L’estreta vinculació que el valencianisme havia mantingut amb les Falles durant la primera mitat del segle XX, decaigué per complet posteriorment. Hui en dia un regidor valencianista està al capdavant de la festa
VALÈNCIA. “Bou-Arfa és el nom d’un aduar perdut en l’extrem sud del Marroc. La zona és desèrtica i correspon a les estribacions del Sàhara. ‘Haimas’ de nòmades s’escalonen per les faldes de la muntanya. Les construccions estan fetes de fang, de sorra i de bonyiga de gamell, tot eixugat per la força del sol. Al fons, en una vall, hi ha una mina de manganés. L’aigua és escassa. L’única vegetació és l’espart. A aquest lloc de desolació vàrem ésser portats en 1940 alguns centenars d’espanyols per a fer-nos construir una línia de ferrocarril que interessava a França, aleshores potència protectora”.
No, no ens hem equivocat d’article. Eixe text parla de Falles. És l’inici d’una breu memòria publicada en 1970 en la revista Pensat i fet pel periodista Eduard Buil. Recorda la nit de Sant Josep de 1941, quan un grup de exiliats valencians, treballadors forçats dels francesos a la vora del desert durant la Segona Guerra Mundial, decidiren fer una falla mentres recitaven versos de llibret i imaginaven el gust dels bunyols. “Un món nostre que portàvem en el subconscient brollava per la nostra pell. No hi havia ninots, però replegàrem caixes de cartó, papers, fustes, i calàrem el foc a tot. Hi havia un silenci religiós. Tots estàvem emocionats. ‘¡Vixca València!’ va cridar algú. I tots s’abraçàrem. Homes curtits, que havien vist passar la mort moltes vegades de prop, tenien llàgrimes en les galtes”.
Entre ells hi havia una nodrida presència de nacionalistes valencians, com el president del Partit Valencianista d’Esquerra, Josep Castanyer Fons, que va ser qui va tindre la idea de plantar aquella falla improvisada. L’episodi, de fet, reflectix molt bé el que significaven les Falles per al món del valencianisme anterior a la Guerra Civil espanyola: una senya d’identitat cabdal que unia el sentiment popular amb la particularitat col·lectiva dels valencians. La situació, però, aniria canviant al llarg del franquisme, com es pot observar clarament en els mateixos exemplars anuals del Pensat i fet.
A principis del Nou-cents una colla de jóvens s’aplegà en una de les típiques penyes humorístiques que es formaven llavors. L’anomenaren Pensat i Fet. La seua finalitat no era una altra que ajuntar-se en un local (en l’últim pis del carrer dels Serrans, 7), recitar uns quants versos, eixir en les festes, anar d’excursió i, en definitiva, passar-s’ho bé. Eren, entre altres, Josep Maria Esteve, Ricard Sanmartín, Francesc Ramil i Eduard Abarca, vinculats als cercles del catolicisme i el valencianisme que començava a impregnar algunes de les associacions de la ciutat.
De la festa a l’acció cultural (un clàssic en la història). En març de 1912 publicaren un follet homònim sobre les Falles que ja avançava les principals característiques de la seua llarga trajectòria de 60 anys. La capçalera, d’estil modernista, i la portada corrien a càrrec del reconegut professor d’art Manuel Sigüenza. L’editorial es declarava disposta a “enaltir la terreta” i uns versos d’Abarca advocaven perquè València fóra un “poble respectat”. Els poemes i contes costumistes i satírics es combinaven amb breus assajos d’opinió, reflexió o investigació, amb noms de la talla del pintor Santiago Rusiñol, el periodista Maximilià Thous o el musicòleg Eduard López Chávarri. Tampoc faltava un element fonamental del Pensat i fet al llarg de la seua història: el dibuix de les falles plantades, que facilitava la seua visita posterior.
