GERDA: Me preguntaba desde cuando eres tan guapo.
EINAR: Siempre he sido muy guapo. Lo que pasa es que tú nunca te habías fijado
I Gerda ve a fixar-se just quan el seu marit, en un joc innocent que desencadenarà el seu aflorament transsexual, se li presenta al llit vestit amb el seu camisó de setí blanc. I a l’espectador potser li passe el mateix. Que haja sigut necessari vore Eddie Redmayne caracteritzat de dona en La chica danesa per a trobar-li l’atractiu, amagat fins llavors darrere un semblant dessaborit i acriaturat d’imberbe pal·lidesa. Perquè és quan l’actor es posa en la pell i les calces blau rus de Lili Elbe, la primera transsexual en reassignar el seu sexe quirúrgicament, quan realment aconseguix badar boques.
Ha comptat amb l’ajuda d’una fada padrina espanyola, en tot cas. El dissenyador Paco Delgado ha sigut l’encarregat de regalar-li a Redmayne un meravellós fons d’armari anys 20 responsable de la credibilitat de la caracterització, i del plus de sex-appeal de l’actor. A canvi, podria emportar-se un Oscar a millor vestuari. “El repte ha sigut crear un personatge femení a través d’un actor masculí i que resultara real. Havia de ser una dona creïble, de veritat. No una cosa insultant, paròdica o que fera riure”, explica el dissenyador.
Tan creïble i ovacionada ha sigut la transformació, que costa ja pensar en Redmayne en el seu insuls gènere original. Un fenomen que, en tot cas, no inaugura ell. Perquè al sèptim art li hem d’agrair un bon grapat d’exigències del guió que han sublimat la bellesa de bona cosa d’actors via rímel.
Glòries trans que un Hollywood generós ens ha sabut regalar amb regularitat. Des de l’adorable Tony Curtis que li feia ombra a Marilyn en Con faldas y a lo loco, fins a altres metamorfosis en color com les de Patrick Swayze en A Wong Foo, gracias por todo, Julie Newmar, la de Jude Law en Rage, o la de Jared Leto en Dallas Buyers Club, esta última d’Oscar. Mutacions força aplaudides per uns, que han pogut comprovar com de bé els paren les faldes als sex symbols del moment, però criticades per altres, que no entenen per què han de ser actors cisgènere els que interpreten rols transsexuals. “M’alegre molt del boom que està vivint la transsexualitat al món de l’espectacle; mai no havia tingut tanta visibilitat. Però pense que estaria bé que els papers de transsexuals foren interpretats en una major mesura per actors trans. Açò no significa que sempre haja de ser així necessàriament, però sí que se’ls done més oportunitats. Des del punt de vista dramàtic crec que pot resultar molt interessant, perquè un transsexual de veritat podria aportar la seua experiència com a tal al personatge que ha d’encarnar”, explica Carlos Nácher, vocal d’identitat de gènere i transsexualitat de Lambda.
En el gust per transvestir els xulassos patris, el cinema espanyol va dels primers. En l’àlbum daurat de rouges masculins sempre estaran els morros de Juan Diego Botto fent de pare a la mercé dels capritxos trans de la seua filla en Todo lo que tu quieras, o els de Jorge Sanz en Belle Époque que Ariadna Gil li esborrava a besades vestida de militar. Menció d’honor mereix la cadena Pizza Hut, que va aconseguir pintar els de Javier Bardem en els 90 per a un spot televisiu. Una fita que cap director ha tornat a assolir fins a dia de hui.
Però si a algú hem d’agrair-li les conversions més celebrades del cel·luloide estatal, és a Pedro Almodóvar. No es paguen en diners imatges com la de Miguel Bosé de rossa icònica en Tacones lejanos, executant eixa coreografia d’Un año de amor que tots hem tractat de reproduir alguna vegada en públic o en privat. I menció d’honor també per a la caracterització del Diputat Almodóvar, Toni Cantó, com a Lola en Todo sobre mi madre. Mai un dol li havia parat tan bé a ningú. No va aconseguir però, el director manxec, posar-li la perruca a un dels nostres actors més desitjats. Després d’un fum de proves, Eduardo Noriega el va deixar amb els tacons a la mà, i es va negar a ser la Zahara de La mala educación. Les poques fotos del càsting que han transcendit són per a que el fitxe Victoria’s Secret. No va trobar Almodóvar, de tota forma, mala solució. A rei mort, rei nou. O millor dit, reina. Seria Gael García Bernal qui acabaria cantant en playback per Saritísima aquell Quizás, quizás, quizás memorable enfundat en un Gaultier de difícil adjectivació. Una segona opció més que digna. “De la mateixa manera que les dones millorem molt quan ens maquillem, també ho fan els homes. Estos actors en concret són molt guapos ja de per si, i damunt sempre els hem vist amb la cara llavada. Així és que si fan ús del maquillatge, que com tots sabem servix per a amagar imperfeccions i potenciar els punts forts, el resultat és impactant”, apunta l’estilista Antonia Pellicer.
Potser este siga el motiu pel qual l’equació no funciona a la inversa. Ja que no podríem dir que actrius com Gwyneth Paltrow, Glenn Close, Blanca Portillo o Kate Blanchet guanyen atractiu en les pells de Romeo (Shakespeare in Love), un majordom (Albert Nobbs) l’inquisidor Bocanegra (Alatriste) o Bob Dylan (I’m not there), respectivament.
I ja en un triple salt mortal estaria Carmen Maura, que li deu al paper de la mítica trans Tina de La ley del deseo una sensualitat mai vista en ella fins llavors, i que ja no es tornaria a repetir. Ningú no és perfecte.