VALÈNCIA. Cristina Vañó s'ha pintat els llavis esta vesprada. Esta dona de 53 anys espera els clients assentada en una cadira de plàstic al costat d'una taula redona coberta amb un hule i, sobretot, apegada a un ventilador dreta, que és l'únic alleujament en estat xicoteta botiga consagrada a la venda de la clòtxina en el Cabanyal. Ací porta tota la vida. Inclús hi hagué un temps, de xiqueta, en què vivia amb els seus pares en la rebotiga. Ara ja no. Ara només obri les portes per a reafirmar-se cada dia com un dels temples de la clòtxina a València.
És un lloc senzill. Una planta baixa que fa cantonada davant d'un descampat on aparquen els cotxes. Enmig, entre el solar i la botiga, s'alça una paret, la part posterior d'un edifici, en veritat, on hi ha plasmat un mural amb la signatura d'Eva tapat per una gran palmera. El luxe de l'Hotel Les Arenes s'enfronta amb la misèria dels okupes que viuen la seua vida perrofla en un dels edificis de davant. I allí, en eixa cantonada modesta, a través d'una porta baixa amb una cortina verda de plàstic, davall d'un focus, s'entra en este híbrid entre una pescateria i una drogueria.
L'origen de tot està en son pare. Julio Vañó tenia un viver de clòtxinas i en 1982 va decidir, al costat de la seua dona, Pilar, muntar esta tenda en el Cabanyal per a donar eixida al producte. "Després mos pares se separaren. Ma mare va continuar ací i mon pare es va quedar amb el viver". Cristina va seguir allí fins que va decidir casar-se i tindre els seus dos fills. Quan la seua mare es va jubilar, en 2005, ella va prendre el relleu i va seguir amb el negoci fins a hui.
El seu progenitor era pescador i tenia una barca de tresmall. Abans, el matrimoni havia emigrat als Països Baixos per a treballar durant set anys en la Phillips. "Allà nasqué ma germana, la major. Som quatre xiques i jo soc la segona". La primogènita té una parada en el mercat de Rojas Clemente. La va comprar el pare i durant un temps se la van repartir entre Cristina i la seua germana, però no donava per a tant i al final una s'hi va quedar i l'altra va tornar a la botiga de la platja.
Cristina compta tot açò mentres Javi, un dels seus fills, deambula per la tenda i apega l'orella per a escoltar la història de la mare. Javi va per a fisioterapeuta, però ha vingut a tirar una mà per tal que sa mare es puga desentendre de la venda durant una estoneta. Però és una ajuda ocasional. Ni ell ni el seu germà, Miguel, el major, que és enginyer químic, consagraran la seua vida a la clòtxina com sí ha fet sa mare.
Hi ha turistes per tot arreu. Res a vore amb l'aspecte que oferien aquells carrers en l'origen del comerç. "El barri era complicat. Només hi havia quatre fanals. A la nit, en eixir, sobretot en hivern, feia coseta... Perquè nosaltres vivíem dins. Açò era la botiga i la casa estava en la rebotiga. Ja no. Açò no reunix condicions per a viure. Ma mare visqué ací fins a 2005 i, quan es jubilà, ja es comprà un pis i jo m'ho quedí solament com a negoci".
Sa mare encara viu. El pare, en canvi, va morir molt jove. Un càncer de gola va acabar amb ell amb 58 anys. Lluny queden els temps de la tornada dels Països Baixos, quan el pare agafava la barqueta de tresmall i eixia a pescar mentres la mare atenia una parada de fruita seca en el mercat de Sant Pere Nolasco, en el barri de Morvedre. Quan Cristina tenia 7 anys, aquell home i un amic van comprar el viver. Anys després va morir el soci i ja es va quedar soles aquella granja de mol·luscos.
Ara ja no venen el producte de son pare, però compten amb material de primera gràcies a Juan Aragonés, un prestigiós proveïdor. "El viver el venguérem i començàrem a comprar-li a un company que treballava com mon pare, perquè no tots treballen igual". La clòtxina és l'eix del negoci, el motiu pel qual molts clients travessen la ciutat només per a comprar els seus bivalves. El problema és que és un producte de temporada que, com ens encanta dir als valencians a tot aquell qui ens escolte, només hi ha en els mesos sense erre: entre maig i agost. Cristina, per eixe motiu, només obri la botiga sis mesos. Els altres sis, descansa. Això sí, el temps que està oberta no para. De dilluns a diumenge. De sol a sol. A la fi de setembre tancarà i no tornarà a obrir fins a principis d'abril.
Encara que el canvi climàtic està modificant els temps. "L'oratge ja no és com era. A vegades en març fa una calor que pareix que estigam en maig i la mar és com el camp: si s'avança la calor, els cirerers i els ametlers florixen, i la clòtxina el mateix. Si fa calor, comença a engrossar la molla. Si ve una onada de fred en maig, que generalment per la lluna plena ja sol estar bona, el que fa és fresar. Però sí, allò normal és que estiga bona en els mesos sense erre".
