Els avanços científics ens exigeixen pensar qui és l’usuari i quins coneixements necessitem per a dissenyar el planeta
ALICANTE. Un riu a Nova Zelanda ha aconseguit el mateix estatus legal que un ésser humà. Un important productor de pollastres s’ha marcat com a a objectiu millorar la vida dels seus pollastres. El canvi climàtic i la sostenibilitat ambiental han passat a ser àmpliament reconeguts com a preocupacions importants i urgents. Alhora, hi ha tecnologies emergents que estan donant forma a la vida quotidiana i han començat a tindre un paper més important en el dia a dia. Els cotxes sense conductor s'estan provant a moltes ciutats del món. Els assistents personals activats per veu s'estan convertint en dispositius domèstics comuns. Les tecnologies portàtils s’incorporen a la roba. Els dispositius mèdics s'han tornat tan sofisticats que alguns ara assumeixen allò que solíem considerar funcions humanes, com recull la dissenyadora Laura Forlano a ‘Posthumanisme i disseny’.
Aquests desenvolupaments desdibuixen els límits entre els coneguts binaris d'humà i no humà, cultura i naturalesa, i humà i animal que han dominat el pensament occidental des d'almenys la Il·lustració. Subratllen les formes en què tots els agents no humans —des de les plantes als píxels— tenen nous tipus d'agència —capacitat d’actuació— al món. També revelen noves perspectives i plantegen preguntes sobre què, com i per què participem en el disseny planetari. En les últimes dècades, s'ha desenvolupat un creixent cos de teoria social al voltant de conceptes que intenten donar sentit a aquesta confusió de fronteres i introduir maneres relacionals, híbrides i no binàries de pensar sobre estar al món.
El filòsof francés Bruno Latour assenyala que tot el que s'entén com a social, és només una construcció feta per la "sociologia tradicional" per ajudar-nos a comprendre el món on vivim. Però considera que amb el pas del temps, estos conceptes acadèmics s'han convertit en una limitant per considerar la veritable complexitat del que allò social comporta. Totes les investigacions s’acoten cap al que ja s’ha assumit, alterant els resultats i negant oportunitat a les noves aportacions.
Dins del camp dels estudis de ciència i tecnologia, la teoria de l'actor-xarxa ha advocat per comprendre les relacions entre els humans, la resta d’animals, els invents, la tecnologia, les infraestructures, les lleis... Tots els actors que comparteixen la mateixa agència —la mateixa capacitat d’actuació— per participar en la configuració de els problemes. Aquest enfocament va sorgir a finals de la dècada de 1980 com una manera de que els teòrics abordaren el paper de les coses i els objectes en els estudis socials de la ciència i la tecnologia. Des d'aquest punt de vista, els objectes –com els cinturons de seguretat i els tancaportes– sovint substitueixen els actors humans, incorporant característiques socioeconòmiques específiques, valors polítics i compromisos ètics.
“En el meu propi treball, defineixc el subjecte posthumà crític dins una ecofilosofia de pertinences múltiples, com un subjecte relacional constituït en i per la multiplicitat. És a dir, un subjecte que treballa a través de les diferències i també està internament diferenciat, però encara amb els peus a terra i responsable”, explica la pensadora Rosi Braidotti. “La subjectivitat posthumana expressa una forma de rendició de comptes encarnada i incrustada i, per tant, parcial, basada en un fort sentit de col·lectivitat, relacionalitat i, per tant, de construcció de comunitat”.
L’olor de bolets com els esclatasangs que ens arriba als humans és un dels exemples de col·laboració. En aquesta col·laboració, utilitzen el sentit de l'olfacte com una forma d'estendre ponts entre les relacions entre humans i no humans. Els humans els localitzem a partir de la olor, els collim i els arrepleguem en una cistella. Mentre tornem a casa, les espores del fong van caient de la cistella i així es reprodueixen i multipliquen.
Un àtom de matèria, un bit digital, un centímetre de palla. Diferents maneres de copsar la mateixa realitat. Esta corrent filosòfica és un model per a la realitat que diu que tots els objectes, fins i tot els que s'imaginen, tenen el mateix grau d'ésser que qualsevol altre objecte. Cap objecte és més subjecte que cap altre. Tots els subjectes són simplement objectes. El factor clau per determinar l'ontologia és la capacitat d'un objecte per afectar un altre objecte. Per exemple, si imagine un arc de Sant Martí i em fa feliç, aquest arc de Sant Martí és un objecte tan real com els meus sentiments de felicitat o jo.
Hi haurà un moment que els humans trascendirem la nostra biologia a través de la tecnologia, inclosa la millora biotecnològica i computacional. Més recentment, aquest concepte ha estat denominat Singularitat, i inclòs ha creat una organització de membres i una universitat per avançar a la seva agenda. Pel·lícules recents com la pel·lícula de ciència ficció Transcendence de 2014 ofereixen una visió distòpica d'aquest fenomen.
Esta teoria té un enfocament de 'solució màgica' dràsticament acrític i centrat en la tecnologia alineada amb un canvi revolucionari en el que significa ser humà. Però això no devalua la seua utilitat en termes de repensar els enfocaments de disseny existents.
Els actuals plans urbanístics contra el perill d’inundació han quedat obsolets han pluges tan fortes provocades per les emissions de gasos
L'arquitecta valenciana Amanda Ramón-Constantí investiga una metodologia per modelitzar el comportament climàtic d’edificis i ciutats
El col·lectiu alacantí la cuarta piel és un dels set estudis joves d'arquitectura d'Espanya i Portugal guardonats en els premis Arquia/Pròxima 2022-2024.
