'La Sonata Kreutzer' de Lev Tolstoi: moralina reaccionària entre esplendors tècnics

VALÈNCIA. Fins i tot en els ambients més allunyats o refractaris a la literatura, se sol tindre al rus Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 – Lipetsk, 1910) com l’arquetip o el paradigma de l’escriptor en el seu sentit més positiu, però també més decimonònic. O potser del novel·lista, perquè no debades la seua obra va contribuir com poques a l’esplendor i consolidació de la novel·la com a gènere, com a compartiment més o menys estanc dins de les literatures i que en eixe segle XIX va assolir la majoria d’edat i un reconeixement públic pràcticament indiscutit.

Eixa prevalença constant o eixa arquetipicitat de Tolstoi li ve principalment conferida, òbviament, per l’existència en la seua obra de dos novel·les tan paradigmàtiques com el mateix autor, i que constituïxen dos fites supremes i probablement atemporals de la literatura universal: Guerra i pau (1867) i Anna Karènina (1875), un parell d’obres mestres que, en paraules del filòsof i crític literari George Steiner (un d’eixos estranys exemplars humans que semblen tindre sempre raó), situen a Lev Tolstoi a la mateixa alçada de Shakespeare, Dant o Cervantes. Poca broma.

Nascut a la localitat d’Iàsnaia Poliana de la regió de Tula, la família de Tolstoi pertanyia a la noblesa rural russa, llavors un món ja en clara decadència però que encara exhalava les seues últimes mostres d’un poder d’arrels medievals. Quart entre els cinc fills que va tindre el matrimoni dels seus pares, és més que probable que la pèrdua de sa mare als 2 anys i de son pare als 9 determinara una conflictivitat escolar que havia de resultar llegendària. I que s’engrandiria quan les seues ties (que ostentaven el tutoratge de l’òrfena parentela) l’enviaren a Kazan a estudiar Dret i Llengües Orientals, estudis que abandonaria sense cap remordiment per a iniciar una vida de dissipada alternança entre Moscou i Sant Petersburg.

Per a Lev Tolstoi són eixos els anys de la joventut més plena, dels dies i sobretot les nits d’alcohol omnipresent i diversió, de festes interminables, de les amistats més perilloses, del joc convertit en addició irresistible que li faria contraure elevats deutes, de sexe desaforat (majoritàriament de pagament, però desaforat) o de matinades on resoldre duels d’honors perduts entre les recialles dels licors nocturns. Però també són els anys del descobriment i la devoció per Voltaire i Rousseau i les seues obres, il·luminadores com una aparició de la felicitat, i de la ignició i posada en marxa de la voluntat poètica i literària en l’ànima d’aquell jove accelerat i confús.

El necessari fre a tanta acceleració el donaria, com sol ocórrer, una galtada de realitat. En este cas seria la Guerra de Crimea de 1853, un conflicte que perdria l’Imperi rus front al turc, i al qual Lev Tolstoi va ser arrossegat pel seu germà Nikolai. D’eixa participació naixeria, a més de la fi dels temps de la dissipació, l’estupor i la sensació d’inutilitat que sempre li quedarà a partir de l’experiència brutal de la violència dels combats.

L'atmosfera bèl·lica d’eixos anys serà també la que acollirà la seua primera obra publicada, Infància, a la qual seguiran Adolescència i Joventut, i el matrimoni amb la també escriptora i pionera fotògrafa Sófia Bers en 1862, amb qui tindria fins a tretze fills al llarg del vora mig segle de convivència – amb temporades d’intensitat variable– que mantingueren.

A més d’altres obres com La felicitat conjugal o Els cosacs, els seus anys de plenitud són els del triomf com a escriptor, els dels viatges per Europa i els de la consecució d’eixes dos obres mestres ja mencionades: Guerra i pau i Anna Karènina, d’un reconeixement i una ressonància immensos. I és immediatament després de la publicació d’esta darrera obra quan es produïx la gran crisi vital de Lev Tolstoi. Una sort de conversió pública a una barreja de cristianisme primitiu i anarquisme, convergint en una filosofia moral i ètica en profunda i raonada dissonància amb la realitat que l’envoltava, fins al punt de ser excomunicat per l’Església ortodoxa.

