de categoria

Per què eixe menyspreu cap als valencians?

4/01/2017 - 

VALÈNCIA. Menyspreu: "Sentiment pel qual s'estima menys del que val a algú o alguna cosa"

Esta pregunta ens la fem molts valencians cada vegada que escoltem en la televisió alguna nova ofensa cap a la nostra terra. La llista ha anat creixent i creixent i al remat arribarà el moment en el qual esgotaran la nostra paciència. O, com deia Vicent Andrés Estellés, "perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot". Passaré a enumerar algunes de les recents faltes de respecte cap als valencians, potser vos semblen anecdòtiques, però la repetició demostra que l'anècdota s'ha convertit en un costum, i que els valencians no pintem fava. És més, de vegades som inclús objecte de burla, i riure’s d'un mateix és molt sa, però que et prenguen el pèl és una altra història.

Menyspreu geogràfic

Orihuela és valenciana! Senyors i senyores de La Sexta i de Cuatro, no costa tant mirar un mapa per adonar-se que Oriola (Orihuela) no està a Múrcia. Des del 1304 és de manera definitiva part de la província d'Alacant, és a dir, abans que existira Espanya, Oriola ja era valenciana.

El temporal abandona el Llevant. Hi hagué una frase de l'oratge a Antena 3 molt divertida: "Las fuertes tormentas abandonan el Levante y se dirigen hacia Cataluña y Baleares". Balears està al llevant o al ponent de la Comunitat Valenciana? Tarragona no forma part del llevant de la península? Això del "Levante", a més de ser un terme franquista, és una falta de respecte de primer nivell, perquè elimina la identitat i et descriu com una zona sense nom, sense importància. El terme va aparéixer fins i tot a Pasapalabra.

Els Països Catalans. No totes les faltes de respecte provenen de la premsa de Madrid, a Catalunya tenen també predilecció per incloure la Comunitat Valenciana dins dels Països Catalans, la qual cosa òbviament ofén molta gent. Ja posats, per què no els Països Valencians?

 

Menyspreu cultural

L’IVAM es queda sense subvenció. Abans tenia una subvenció vergonyosa, de només 171.888 euros, una misèria comparats amb els 36,6 milions del Reina Sofia o el 1.042.900 del MACBA català. Enguany es quedarà sense res. Com els valencians tenim la sort de comptar amb les obres de Pinazo i de Julio González deuen haver pensat que no calien més obres d'art. Perquè o és això, o directament els la bufa la nostra cultura.

Les falles/fogueres/Moros i Cristians/Misteri d'Elx: Qualsevol festa o tradició nostra és menys important que qualsevol d'un altre lloc. La cremà els aprofita perquè algun periodista madrileny vinga a dir coses com "con lo que cuestan, qué pena que se quemen". I on les clavem, tio figa? Nosaltres som els primers que moltes vegades ens hem pres les nostres festes a catxondeo, deixant que personatges com Julio Tormo les convertiren en un sainet. Però que ho faça gent que no en té ni idea, encara et toca més la corfa. I amb les tradicions igual, sembla que tot Espanya dine capón o canelons el dia de Nadal, i tots nosaltres que som més de putxero no existim.

El Palau de les Arts, un altre greuge comparatiu. Les dades de l'any passat són clares: Teatro Real de Madrid, 9,39 milions d'euros; Liceu de Barcelona, 7,1 milions; Maestranza de Sevilla, 1,6 milions. El Palau de les Arts, poc més de 500.000 euros i només supera en 20.000 euros l’Asociación de Amigos de la Ópera de Bilbao. Toca't el nas, deu ser que l'òpera té massa nivell per a les províncies.

La ruta, la música i la fama. Mentre que la Movida madrilenya era una cosa molt revolucionària de Madrid, la Ruta del Bakalao era cosa de drogoaddictes. Mentre que els sanfermines són una festa internacional que cal traure a la tele cada dia, la Tomatina és un malbaratament d'aliments. A la televisió sembla que només servim per a fer programes com Gandia Shore, i amb la tonteria ara tenim fama de "tetes, xonis i ciclats". I res de destacar que el 50% dels músics professionals de tot Espanya són valencians, o que la Ruta o el FIB han sigut referents musicals a tot Europa.

