X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Passejades a l’espai sideral

8/03/2020 - 

VALÈNCIA. L’amic G. I. em parlava l’altre dia de l’escriptor Llucià de Samòsata. Aquest erudit, que va nàixer cent anys i escaig dC, va escriure pamflets, diàlegs, narracions fantàstiques... Una vida intensíssima avala el seu currículum. Era un enfant terrible de l’època. Me’l reivindica sempre com un dels primers autors de ciència-ficció. Comentàvem de quina manera en Històries verídiques (publicada fa dècades a l’editorial La Magrana) va imaginar un viatge a la Lluna en un vaixell envestit per una tromba d’aigua. És una delirant novel·la carregada de sàtira. La Lluna és un lloc habitat on es beu suc d’aire, amb selenites sense anus, on els homes són els que tenen fills i els vestits són de vidre i de metall, on els ulls es posen i es lleven... i en tornar a la Terra... (stop, no esguerraré l’obra).  Bocabadats no és el terme, us deixarà al·lucinats com a mínim. Sempre he pensat que l’admirat José Luis Cuerda haurà llegit aquest clàssic. La seua pel·lícula “Amanece que no es poco” pot recordar en alguns moments, salvant les distàncies i els segles, a aquestes Històries desbordants de fantasia, d’un surrealisme increïble, d’avantguarda. Un creador molt original, amb un llenguatge força atractiu. Aquest paio, em deia G.I., bromejava amb qualsevol cosa, especialment de les qüestions sobrenaturals. Tenia un afany prou destroyer  i negava gairebé tot. Un figura a tenir molt en compte i que va influir prou en Erasme, Maquiavel, Lluís Vives, Voltaire, Jonathan Swift... El meu estimat amic m’ho comentava amb entusiasme sabent l’afició que tinc envers aquest gènere. Fins i tot hi ha un petit cràter a la Lluna batejat amb el seu nom, Llucià, ben a prop del Mar de la tranquil·litat, per si algun dia anem. 

Us ubique: estàvem asseguts, protegits de la marabunta, amb ulleres de sol al litoral valencià. Llegíem tranquil·lament i comentàvem en veu alta allò que ens venia de gust, el que la lectura associava a les nostres enrònies. Tampoc no ens pensàvem que hi érem a l’Alta Califòrnia, com si fórem hereus directes d’aquells que acompanyaren Juníper Serra i el capità Portolà a les terres “conquerides” i “cristianitzades” amb accent català. No, no estàvem a la  badia de Monterey, ni cap missió evangelitzadora ens obligava a beure un magnífic aperitiu, plàcidament, al sol de febrer. Aquesta conversa tan sucosa va venir a tomb arran d’unes declaracions de Donna Haraway. Descabdellarem fil, molta parola, d’aquesta professora (ja emèrita) d’història de la consciència i estudis feministes de la Universitat de Califòrnia. Es coneix que la ciència-ficció és la seua font d’inspiració, diu que la fa servir a tota hora. Una dona filòsofa, biòloga, antropòloga... Una assagista que paga la pena tafanejar, que teoritza i llança hipòtesis a la societat d’aquest segle, que s’il·lumina amb H. P. Lovecraft i d’altres. La senyora Haraway reivindica un gènere, el de la ciència-ficció, que s’anticipa i que especula, que viu en dimensions futures i que gairebé ja són present.

Aquest hivern estrafolari amb calor de primavera i molts escalfaments ens ha deixat fantasiejar, gairebé viure, les velles il·lusions que només llegíem als llibres, que gaudíem tan sols al cinema i a les vinyetes dels còmics. Ara algunes d’aquestes il·lusions es fan realitat i moltes, per desgràcia, cobrint-se de glòria per no dir de merda. Aventures que ja s’han fet palpables, que tenim a l’abast. Experimentem amb utopies, distopies, pors, paradoxes locals i globals amb conviccions científiques, faules amb regust de crítica social. Ens assabentem de nous descobriments, d’avenços barrejats amb estris terrenals i espacials a un món que camina sovint fent el pi, i que viatja també a la velocitat de la llum a temps passats; a la línia temporal d’ideologies que no aclamen llibertats, que fan pudor de fem, que intoxiquen a tot córrer. 

