X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

La València del canapè

24/11/2019 - 

VALÈNCIA. Vagar pels carrers davant la pertorbació del que ens envolta i ser sensible fa que el passeig no siga fàcil. Ser susceptible per allò que es diu, per una discussió, per una presència imposada, és ben segur un perill que molts correm cada dia. El nostre hàbitat es veu sotmès a circumstàncies tan adverses que la nostra manera de viure és una carrera d’obstacles que ens fa la traveta sense previ avís. Barreres que impedeixen el pas lliure, que comprometen el nostre ànim i l’accés a la raó, a la sinceritat. Tanques que discriminen sense mirament als que deambulem i som vulnerables de debò. Les persones que tenen una predisposició a ser fàcilment danyades per les influències exteriors pateixen molt, molt.

Per contra no fa mal als insensibles, puntosos amb perfils que es tufen per qualsevol cosa, que envegen la diferència i tenen rancor acumulat. Aquells que són picallosos amb tot, amb l’ombra que contorneja el cantó. Individus de caràcter irritable, que no admeten cap crítica perquè practiquen un fals victimisme. Són els que treuen profit amb l’excusa de l’ofensa. Elements amb els porus immunes, resistents, revestits amb cara de pomes agres o de falsa erudició. Cohabiten i formen part del pack dels ingenus, dels còmodes, dels dissimulats (ells/elles) masclistes. Aquesta fauna, malauradament, no està en perill d’extinció i són un risc per a la resta de criatures, les que no han de fer cabòries per sobresortir com a espècie humana. Aquelles personalitats naturals, impulsives, apassionades, espontànies i directes.

L’adoloriment dels ciutadans s’ensuma cada cop més. Vivim “un present vulnerable” (agafe el títol del dietari de Feliu Formosa escrit als anys setanta i reeditat no fa res a Edicions del Núvol). Vagabundegem per una mena de caos vital, on ens consumim i consumim. Les contradiccions viscudes ens acompanyen  de dilluns a diumenge, escorten les inseguretats, les certeses i molts maldecaps. Viure a una societat  plena dubtes no beneficia el medi ambient.  

Però el que faltava per a redissenyar el plànol urbà són les darreres collonades que ronden la ciutat. Despropòsits que estarien increïblement beníssim, que diria una bona amiga, si tot estigués controlat, si la meua ciutat no tingués barricades vulnerables. Els aldarulls de disseny, moltes bufes i pocs trons. Gurus prefabricats que s’autoalimenten i ensabonen uns als altres a força de piulades i likes, d’autopromoció institucional. Diners que es gasten en cosmètica, a base de maquillatge i perruqueria. M’arriba açò i al·lucine: “València es un lujo”, “El mundo mira a València”...  Eslògans que s’han llançat al “ValenciaCityHub” (fòrum coordinat pel diari Levante i Manager Focus amb el patrocini de Telefónica) que inaugurava el batlle Joan Ribó i on la ciutat és protagonista. No sé on acabaran aquestes sentències-propaganda, no sé si pegaran la volta al món amb la nova aventura. Ho lamente, no hi confie i no sóc pessimista. No crec que solucionen els SOS quan criden els districtes i les perifèries. Quan imagine que ploren llàgrimes com a punys els barris mariners i els portuaris. No veig solucions reals davant la terra maltractada, l’horta i els camps que custodiaven una ciutat massa feble i vulnerable. Tant de bo m’equivoque, ho dic amb el cervell i el cor! Entra l’esperit mega emprenedor en aquesta setmana de ressaca politicosocial. Fa sol i la temperatura a l’exterior marca 17°.

València es un lujo”, “El mundo mira a València”, torne amb els lemes que omplen la pantalla gegant d’aquest fòrum. Senyors, senyores, nens sabudets, us ho creieu de debò? Penseu que aquests eslògans responen a la realitat? O pel contrari penseu que els crítics, amb aquests reclams tan “publicitaris” i saraus de canapè, estem encara acomplexats pels fracassos de dècades passades? Penseu que patim les seqüeles produïdes pels grans “esdeveniments” sense trellat que hem hagut de reemborsar sense profit? Penseu que ens hem quedat estabornits pel mal gust crònic que hem sofert? 

