música » ALS FETS EM REMET 

Orxata Sound System, molt més que tralla i tutupà

Orxata Sound System va ser possiblement el grup musical valencià que més política haja fet. Fou la beguda que calmà la nostra set de somnis de llibertat.

20/04/2023 - 

Anem a fer un exèrcit d’escèptics, com a única arma la no veritat”. És una de les primeres lletres que gravà Orxata Sound System allà pel 2005, quan, un parell d’anys després de la seua fundació, encara n’eren tres: el programador Carles Soler, el cantant Jordi Palau i el baixista Jaume Guerra. Una maqueta primigènia que començava, simplement i planerament, amb la gravació d’una mascletà i que era tota una declaració d’intencions: “xufes a l’andana”, “quatre glops de moscatell”, “memòries d’orígens retrobats”, “afortunada recerca per no fer el mateix”, “paciència i parsimònia ens faran viure més temps”, “una gran corporació dels qui no tenen res”, “la llibertat i la justícia en contra de l’ordre establert”, “maleïdes les guerres i aquell qui les va fer”. Estava, d’una altra banda, l’estil, indefinible i completament trencador: tractaven de fusionar la música electrònica amb el cant tradicional valencià mitjançant un ús abundant de samplers i bases d’electro, techno, drum&bass, dub, hip hop i ragga. Hi afegien, a més, el concepte de sound system, que en este cas no només consistia en dur la festa d’ací allà, sinó també en la defensa absoluta dels col·lectius com a creadors de cultura lliure i compartida.

Molt pocs apostaren per ells llavors. De fet, tot i el salt qualitatiu que suposà la incorporació immediata de les veus femenines de Neus Berenguer, Violeta Ausina i Carla Saz –un trio difícilment oblidable damunt dels escenaris– i la trompeta de Natxo Jiménez, durant molt de temps el públic musical valencià estigué dividit en dos: els qui consideraven Orxata el millor grup que havia parit mare i els qui li mostraven la més absoluta indiferència o directament el rebutjaven. De res serviren els Premis Ovidi Montllor de 2006 al grup revelació i de 2008 al millor disc pop-rock, pel seu 1.0. Molta gent deia preferir altres cançons, pretesament més combatives, o altres estils, pretesament més seriosos. Això va ser, no obstant, fins a l’eixida del 2.0, publicat progressivament, “de pressa sense pressa, amb la certesa d’anar bé”, entre 2009 i 2011, ja amb la incorporació del raper Panxo –ara arxifamós com a cantant de Zoo–.

Bona part dels nous temes d’Orxata s’ameraren de ritmes caribenys més ballables i aprofundiren en l’herència rabiosa de la Ruta del Bakalao, alhora que les lletres continuaren el camí iniciat en el primer disc. Per una banda, prenent tota classe de referents col·lectius valencians, des del “lliri entre cards” fins a “son Goku”, i, per una altra banda, perseverant en la potència dels missatges: “desmedicalització radical”, “energia free”, “violència és el polític que rescata la banca”, “València no és vostra”. S’encetà, alhora, una nova via associada explícitament a l’amor, l’hedonisme i el goig dels sentits, amb cançons tan emblemàtiques com Me la fiques more, Gerointifada o Suavitat universal, feta exclusivament amb frases enviades pels seguidors de Twitter. La gira incansable de l’any 2011 fou la de la consagració i l’èxit exponencial, amb un concert d’obertura mític en la sala Spook i un altre de clausura, no menys memorable, en la Mirror.

Llavors feren una parada amb canvis notables que podien haver significat la fi del grup. Neus, Violeta, Carla i Panxo abandonaren l’aventura, però l’esperit continuà viu i es regenerà amb un viatge catàrtic a l’Atlàntic Nord. A Islàndia, un exemple d’apoderament popular a l'hora de fer front a la crisi, on gravaren un curt inclassificable titulat TOT i el disc 3.0, publicat a finals del 2012. La nova presència de Diana de la Torre, cantant d’origen colombià, es deixà sentir en la immensa cúmbia Coopera, una cançó que condensa com a poques el col·lectivisme alegre i festiu d’Orxata: “és la força del treball”, “democràcia radical”, “gaudim del nostre temps”, “refundem la dignitat”. La resta de peces, altrament, remarcaren la recerca inesgotable de ritmes diversos, des de les marxes mores fins al funk brasiler o el guaguancó, i donaren peu a una nova sèrie d’himnes, com Aspra diàspora, València crida, Caixó abobinable i la meravellosa Orgasme, un cant al plaer sexual: “coito ergo sum”.

Ja fa vora una dècada, en el 2014, se n’anaren de “Rave Mundial Indefinida”, entraren “en fase d’hibernació” i plegaren després d’onze anys durant els quals havien generat desenes de cançons, centenars de vídeos, desenes de milers de descàrregues, centenars de milers de reproduccions i una legió de seguidors que encara lluïxen orgullosos les seues camisetes i dessuadores. El seu primer concert va ser en el Centre Social Okupat Pepica la Pilona, al Cabanyal, i el seu darrer va ser en favor de la reconstrucció del de Can Vies, a Barcelona. Tot i no aparentar-ho a priori, Orxata Sound System va ser possiblement el grup musical valencià que més política haja fet al llarg de la seua trajectòria. Una política entesa com a canvi social quotidià vinculat a unes idees que perseguixen un demà més lliure i millor. Orxata va ser molt més que tralla i tutupà. Va ser la beguda que calmà la nostra set de somnis de llibertat.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre molts altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal

Noticias relacionadas