El taulell inclinat d'acer inoxidable hui està buit i lluent. Per la vesprada sol anar menys gent i conserven les malles repletes de clòtxines en la cambra. De tant en tant entra algú a la busca d'una botella d'aigua o una bosseta de creïlles fregides. Una làmpara antiga compartix la il·luminació amb dos parells de tubs fluorescents. Un rellotge dona l'hora en una paret al costat d'un cartell amb el preu dels productes: clòtxines, mejillones, caragols, tellines, percebes, navalles... Encara que ara està tot arreplegat i l'única cosa que hi ha a la vista són els prestatges amb bosses de snacks i les neveres amb begudes fresques.
En este xicotet establiment, en la cantonada d'Eugènia Viñes amb Mare de Déu del Sufragi, Cristina s'emportava molts dies els seus dos fills xicotets, els tombava en una hamaca i atenia la clientela. "Els he criats a la meua manera", comenta mentres el seu fill se somriu per darrere. No ha canviat molt el local des de llavors. El sostre de uralita fa que no valga la pena posar un aparell d'aire condicionat. Cristina ja està acostumada i per les vesprades, que són molt més tranquil·les que els matins, sovint trau la cadira al carrer "per a prendre la fresca com s'ha fet tota la vida en el Cabanyal".
No hi ha sabater de paper a cal sabater. En sa casa es mengen clòtximes diversos dies a la setmana. "Tota la vida ha sigut aixina: a la planxa, en escabetx, amb tomaca, al bany maria... Les feia mon pare. A ell les que més li agradaven eren les que quedaven a final de temporada. Ell, que també era submarinista professional, es tirava a fer l'estatja i les cadenes del viver, que és amb el que està enganxat per a que no se'n vaja, i ací hi havia unes clòtxines enormes; eixes les féiem a la planxa. I estaven boníssimes. Encara que lo més comú era fer-les amb all, llima, oli d'oliva, una miqueta de pebre roig i al vapor".
Mai ha pensat a pegar-li un gir a Clóchinas Las Arenas. "Açò no et val per a fer-te ric, però et dona per a viure i només treballar sis mesos. Això sí, sis mesos sense tancar ni pel migdia. Li tinc molt afecte a este lloc perquè jo m'he criat en un viver i açò ho obriren quan jo encara tenia 13 anys. El viver, en aquella època, era com un xalet flotant per a nosaltres. Hi havia dies que passàvem les nits ací. He estat sempre ací". Entén, això sí, que els seus fills no tinguen eixe vincle tan fort. El seu fill Javi estira el coll i, sense fer-li cap pregunta, s'explica: "Jo no em veig currant ací durant tot un estiu. Estic estudiant Fisioteràpia i espere tirar per ahí. Si no ix res, perquè mai se sap, ja vorem, però en principi no".
Sa mare assentix davant l'argument del fill i, per a reafirmar-ho, afig: "Açò és molt esclau. I jo no he conegut una altra cosa, excepte els anys que estiguí en el mercat venent peix. Des que estava tot pla perquè no hi havien ni desguassos i en setembre s'inundava quan plovia. No he tret jo aigua i fang d'ací dins. Tots els anys! Si ho deixe en algun moment, ho trobaré a faltar... I després, quan passe per esta cantonada, em farà pena. Ha sigut ma casa. Ací visquí des dels 15 fins als 27 anys, que me n'aní".
Tants anys al costat de les corfes negres li han servit per a reconéixer-les al vol. "L'autèntica, l'autèntica té un toquet blau al final. Això no té res a vore amb la clòtxina, que pot tindre moltíssima molla, però en sabor no ens guanya ningú. I en plena temporada, quan la clòtxina està bé, en molla tampoc. Sense desmeréixer al mejillón, compte, però la clòtxina és d'un sabor molt fi. No té res a vore".
Encara que no sols de clòtxina viu este comerç. "Entre setmana tinc allò justet: salaó, mussola, polp sec i capellanet, que és molt típic d'ací del Cabanyal, i la clòtxina, i a partir del divendres ja porte tellines, petxines, ostra valenciana, que es ven molt també, caragols, sépia, calamar... Sobretot cosa d'aperitiu, que no done molta faena a casa. La gent vol fer alguna cosa a la planxa i no complicar-se molt més".
Però la fama li ve de la clòtxina. Cristina s'esforça a cuidar que mai decaiga, que sempre estiga en el taulell el bo i millor. I per això -i perquè li encanta- cada dos dies en fa unes quantes, encara que només siga un grapat per a verificar la grandària, el sabor, la textura... "Els caps de setmana en faig i la pose ací en el taulell per a que la gent veja que està bé". Al seu favor, a més del rastre que deixa en el paladar, juga el preu, que no és excessiu en comparació amb altres delícies eixides de la mar. "Enguany està a 6 euros el quilo. Ha pujat, com tot...".
Cau la vesprada i continuen entrant estrangers a la recerca de refrescos per a combatre un altre dia insuportable de calor. Cristina manté les seues joies negres a bon recapte i ja demà les traurà al taulell, quan la gent faça cua per a comprar les seues famoses clòtxines.