Potser els pocs anys, un DNI recent, i l’autoengany facen bona parella. El desvari dels nous panxacontents està i vol quedar-se amb la histèria desbocada d’arramblar amb tot. I si afegim que el pap se’ls omple sovint amb primeríssimes bones matèries sense treure la cartera de la butxaca (el seu compte corrent mai no minva) igual ho païm millor. Criatures disposades estratègicament, una “cutxipandi” d’allò més. Té igual el color decolorat de les intencions, no tenen ni molla ni crostó. Tant fa “el caloret” o la calentura excitada. Una nova màfia efervescent, revisada, disfressada d’intel·lectualitat precoç reorganitza l’agenda de polítics i “amigatxos”. Tot un planter invulnerable davant una enganyifa de calcs i plantilles, de deliris de grandesa, de castells en l’aire de cartó pedra. Benvinguts a la incombustible ciutat fallera d’inefables joves espavilats i d’adults amb el llautó al descobert, d’individus ben remunerats amb teoria i pràctica subvencionada. 

El que ens preocupa als no pessimistes, als optimistes realistes, als que no vivim a una ciutat paral·lela a la de carn i os, són les oportunitats perdudes, les pseudoinnovacions poc innovadores i caòtiques. Estem tips de l’alimentació insostenible dels valencians, dels que passen gana i engreixen la cintura generant diabetis. Fins al capdamunt que les nostres taronges no engendren empreses i que els horts es deixen perdre isolats quan els camps sembren en l’arena. Afartats de planificacions urbanístiques de pensat i fet. Extenuats d’estar empantanats en inversió sanitària. Baldats per reclamar límits al preu dels lloguers i a tenir uns habitatges dignes. Famolencs de cultura i trellats amb majúscules. Aquest fòrum que intenta situar-nos al mapa del planeta haurà de fer llargues passejades, desfer-se de les ulleres de sol, desembarassar-se de les bajanades del manual de l’influencer urbanista. Probablement s’espanten en veure que L’IVAM, lloc de la trobada CityHub, atresore brutícia no artística al seu jardí perdut. Mentrestant, en aquest esdeveniment urbà, els oradors llancen floretes i ensabonen la vila.

La ciutat vulnerable, la real, s’obre al debat cada dia entre els habitants corrents, anònims, que xafen els carrers multiètnics, que munten en bus, que recorren el subsòl, que cerquen bons trens de rodalia i connexions amb els pobles veïns. Una ciutadania amb treballadors, estudiants, jubilats, aturats, nens, talentosos creatius, captaires, avis,  amb fibra, amb 4G, 5G o fins a l’infinit. Ciutadans  analògics  i  digitals que travessen barris desgastats, que s’aturen als semàfors dels carrers inhòspits. Cada dia milers de persones vulnerables i sensibles no pensen que la seua metròpoli puga liderar cap Arc Mediterrani. No, no ho creuen i no ho fan per  contradir a la vicealcaldessa de València, Sandra Gómez. Quin màrqueting tan poderós és capaç d’aconseguir que la qualitat de vida, el benestar i seguretat camine del bracet dels valencians, els de la ciutat i els de la resta País? Com es fa? Quina és la tàctica? Qui la dissenya?

Comenten per la trobada que València necessita “polisaberuts” (“polímatas” en espanyol), persones amb grans dosis d’erudició i coneixement en diferents àmbits del saber humà. Es busquen “Lleonardets da Vinci” al cap i casal, afanyeu-vos, sortiu del cau. En aquest fòrum s’ha arribat a dir que a la ciutat de València “et pots sentir en una altra dimensió”. A algú això de l’altra dimensió li semblarà exagerat, però a mi no, jo encara diria més: a València et pots sentir al nirvana, a una espècie de Matrix edulcorat, a un univers paral·lel fet de canapès i molta, molta xerrameca.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email