Oh, benvinguts, passeu, passeu...

VALÈNCIA. La ciència-ficció va haver de concebre moltes coses que ara sembla que passen perquè sí. Subsistim en un món que ha anat més enllà d’“Els androides somien xais elèctrics”?, de “1984”, de “Crèdits humans”, de “Fahrenheit 451”. Sense entrar en profecies vivim, en certa manera, com ja suggerien als seus llibres Philip K. Dick, George Orwell, Manuel de Pedrolo, Ray Bradbury. Ells presagiaven també les ciutats del futur. Il·lustraven unes metròpolis ben diferents de les de la vida ordinària, les que hem conegut i les que hem viscut. Imaginaven uns condominis allunyats de la cridòria del pati de llums, del celobert amb olor de cafè acabat de fer. Jules Verne ens posava a l’abast del llit, abans de dormir, un món d’il·lusions futuristes, de novel·les científiques. Ens estimulava a somiar desperts, De la Terre à la Lune. Llibres que es convertien en protagonistes de jocs, d’enginys reconstruïts amb andròmines per tal de passar les hores. A casa, casa nostra, el planeta privat de tresors inimaginables. Aventures i ficció contribuïren a enfortir l’interès pel món que per edat no coneixíem i que més tard descobriríem amb certa decepció.

València, 2018. Som a un espai variat, urbà. Hem sortit del Nautilus amb molta olor de paper de llibre cap a la superfície. A la realitat de la ciutat que ens toca viure. Aquest moment de la història ben definit. Un temps de covards i guanyadors, de molta impotència. D’humans com replicants mediterràniament peculiars, amb clixés socials, pegant cabotades a tort i a dret. Una època avituallada de pelatges variats, de submises i submisos per interès, egoistes. De dones, més que homes, sense veu, que habiten “feliçment”, segons el cervell que les escorcolle, amb un vistiplau coent i caduc. De personalitats nul·les, invisibles, sense gens d’interès, amb presències imposades incomprensiblement. De dones, cada cop més, afortunadament, benvingudes, que reivindiquen caràcter i opinió amb criteri, amb rotunditat, amb cervell i amb cor. Que es fan d’avorrir pel masclisme d’homes i dones disfressat, camuflat i consentit que tenen a la vora. I com no, també, d’individus amb trellat. La ceguesa social del segle XXI funciona molt a l’estil victorià, als segments civils antiquats, carrinclons, amb aire pseudocosmopolita del by-pass valencià. La societat, tristament, accepta aquests models passats de rosca, els potencia amb lleis i decrets obsolets. S’afavoreix aquest criteri a l’antiga usança. Amb perfils perseverants, estrategs fins a aconseguir l’objectiu, el pastís final. Als districtes favorejats sense mirament, els i les màrfegues seran a una llar confortable davant d’un bon desdejuni, amb molta, molta, calma. A good catch! Nyas! Ací no cal cap “ciència”. Ficció previsible i rància.

Lluny de la vida de paper d’estrassa-couché i de fonètica forçada per fer-se els finolis, està el món, la vida. Una altra València que surt de bon matí. La dels salaris ajustats, mínims, ridículs o sense un gallet. La que cada dia puja a la roda de la misèria urbana. La que es mou amb la intensitat del bus i del metro. Que camina esquivant obstacles i tota mena de traccions possibles. La ficció del futur que es descrivia als llibres ja és passat. Remakes continus amb bon guió, el dels humans amb coratge. Existir té mèrit, ja no ho dubtem. On és la ciutat perfecta? On són els habitants feliços? La vida passa en pocs metres quadrats, en estances moblades d’incertesa. Habitatges que refugien de mala manera els dubtes del demà. El dret de sobreviure, de tenir un cau confortable, és un assumpte de denúncia incessant, contínua. Moltes, massa, persones amb risc de pobresa. El percentatge fa feredat, un 31,3% de valencians. Milió i mig, una mica més, al bombo de l’exclusió social. La població, la que habita tota sola o en companyia, reclama un benestar assegurat, diari. Cada cop la gent viu més, es fa ben gran. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) diu, segons les dades, que un de cada tres habitatges serà unipersonal. Sabem que el codi postal determina més que el codi genètic. És tan important el lloc on es viu!

La bombolla immobiliària, la del lloguer, assalta València. L’especulació sense atur és una qüestió ben suada, que rebota i ataca. Els preus dels lloguers es disparen, treuen tota l’artilleria pesant i permesa davant d’un sou únic, de dos o de cap. Doblen i redoblen amb euros el salari mínim. És il·lícit, voler ancorar-se a un lloc confortable? Llogar un pis no significa viure a una corraleta. És una opció ben emprada a l’Europa civilitzada. Això sí, allí es lloga amb garanties, amb seguretat, amb comoditat i confort. Triar aquesta opció, ací, ser inquilí, no vol dir ser un pària. Un país petat de propietaris sense escrúpols, amb el vistiplau, fins ara, de l’administració, del govern. L’abús és el retrat simptomàtic i indiscutible de viure a una societat ben tocada, malalta i mafiosa. Els humans ja no busquem coves. La ciutat moderna posa por en el cos, trenca les ales! L’habitatge, un dret com una casa.

El truc i l’engany a l’hora de comprar llars protegides, VPO, també ha estat el nostre pa de cada dia. Llum verda per a constructors, venedors i propietaris, a la recerca de la ganga estafadora. Mai no han estat prou denunciats, mai no massa investigats. Feta la llei, feta la trampa. No s’han obert les finestres de bat a bat per assenyalar l’astúcia, la martingala. Els pisos de protecció social, no els franquistes de renda limitada, els del 2000, també han entrat en la dinàmica mentidera. Quants particulars han accedit a aquests immobles sense complir els requisits? Noves construccions “protegint” l’accés a gent sense cap necessitat econòmica, amb mentides i manipulacions. Subvenció a l’enganyifa en molts casos. Propietaris allunyats del perfil inicial. Retocant currículums, botant-se les regles sense mirament, s’han fet amb metres quadrats, amb la possibilitat, passats uns anys, de vendre i poder especular, com han fet a l’hora de comprar. El tema immobiliari sempre a favor dels mateixos. Sempre en contra del treballador mitjanament autosuficient, de l’aturat, del migrant, del pensionista que no arriba. Quina vergonya de País, d’Estat. Tot escandalosament irregular. Açò ha passat ací i allà en l’última dècada, en l’anterior i probablement sempre.

No conec la Consellera d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Maria José Salvador, ni a Rafael Briet, Director General d'Habitatge, Rehabilitació i Regeneració Urbana. De fet, tret de Francesc Signes, no em sona ningú d’aquesta Conselleria, però em cauen bé perquè adoben i preparen el terreny volent edificar mesures necessàries. M’agrada sentir com reclamem la funció social de l’habitatge. M’alegra la gesta contra la pujada de preus del lloguer, m’anima perquè van contra els bancs que tenen un munt de pisos buits. M’acontenta perquè volen facilitar unes llars acollidores als ciutadans, perquè destinaran 11 milions d’euros per comprar pisos, perquè... Em complau que ho afirmen en veu alta. Les Corts, que tenen un bon patrimoni immobiliari comprat en èpoques remotes, quan governaven polítics sospitosos, alguns d’ells ara empresonats, també adjudicaran tot un edifici per fer habitatges socials. Pisets ben cèntrics, al costat d’allò que coneixíem com la Casa dels Caramels. Sembla que al número 6 del carrer Trénor corren bons aires. M’estimula la ingenuïtat de creure’m el que diuen com si acabés de sortir del niu. Crèdula i innocent.