Sobrepassant ja d’inici els 10.000 exemplars (que arribarien fins als 50.000), els següents anys es repetí la fórmula, convertint-se en una revista anual per la qual passaren pintors i il·lustradors com Pinazo, els Benlliure, Dubón, Capuz, Fillol, Segrelles, Usabal, Barreira o Lozano, i lletraferits i estudiosos com Mustieles, Escalante, Hernández Casajuana, Martínez Aloy, Llorente Falcó, González Martí, Fullana, Esplà, Almela i Vives, els Martínez Ferrando o els Castanyer. I no només hòmens, ja que tan prompte com des de 1914, amb l’article “València sentida per elles”, es tractà de potenciar l’opinió femenina, amb la participació de dones com Nativitat Domínguez, Assumpció Chenovart, Milagro Espí o Teresa Calatayud, que en 1934 signava “El feminisme en les falles”.
La qualitat gràfica de les portades, el nivell literari de les col·laboracions, sempre en valencià, i la pluralitat ideològica entre les diverses tendències del valencianisme, conservador o d’esquerres, es mantingueren sempre que fou possible. Així, per exemple, en el número de 1932 igual s’entrevistava a un regidor de la Dreta Regional Valenciana, que proposava fer una falla de caire regional en la plaça de l’Ajuntament, amb un “patriòtic aplec del Maestrat a la Marina”, que a un altre de l’Agrupació Valencianista Republicana, qui defensava que, més enllà de la valenciania de falles, tabalet, dolçaina, traca i arròs amb fesols i naps, s’havia de potenciar “una idea clara, moderna i ben definida” del “valencianisme íntegre”.
Això, no obstant, no fou obstacle per tal que el director de la revista, Josep Maria Esteve, fóra assassinat per militants de la FAI a l’inici de la Guerra Civil, a causa de la seua vinculació a l’obrerisme catòlic i la política democratacristiana. Però, al mateix temps, tal vegada fou precisament això el que permeté que el sendemà de la victòria franquista la revista poguera tornar a publicar-se.
Pensat i fet fou la primera revista legal publicada en el territori valencià durant la postguerra, en 1940,
Plegats, demanaren el permís per a ressuscitar la revista, que els fou concedit a canvi d’importants penyores: la portada es dedicà a Sant Josep, la primera pàgina a l’efígie de Franco entre un ratpenat i l’escut de València i l’editorial, “En aquest renàixer d’Espanya”, comparava “les hosts victorioses de Franco” amb “les hosts victorioses de Jaume I”. D’igual manera, la publicació de l’any següent dedicaria l’inici a “Carme Franco”, la filla del dictador, tot i que prompte es deixaren a un costat aquelles reverències marcades per la repressió.
De fet, en 1945, davant la prohibició d’editar cap publicació en prosa “en lenguas regionales”, la revista burlà la censura eixint íntegrament en vers. A l’any següent, davant l’obligació imposada de publicar una mínima part en castellà, Sanmartín, que la dirigí fins a la seua fi, decidí no editar-la. Finalment en 1947, amb la mediació de Lo Rat Penat, el Pensat i fet tornà a eixir completament en valencià, com ho faria fins al final dels seus dies.
En aquells moments els dos grups del valencianisme s’havien distanciat (un altre clàssic de la història). Si bé Adlert i Casp havien fundat el Grup Torre, atraient gent encara més jove, com Fuster o Estellés, en Lo Rat Penat continuaven els vells valencianistes, com el mateix
Fou aquell sector vinculat al ratpenatisme el que continuà publicant Pensat i fet, amb recurrents col·laboracions de Francesc Almela i Vives, Nicolau Primitiu Gómez, Francesc Ferrer Pastor, Martí Domínguez, Manuel González Martí, Enric Soler i Godes o novament dones, com Maria Ibars, Beatriu Civera i Carmelina Sánchez-Cutillas. Les circumstàncies sociopolítiques, però, s’havien alterat per complet. D’una banda, el valencianisme havia quedat restringit a uns pocs centenars de persones. D’una altra banda, les Falles havien passat pel boç del control franquista i nacionalcatolicista, alhora que el Cap i Casal es castellanitzava al galop.