La llengua de camalet. En este cas el menyspreu és constant inclús a casa. No és tan difícil dir "Vicent", veritat? Aleshores per què a Madrid em diuen Vincent i a Barcelona Vicenç? El mateix els passa a Jaume, Gemma, Artur, Empar, Josep o a molts dels que tenim cognoms valencians. Per no parlar de quan a aquells que parlem valencià ens consideren inferiors, o et solten allò de "háblame en cristiano". Perquè encara hi ha gent que pensa que això de parlar valencià és cosa de "gent de camalet", "de pobles" i "de gent poc fina". Ser de poble, llaurador i poc fi són per a mi elogis més que insults, tot siga dit. Però el pitjor arriba quan alguna informació pública apareix en valencià, i els propis valencians són els primers a dir "publícala también en castellano para que nos enteremos todos", com va passar, per exemple, amb la llista d’escoles tancades pel temporal. Això, tristament, a l'inrevés no passa.

 

Menyspreu culinari

Els paellicidis. Ens resulta indignant trobar "paella valenciana" per tot Espanya plena de pèsols, ceba i xoriço. Però més indignant encara quan dius alguna cosa al respecte com: "Disculpe vosté, això no és paella, això és arròs amb coses". Ràpidament t'ataquen amb sentències com "els valencians sou uns talibans de la paella" o "ya llegó el valenciano a dar por saco con el arroz". Què hem de fer, estimem la nostra gastronomia, i la nostra paella, i estem un poc farts d'invents com "la paella catalana" o la paella blanca en perol de Jamie Oliver.

Els nostres productes. Taronges de Sud-àfrica que arriben a Castelló en desembre, supermercats que obvien els vins valencians, torrons i orxates sense denominació d'origen que els fan passar per autèntics. Si vols un Rioja, o tomaques canàries perquè t'agraden més, perfecte. Però que no pugues trobar productes autòctons, normalment de més qualitat, per indiferència del comerç, això no és tolerable. Que el nostre camp ha sigut motor de l'economia del país durant molts anys, estimem-lo i defensem-lo per Europa, per Espanya, i principalment a les nostres cases.

Menyspreu en infraestructures

El transport i les autopistes rescatades. Mentre que continuem pagant l'AP7, una autopista caríssima més que amortitzada, el govern rescata autopistes deficitàries de la resta d'Espanya. Mentre que Madrid i Barcelona reben entre les dos més de 224 milions per al foment del transport públic (principalment EMT), València no rep cap euro. Les obres de l’A-31 al pas per la Font de la Figuera han patit endarreriments vergonyosos, i fa poc llegíem com la falta d'infraestructures està impedint el creixement de la província de Castelló.

 El corredor mediterrani. Per tots és conegut que era més necessari l'AVE a Sevilla o la Corunya que el corredor mediterrani. Però ara que ja estan fets, tocaria arreglar el tema del corredor i del tren a Barcelona, que sempre porta endarreriment. Per no parlar de l'odissea d'anar des de València en tren a Terol o Granada. Un exemple: la inversió estatal l’any passat en rodalies a València va ser d'1 milió, Sevilla se'n va emportar 52, Barcelona 185 i Madrid més de 326 milions. I continuem sense tindre tren de Gandia a Dénia...

I podria seguir amb el greuge comparatiu que va suposar la inversió en l'Expo de Sevilla o Saragossa, i també el cost de la carrera olímpica de Madrid o Barcelona amb el que han sigut els 0 euros de deute assumit per l'estat de l'America's Cup. Però ja vos feu una idea general de com es tracta la nostra terra des de fora.

L'infrafinançament autonòmic, la invisibilitat de les nostres comarques o la indiferència davant de qualsevol reclamació que es fa des de València, som una regió extremadament solidària per obligació, que amb una renda per capita un 12% inferior a la mitjana estatal, en compte de rebre diners, n’aportem a altres regions més riques. Açò només ho podem canviar units, amb voluntat i sense "meninfotisme". Per això jo enguany als Reis d'Orient els demanaré que en el 2017, en compte de pegar "la cabotà", trenquem a cabotades els greuges comparatius que patim amb la resta d'Espanya, i traguem l'orgull de ser valencians contra el menyspreu constant al qual estem sotmesos.