La repetició com a farsa de la guerra de l'ortografia

VALÈNCIA. Ja va dir Marx parafrasejant Hegel que la història tendeix a repetir-se com a farsa. I bo, la batalla de València va tindre en la seua irrupció original molts episodis bufonescos (i d'altres que no tingueren cap gràcia, és clar), però en la seua revifalla a propòsit de l'ortografia dels poemes d'Ampar Cabrera ha tingut tints grotescos: presidents de falla preocupats per qüestions ortogràfiques, gent que pensa que es parla amb unes normes (potser calga posar una veu especial per parlar amb les normes del Puig, apitxar en pla exagerat, no sé), arguments improvisats i retorçuts vinculant normes a identitat, reprobacions sobreactuades i irritació, molta irritació.

Sempre ha sigut molt evident per a qualsevol observador sense prejudicis que la duplicitat ortogràfica i la discussió eterna sobre si són galgos o podencos no només resultava absurda, sinó que tenia un efecte afeblidor. Ser valencià era estar escindit per dilemes escolàstics que només tenien sentit des de dins. Potser eixe fos l'objectiu de la discòrdia induida i de pas marcar com a sospitós l'ús normal de la llengua. Que entitats centenàries d'aymadors de les glòries valencianes, sorgides precisament per sostindre la llengua i la cultura pròpies, hagen sigut part beligerant en eixa batalla per garantir la marginalitat i blindar la diglòssia és un dels fets més tristos de la nostra història cultural.

Que a estes altures no es trobe altra manera de desgastar la gestió d'un president de JCF que convertir en casus belli la pretensió de publicar un poema al Llibre Faller en una ortografia no oficial és senzillament de sainet o de pel.lícula de Berlanga. Som un poble de filòlegs i gramàtics amateurs. Llàstima que alguns dels airats defensors del dret de la senyora Cabrera a escriure en l'ortografia que li done la gana ni parlen el valencià, ni l'empren mai en públic ni tenen el més mínim interés en aprendre'l. I a més consideren sospitós de defectes suposadament terrorífics a qui sí que el parla. 

De tota manera, crec que la bona notícia és que 85 presidents dels presents a l'assemblea de JCF votaren en contra de reprovar Pere Fuset. I això que eren presidents de falla i dels que van a l'assemblea, que són un tipus humà molt concret. I és que les falles en la seua majoria (especialment si ampliem la perspectiva i eixim del cap i casal) escriuren els cartells de les falles i els seus llibrets en una normativa que no és la de senyora Cabrera i que converteix el valencià en una llengua normal entre les llengues del món. Confiem en que aquesta tornada en forma de xarlotada de la batalla de València siga l'últim. I que qui vulga emprar el valencià i sostindre'l i conrear-lo en vers i prosa escriga en una única ortografia. I després que pense el que pense sobre identitats, fílies i fòbies. I que la llengua siga el vehicle de la discussió i de la controvèrsia -civilitzada si pot ser- i no el pretext per desgastar una gestió i de pas la llengua i la salut social del col.lectiu. I els que ni l'empren, ni l'estimen, ni la senten com a pròpia, que ens deixen en pau. Així de senzill.