Així les coses, la revista anà quedant com un reducte que, tot i l’humor i el to festiu que sempre omplia bona part d’ella, veia amb certa impotència, a la defensiva, com cada vegada era més gran la distància entre la consciència valencianista i la festa de les Falles. Es feren comuns els crits per la defensa del valencià contra la figura del “fallanquer”, és a dir, el faller “que diu que és valencià i del seu parlar renega”. Igualment,
La connexió amb l’exili també evidenciava constantment allò que podia haver sigut i no era. Es donava notícia de les falles que es plantaven a Buenos Aires, Santiago de Xile, Montevideo o Avinyó i s’anunciava que la colònia valenciana de Sao Paulo havia publicat el seu propi Pensat i fet i que havia demanat als alcaldes respectius tres saquets de terra de Castelló, València i Alacant per a cobrir “simbòlicament les restes d’aquells valencians que tenen la desgràcia de morir lluny de la Pàtria”. El motiu no s’explicitava, però era, evidentment, la brutal guerra que havia segat la marxa del país.
També, durant els anys 50 i 60, les “flames patriòtiques” recollien activitats de caràcter valencianista, com els cursos de llengua valenciana, la col·locació de la làpida sepulcral d’Ausias March en la catedral de València, la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear o l’expedició a l’Alguer d’un grup de catalans, valencians i balears. Però el valencianisme que sorgia aleshores, encapçalat per Joan Fuster i amb deixebles com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Francesc Mira, estava ja molt allunyat d’aquell món procedent d’una altra època. En 1972, poc abans de la mort de Ricard Sanmartín als 85 anys, la revista Pensat i fet tancava la paradeta.
Tot i que Fuster sempre hi trobà elements positius i féu un “Elogi definitiu” de la festa en la introducció de Combustible per a falles (Garbí, 1967), també deixà ben clar que “l’últim entusiasme que seria capaç de professar, com a valencià, és el de les falles”. I la seua postura representava perfectament la del nou valencianisme, intel·lectualitzat, que començava a quallar en aquells moments. En 1974 l’editorial Gorg publicava un quadern especial sobre Falles coordinat per Enric Valor i amb col·laboracions, entre altres, del mateix assagista de Sueca, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Vicent Ventura, Ricard Pérez Casado, Josep Vicent Marqués i Amadeu Fabregat. La intenció era “perpetuar l’esperit de la cultura on som inserits, dintre del món cultural dels Països Catalans”. No tindria, però, cap continuïtat.
Fins als anys 90 els valencianistes quedaren totalment apartats de la festa, moltes voltes per voluntat pròpia i moltes altres expulsats a la força. A començaments d’aquella dècada, tanmateix, aparegué un raig d’aigua en el desert: l’Associació d’Estudis Fallers, que comptava, a més a més, amb una persona que enllaçava amb l’antic Pensat i fet, el pedagog i estudiós Enric Soler i Godes. D’altres, com Antoni Ariño, Lluís Mesa, Josep Lluís Marín o Gil-Manuel Hernández, tractaren de tornar a posar el món de la cultura universitària i el valencianisme al servici de les Falles.
Posteriorment continuaren sorgint iniciatives que, en certa manera, també gravitaven en l’òrbita de la consciència valencianista, com les Falles Innovadores i Experimentals, les Falles Populars i Combatives o el portal digital de Xavi Serra, Malalt de Falles. També l’actual regidor de Cultura Festiva, Pere Fuset, és fill d’eixe nou ambient que intenta enllaçar amb normalitat la festa fallera i l’acció valencianista. No debades, compta amb Marín com a assessor municipal i amb Hernández com a director del Museu Faller, i les seues possibilitats de ser alcalde de València en un futur passen per la recepció en el món faller de la seua gestió de la festa.
El dilema del nacionalisme valencià a l’hora de participar en les Falles per a transformar la societat ja la plantejà el sempre clarivident Josep Vicent Marqués en l’esmentat quadern de 1974. A la pregunta fictícia “¿No creu vosté que els valencians haurien d’oblidar les Falles, que són folklòriques, oportunistes, petit-burgeses i poc crítiques, en benefici de preocupacions cíviques més coherents, de línies culturals més renovades i progressistes?”, responia: “En una societat ‘passivitzant’ no és poca cosa una festa moderadament activa i d’elaboració quasi popular com les Falles. De totes maneres, sempre té vosté la possibilitat de crear consciència valenciana a Groenlàndia, amb alguns amics sàviament triats”. Doncs això.