VALÈNCIA. Joan Verdú acostumava a telefonar els amics. Era imprevisible. Sonava el telèfon i la seua veu sortia narrant gairebé sempre alguna història. Als primers moments costava una mica esbrinar el sentit de la trucada, però el seu to relaxat i l'intercanvi d'impressions sobre l'estat de les coses anava assentant el diàleg. De vegades la comunicació estava motivada per fer una consulta sobre algun taller de serigrafia,estava ficat en un projecte i aquells “de tota la vida” ja no hi eren,havien tancat o ell no suportava a algú que li havia fet un mal treball. Coses així. O podia tractar-se dels despropòsits del període de l’IVAM en el qual es patrocinava qualsevol cosa entre els amics de la Direcció, encara que la seua activitat no tingués altres antecedents que les metxes de color. Ironitzàvem. Aclarides les qüestions tècniques, solia proposar-me menjar en algun restaurant que coneixia i en el qual, una vegada allí, descobries que comptava amb obres seues en els murs del local. Per tant, amb la seua invitació, vaig visitar alguns restaurants de València, Gandia o Alginet.
Aquestes excursions s'iniciaven a casa seua, on em mostrava els treballs més recents. Verdú era –i em produeix neguit el temps del verb– un artista amb passió pels seus projectes. Versàtil, havia recorregut diverses línies expressives, des dels seus anys de joventut en els quals prevalia un realisme compartit amb els seus amics Adrià Pina, Vicent Marco, Rafael Solbes, i uns altres. Irònic i imaginatiu plantejava les seues pintures com a jocs de conceptes i paraules. Sensible a la iconografia publicitària recorria la seua tipografia amb llibertat, alhora que mantenia una permanent fidelitat.
L'execució de les seues últimes obres estava més enfocada cap a l'espontaneïtat del gest que cap al virtuosisme de la factura; així i tot no perdia ocasió d'incorporar papers especials o tintes que l’aproximaren a l'estètica “pop” de la que va ser un fervent seguidor. En la inauguració d'una exposició de David Lynch, el maig del 1992, va venir amb vestit, ulleres fosques de sol –era de nit– i una gorra amb el nom imprès del cineasta. Provocava accions. En el sopar de col·legues, després d'una altra inauguració, vaig ser testimoni de la seua innata facilitat i llibertat per, pujat a la taula, dempeus, sentir-li cantar qualsevol cançó típica del repertori popular més divulgat, per exemple Oh, Sole mio. I tot ho feia sota un posat seriós, hi posava el coll. Mai no sabré si era molt innocent o molt agosarat. Probablement, com va dir Joan Fuster referint-se a certs trets dels valencians, era un descarat.
Els últims anys havia engreixat. J.V. tenia l'expressió d'un xiquet trist malgrat la seua permanent ironia. Mai em va parlar de la seua malaltia. Mantenia actiu l'ànim del seu esperit provocador. Dotat de certa desimboltura li resultava fàcil autopromocionar-se en les distàncies curtes i fomentava la seua mitomania alhora que mostrava la indiferència, característica de les persones sensibles. M'agradaria equivocar-me però és precària la relació entre el sector de les arts plàstiques i la societat valenciana.
Entre nosaltres, i suposo que no hem de ser els únics, és habitual la dificultat dels artistes menys convencionals per integrar el seu treball, si més no, en un nivell baix però prou apte per a permetre que seguisca desenvolupant-se amb dignitat. L'escassa, si no nul·la, acceptació contrasta amb altres comportaments de portes obertes a les opcions que des del mercadeig a la moda envaeixen tota nova fundació d'art. Són els temps. I el valor dels diners no és innocent en aquest tema.
Al novembre J.V. em va trucar per a una nova invitació. Fixem el dia amb antelació. Quan vaig veure que la data acordada no em permetia anar-hi, li vaig enviar un missatge posposant la trobada. Em va respondre: OKIS. Vaig suposar que era una altra manera d'utilitzar l’OK imposat pels anglicismes, com l’oka cubà.
Dies després algú em va comunicar la seua mort. Queda pendent aquest menjar. Okis, Joan.
