L'espornosexual: El nou ideal de bellesa masculina i altres etiquetes de l'atractiu viril

VALENCIA. “La bellesa és relativa. La consideració d’allò bell depén de l’època i de la cultura. La bellesa mai no ha sigut una cosa absoluta, ha anat adoptant diferents rostres segons l’època històrica o el país”. No sabia Umberto Eco quan va escriure Historia de la belleza fins a quin punt les seues paraules eren encertades. Si en el cas dels canons estètics femenins ha hagut de vindre la Kardashian a alliberar a culades un ideal de bellesa segrestat des de feia anys en una talla 38, al paradigma masculí li passa el contrari. El model a seguir és més voluble que la militància política de Toni Cantó.

Així, l’última etiqueta encunyada pels gurus del buenorrisme XY ha sigut la de spornosexual.  No seria més que una espècie de metrosexual digievolucionat, de segona generació. L’home objecte en el seu estat més avançat de cosificació. D’esta manera, si el terme metrosexual debutà fa dos dècades amb David Beckham com a messies depilat de la cosmetologia masculina, ara és Cristiano Ronaldo qui porta a l’extrem esta tendència, convertint-se en l’abanderat màxim de la spornosexualitat.

Barreja de sport i porno, la mateixa paraula ja ens dóna pistes de la seua definició: “És un home amb cos musculós, sexualitzat, que emfatitza el desig masculí de ser desitjat. Practica una metrosexualitat extrema en què la sexualitat s’ha descontrolat i el propi cos (no la roba que porta) es convertix en marca. I eixa marca es projecta a través de les xarxes socials”, explica el periodista britànic Mark Simpson, creador del terme. Una exaltació de l’home com a objecte sexual que sembla que arriba per a quedar-se. Pels seus selfis en calçotets els reconeixereu.

S’afig este vocable al llarg llistat que hem hagut d’assimilar en els últims anys per tal de catalogar correctament les diverses manifestacions de l’atractiu masculí. Tot i que càrrega que plau, no pesa... Perquè no hi ha res que ens agrade més que un neologisme. I això és així. I si pensen el contrari, no continuen llegint.

Retrosexual: Moviment sorgit en contraposició a la metrosexualitat i l’estereotip femení al qual s’acosta este corrent. Reivindicació de la tornada a la testosterona i l’hegemonia del mascle ibèric. Un neocowboy amb el concepte de virilitat entés a l’antiga que només tem dos coses en la vida: la depilació i que el confonguen amb un gai. El Javier Bardem de Bigas Luna, vaja. 

Übersexual: A meitat camí entre els anteriors, l’homo übersexual seria un espècimen que es cuida, però que situa el seu intel·lecte per damunt (über en alemany) del seu sex-appeal. Ací estarien permeses les barbes d’un parell de dies i les cremes, sempre que siguen de línia masculina. La rudesa del Dr. House combinada amb l’apadrinament de L’oreal men expert han fet de Hugh Laurie màxim representant d’esta tendència que, segons Elena Aranda, esteticista de Las termas de Ruham Alameda, estaria en plena vigència: “El boom metrosexual ha passat, i ara els homes opten per cuidar-se, però sense excessos. Quant a la depilació, sí que continua en voga, sobretot amb làser, però ja no s’estila tant llevar-se el pèl de cap a peus, sinó en zones puntuals com el pit o l’esquena”. 

Lumbersexual: Ací les barbes ja no són de dos dies, sinó de dos pams. Els músculs s’aconseguixen a l’aire lliure, no en el gimnàs. Xulasso segregador de feromones non stop. Dress code 365 dies de l’any: camisa de quadres de llenyataire. Per alguna cosa la paraula ve de lumber (fusta en anglés). Un terme que remet a l’estima per la naturalesa que qualsevol lumbersexual defensaria destral en mà, i que li planta cara a l’home de metròpoli que reivindica la metrosexualitat fins i tot en el seu prefix. “La barba és màxima tendència. Es porten llargues, però sense excedir els quatre dits. Són faves comptades els que ara mateix s’afaiten completament, i els pocs que ho fan tenen més de 40 o 50 anys. Es vol aconseguir un aspecte cuidat però no impol·lut, i un punt masculí i sénior que busquen molts joves que encara tenen cara de xiquet”, explica Johnny Dude, barber de Los 3 Bigotes.

Fofisano: Seria l’equivalent masculí a la defensa de la ‘dona real’, més humana i natural. El paladí forçós d’este moviment és Leonardo di Caprio, que va haver de justificar la seua laxitud muscular després de publicar-se unes fotos en què queda palés que l’actor ha canviat el fitness per la Guiness. A este carro s’han pujat ara tots els col·leccionistes vocacionals de teixit adipós, trobant així l’excusa perfecta per a seguir cultivant la panxa cervesera de tota la vida. 

Dilf: També és un terme paral·lel al femení Milf, acrònim de (Mother I’d Like to Fuck). Tòpic cinematogràfic sublimat per El graduat o American Pie i convertit en gènere per la pornografia, ací l’atractiu està en l’interior, però del llibre de família. Brad Pitt, Ryan Gosling, Hugo Silva o Xabi Alonso encapçalen la llista de celebrities dilfs. Es podria completar amb molts altres pares anònims, com per exemple els que cada dia incorpora a la seua galeria “DILFs of Disneyland”. Un compte d’Instagram que recopila senyors atractius fotografiats en actitud paternal a Disneylandia. Avís per a aspirants: no confonguen ser un dilf amb tindre un cos com el de sos pares. En eixe cas serien catalogats com a dad bod, que és ni més ni menys que el terme original de fofisano abans de passar per les urpes d’un traductor tròspid.

Siga el que siga l’ideal de bellesa que seguisquen, recorden admirar-la sempre com recomanava Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos: amb concupiscència. “Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència – diguin els moralistes el que vulguin – és la vida”.