Futurs apocalíptics ens esperem seguint el model dels noticiaris sensacionalistes. És com si El Eternauta (aquesta magnífica novel·la gràfica de ciència-ficció del dibuixant Francisco Solano i del guionista Héctor Germán Oesterheld) es fes tangible. Un relat  adaptat a les circumstàncies del 2020 on encara no neva ni cauen folcs de color verd a les ciutats i... (no faré espòiler). Alguna cosa passa quan Neflix vol fer una sèrie d’aquesta inicial tira de còmic. Es publicava en forma de fulletó, entre els anys 1957 i 1959, a la revista Hora Cero de Buenos Aires. El Eternauta va estar un èxit a l’imaginari col·lectiu perquè era un heroi de tots, per a tothom. Molt recomanable si no l’heu llegit. La resistència d’una població davant la invasió alienígena, com si vaticinarà el que anys més tard passaria a Argentina amb uns altres invasors, aquesta vegada en forma de dictadura militar, la del general Videla. Encara que la història autèntica d’Oesterheld, el seu guionista, desaparegut i assassinat amb gran part de la seua família, és tan dura que també es mereix que es conega amb un magnífic documental.

Aquest mes que ha fugit no ha estat de ciència-ficció. No vull fer hipòtesis amb el coronavirus, no faré cap comentari d’un tema que fa trontollar la salut, que cal vigilar amb trellat i sense mascareta amb tela de fallera. Un febrer que des de petita m’hagués encisat que em passés trencant la vidriola, si hagués fet falta, per viure la fantasia autèntica de Christina Koch, la primera astronauta que ha estat 328 dies a l’espai amb passejada inclosa. Un dijous de febrer obria l’escotilla i saluda tan fresca! La dona que més temps ha passat lluny de la Terra. La Soyuz MS-13 també arribava amb els cosmonautes Alexandr Skvortsov i Luca Parmitano. Christina ha fet una altra inoblidable excursió en companyia de l’astronauta, Jessica Mair. Totes dues, com si anaren de bracet, pegant voltes per l’espai i reparant les bateries de la nau.

Dones que arriben ben lluny, que s’estudien per veure com reaccionem, de quina manera el nostre cos ens manté tants mesos surant.  Veurem què passa. A la Terra moltes dones suren i suen, no s’adapten als models imposats. Algunes instal·lades per l’atzar a indrets inhòspits i extrems. Dones que no viuen assossegades, immerses en missions impossibles a molts llocs del món i també a casa nostra. Una vergonya més des del planeta. Quina sort que tens, Christina, fer un tomb sense amenaces de la teua espècie. Has fet història vestida d’astronauta! Diuen que la NASA vol colonitzar la superfície de la Lluna. Caldrà valorar si paga la pena el viatge. I no podem deixar d'agrair, ni oblidar, el treball desenvolupat per Katherine Johnson (ens ha dit adéu aquest febrer amb 101 anys). Gràcies a ella, als seus coneixements matemàtics i als seus càlculs, s’engegava la carrera espacial que va permetre xafar la Lluna.

Unes passejades probablement somiades per moltes dones sense haver de témer les agressions terrenals sobtades o premeditades. Defugint a tota hora dels perills, de la força que fa mal, sense “eclipsis”. Dones que roden per l’espai a un transbordador, sense tenir al davant la jerarquia d’una societat dissenyada amb masclisme d’alta costura o de ganga. Volts de dones lliures a prop de l’únic satèl·lit natural en rotació sincrònica amb la Terra. Astronautes que no han de marxar de retirada, que no amaguen la cara, que la fan visible, com la Lluna, mirant de lluny el nostre planeta fet pols. Dones que també escridassen, el 8 de març i cada dia, per exigir uns drets innegociables, que lluiten contra una violència masclista injustificable, contra els delictes sexuals, per la igualtat total. Missions tripulades amb noms de dona per entendre millor l’univers, navegant entre les estrelles. Elles, un 11% dels astronautes, somiadores i audaces es diuen Valentina Tereshkova, Sally Ride, Judith Resnik, Peggy Whitson, Svetlana Savitskaya, Kathryn D. Sullivan, Mae Jemison, Helen Sharman, Roberta Bondar, Yi So-yeon, Ellen Ochoa, Chiaki Mukai, Liu Yang, Samantha Cristoforetti... Persones que organitzen la seua vida entre els cossos brillants que inunden l’espai sideral. Dones que no defugen de les utopies, que especulen dins de naus immenses, que somien a bord en un món millor, en una vida que no semble la percepció imaginària d'una societat avançada, d’un ideal irrealitzable, d’un relat de ciència-ficció. Perquè és evident que les dones, cosmonautes o no, estem en òrbita ací o a la Lluna. De moment, Mart és massa lluny.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email