Durant eixe temps i fins a la seua mort alternarà la producció estrictament literària amb obres que incidien i explicaven la seua nova filosofia vital, així com la insistència en gestos i hàbits que anaven en consonància amb eixa faceta que el presentava com un místic, fins i tot com un profeta. És amb eixe rerefons de tall moralista com escriurà obres fonamentals com La mort d’Ivan Ilitx (1887), Resurrecció (1899) o, eixe mateix any, La Sonata Kreutzer.

Qualificada per Romain Rolland com un autèntic “drama interior”, La Sonata Kreutzer (Flâneur, 2023) és una de les obres més controvertides mai eixides de la ploma de Tolstoi. En essència, este llibre és la història d’un assassinat: el que perpetra el narrador-protagonista Pózdnixev a la seua dona, i que és relatat per ell mateix al llarg d’un viatge en tren al seu company de vagó. 

Inspirat segons diuen en la sospita d’infidelitat que tenia el mateix Tolstoi cap a les presumptes relacions de la seua dona amb el compositor Serguei Tanéiev, La Sonata Kreutzer pren el nom de la peça homònima de Beethoven, i en este relat la seua execució a quatre mans entre l’esposa de Pózdnixev i un violinista amic de la família (i presumpte seductor, encara que mai s’evidencia) constituïx per al narrador el paradigma d’enteniment i compenetració, la prova definitiva de l’adulteri de la seua dona i que l’obliga a posar de manera tràgica i brutal el punt final a la successió de malentesos, desitjos, amors, odis i constants daltabaixos que havia representat eixe matrimoni des dels seus inicis.

Una lectura moderna d’este llibre resulta inquietant per un parell de raons principals. Per una banda, subjau en tot el text eixa nova filosofia que després d’Anna Karènina havia fet seua Lev Tolstoi, impregnada d’aquella barreja a vegades insoluble d’anarquisme i cristianisme primitiu, i que en esta breu novel·la aporta i mostra coincidències amb la sensibilitat contemporània, i que es traduïx en arguments com la denúncia d’una educació que manté una superioritat dels hòmens sobre les dones i que permet una situació d’abusos, injustícies i humiliacions permanents. I per una altra banda, eixa filosofia té també impregnacions que repugnen la moral contemporània, lliçons prescindibles i caduques al voltant de preteses virtuts matrimonials, discutibles morals sexuals o camins de perfecció més o menys encertats, i ubicats en la seua immensa majoria dins d’un discurs plenament anacrònic, quan no obertament delinqüencial.

En qualsevol cas, el relat quasi hipnòtic, febril, que enuncia com una oració fúnebre el protagonista Pózdnixev, més enllà de les valoracions ètiques o morals que pugam fer, és d’una perfecció tècnica esborronadora. Ho és per l’habilitat de Tolstoi per a armar tota una narració de fets emmarcada en un discurs moral –insistisc: amb independència de la concomitància que pugam tindre amb eixe discurs– que resulta perfectament versemblant i que revela la progressiva degeneració del matrimoni dins de l’arquitectura mental del protagonista. I és també perfecta eixa progressió en l’elevació constant, a vegades subtil, del to de trastorn o bogeria, un crescendo sense fissures que només es deté en l’escena final –coneguda per tots: ací hi ha spoiler des de les primeres pàgines– de l’assassinat, d’una truculència i realisme particularment cridaners.

La Sonata Kreutzer és una d'eixes obres que reflectixen a la perfecció bona part de l'ànima dels seus creadors, amb tots els prejuís i inconveniències que pugam detectar des del present etern de cada lector però que, en tot cas i com succeïx en el cas de La Sonata Kreutzer, són una mostra esplendorosa de les moltes virtuts i de l'immens talent narratiu d'aquell tità de les lletres i excèntric ciutadà universal anomenat Lev Tolstoi.