VALÈNCIA. Punt de trobada, àgora i fòrum, passarel·la i terrassa, les nostres places són, en molts casos, els cors dels pobles. Allí es nota com batega la localitat, el sentir de la vila, allí se sap qui està i qui no, i entre salutacions sinceres i altres d'impostades, socialitzem. Atribuïxen a Tennessee Williams la famosa frase "als Estats Units només hi ha tres ciutats: Nova York, Nova Orleans i San Francisco, tota la resta és Cleveland". Crec que la plaça és un factor determinant a l'hora d'establir si és una ciutat o no, almenys com entenem l'urbs en la cultura eurocèntrica. Cleveland no la té, òbviament, en canvi, sí que la té Nova Orleans. A Nova York podem discutir si Central Park fa eixe paper, o si ho fa Times Square, però bé, no és com Chicago o Baltimore on allò d'una plaça amb vida i comboi, ni està ni se li espera. Les places són tan nostres, les fem tan nostres, que els seus canvis ens trastoquen i ens afecten, com si de sobte ens canviaren la clau de la porta de casa, o tombaren el cinema on passàrem tantes hores de joventut per a fer un pàrquing.
Hem vist com les reformes de les places, especialment les importants dins de cada poble o ciutat, han generat debats. Estem vivint també una època on, per culpa de les altes temperatures que provoca l'escalfament global, es demanden més ombres i arbres en les places. Uns espais que mai han sigut parcs, el seu destí era convertir-se en llocs oberts on poder reunir-nos. En alguns casos són mercat, en altres casos estan envaïdes per terrasses que dificulten la circulació, i altres voltes, cada volta menys, són pàrquings a les portes de les esglésies. Açò encara és molt habitual a Sicília, tot el contrari d'eixes places belgues on vore un cotxe és impensable. Les nostres places, recuperant el fil, estan ara plenes de nou. Ha sigut un cap de setmana de tornada a casa per a molts, de reprendre la rutina, i d'oratge que convida —o obliga— a eixir a poqueta nit a fer un passeig a la fresca en un recorregut que sempre passa per la plaça. Cerveseta i geladet, vermut o gintònic, depén de l'hora i de l'edat el bar de la plaça va servint unes o altres especialitats. Perquè el bar no pot faltar en la plaça, mai, i forma part de la llista de coses que passen i han de passar, a les nostres places.
El bar
Sense bar mai pot triomfar una plaça. Per molt bonica que siga, com passava a la de l'antic poble de Campanar, si no hi ha bar, la gent no passa ni para tant. Un bar on seure i beure o menjar, on entrar al bany si hi ha una urgència —ja que no sol haver-hi banys públics—, on comprar loteria de Nadal del poble i on fer-se un talladet i xarrar de la vida. Però especialment, un bar on poder esperar que acabe la missa de la boda, bateig o comunió a la qual t'han convidat. Si hi ha dos bars, sempre hi haurà certa rivalitat i lluita per la clientela, i per ocupar més espai públic que la competència. Perquè el bar és a la plaça, com el CrossFit a les lesions, companys inseparables.
L'església
Encara que cada volta hi perden feligresos i poder, l'església sol estar ubicada en el lloc més privilegiat de cada localitat. I a les portes... arròs després del matrimoni, o ara en molts casos, menjar per a pardalets. Els padrins que llançaven monedetes i caramels a l'eixida del bateig també estan en extinció, i bé, com passa amb els cotxes a la porta de l'església, no passa res si desapareixen. Campanar que marca les hores, i que provoca discussions veïnals sobre si a partir de certa hora han de deixar de repicar, i un retor que és com els futbolistes, famós i, per tant, amat i criticat segons quin aficionat et parle d'ell.
Punt d'informació
Està clar que moltes voltes l'Ajuntament està ubicat a la plaça Major, i els ciutadans acudixen a les oficines municipals a fer tràmits o informar-se. Però més enllà de la informació oficial, sempre trobes el punt d'informació alternatiu amb Xaro "la Melona", Conxeta "la Roca", Toni "el Peix" o Pep "el Xarro". Hi ha algun banquet públic que sembla el sofà de Friends, sempre reservat als clients més habituals. Allí sempre À Punt, en qualsevol BBC (bodes, batejos i comunions) per a assabentar-se de primera mà de qualsevol xafardeig. I després ja faran ban, i escamparan la nova.
Passarel·la de moda
París, Londres i Borriana, diuen per la Plana, i clar, cal mantindre la fama. Moros i cristians, clavariesses i clavaris, festers, quintos... Tots aniran algun dia mudats a desfilar pels carrers del nostre País, en un trajecte que inclou la Plaça. Una processó, una ofrena fallera, un passacarrer, una filà mora, són en tots els casos una oportunitat per a lluir palmito i per a traure a passejar les ganes de presumir. Per descomptat no faltaran els espectadors del Tú sí que vales per a fer la crítica al ritme del "xica, xica, xica...".
Xicalla
Una plaça sense xiquets corrent, sense pilotades ni patinets, sense caigudes ni "on s'haurà clavat la xiqueta?", no és una plaça ni és res. Per molt que els moleste a alguns, el soroll de la xicalla, sense eixa vida, els pobles van morint. Com passa en tantes localitats d'interior que es van quedant amb places buides de crits, de cotxets i d'energia. Un dels pocs llocs on poder estar assegut a una terrassa relaxing cup of coffee en la mà, amb la xicalla corrent lliure sense por de ser atropellada, són les places. Per això són eixe imant per a famílies, que convertixen en pati de l'escola moltes places municipals, especialment els dies festius.
Els referents
Comprar-se una casa en la plaça, com va fer Calatrava, és sinònim de tindre molts titos. El poder està atret per les places, i per això no falten alcaldesses i regidors en qualsevol festa de guardar. Tampoc els rics del poble poden faltar de tant en tant, ni el retor, ni el president de la cooperativa i el musical. Per la plaça passen tots, en molts casos a fer campanya, o com es diu ara: networking. També és lloc de trobada, on es lloguen els jornalers, i on els contacontes, com feien els joglars, actuen davant dels xiquets.
A altres pobles, com passa a Dénia, és un carrer el que fa el paper de plaça principal. També hi ha llocs on no és una, són fins i tot dos o tres places, com a la Vall d'Uixò, les que fan de plaça major. Una de les places més boniques que he pogut visitar és la piazza del Campo a Siena. Allí, un espai enorme en forma de closca observa el Palazzo Pubblico i la Torre del Mangia. Hi ha font, i hi ha espai per a disfrutar del pal·lio, la seua festa major. Nosaltres eixe problema el tenim a molts llocs com a València, on la mascletà necessita un espai ample per a poder ser disparada, i això hauria de condicionar qualsevol reforma. En tot cas, tant València, com Siena, com Dénia com tants altres pobles valencians i europeus són meravellosos per a viure, i li encisarien a Tennessee Williams. Que com passa en The Last Men on Earth, no entén per què tria Cleveland per a viure l'últim supervivent que queda a la terra. Tal volta en estar a soles, ni li feia falta una plaça, ni un bar, ni socialitzar... i es perdia la bona vida de les places "dels pobles de mosatros". Que han de continuar sent plaça, escenari etern de pasdobles, entrada de ciris, barra de perduts i malfaeners, segona residència de beates, corral de pilotades i centre de la vida dels pobles del nostre cor.