Pluto, una trinxera topogràfica per a l’art enmig de l'Horta

VALÈNCIA. “Un espai de creació en plena horta havia de tindre terra”. L’espai col·lectiu Pluto, situat a la pedania valenciana de la Punta, creix amb nau addicional on desenvoluparà un espai de producció artística. Per condicionar el nou espai post-industrial, Garrido Verdú va rebre l’encàrrec i prompte va sorgir la idea de concebre-ho com una fortalesa per a l’art.

“Volia entendre els tallers com un lloc de protecció i resistència per a l’art, enfront d’un entorn que emergeix hostil per a este tipus de pràctiques”, explica l’arquitecte. “Les trinxeres a les guerres són sacs de sorra, però en aquest cas volíem terra, per vincular el nou espai al seu entorn de l’Horta”.

Els murs de Baby Pluto estan conformats ara per super-adob, una tècnica que barreja terra, aigua i compactació que generen sis espais de treball per a artistes. “Però l’interior dels tallers necessitaven una atmosfera més lleugera, un poc més lleuger que els permeta ‘volar’ i no sentir-se enclaustrats”. Inspirat per les intervencions sobre el patrimoni de Carles Enrich —un arquitecte que juga amb el contrast entre les velles textures i la nova fusta—, Garrido va idear una lleugera estructura de pi.

Este sostre sobre cada estudi per a artistes permet que la llum penetre a cadascun d’ells i “juga amb sensualitat i misteri sobre què passa dins de cada taller”. “He imaginat un espai on les idees fluïsquen, interactuen i es contagien. Un espai així ha de barrejar la mística d’un lloc sagrat amb la funcionalitat d’un garatge americà. Els sacs de ràfia farcits de terra blinden les idees i delimiten els tallers. Per damunt, l’estructura de fusta de pi permet a cada creador singularitzar el lloc de treball. I entre ells, els separadors de policarbonat accentuen la dicotomia entre intimitat i exhibició”.

Adrià Garrido Verdú va estudiar Arquitectura i Enginyeria a l’Escola d’Arquitectura de la Villette de Paris (ENSAPLV) i ha treballat com a arquitecte amb Javier García Solera o la Trienal d’Arquitectura de Lisboa. Treballar amb la terra ha sigut una constant als seus últims projectes.

A ‘Memòria i Horitzó’, el projecte que va defendre amb Céline Fructus per a finalitzar la carrera universitària, planteja blindar l’especulació immobiliària de la costa de la seua Dénia natal. Inspirat per l’estructura dels bancals moriscos, el projecte plantejava convertir la urbanització abandonada del Greco en un memorial de l’especulació.

“El projecte recupera la topografia original de la muntanya —que es va dinamitar per construir aquesta urbanització fantasma— i planteja un recorregut per ell com el que el geògraf grec Estrabó va fer sobre la colònia grega d’Hemeroskopeion, origen de Dénia”. “Com si les ruïnes immobiliàries foren patrimoni arqueològic, vam decidir preservar-les com a vestigis i construir sobre elles una pèrgola bioclimàtica, inspirada per la forma dels bancals d’origen àrab de la muntanya”.

Els bancals també van ser la font d'inspiració d’un projecte construït a menor escala. “Sempre m'agrada intentar humanitzar i naturalitzar l'arquitectura, amb formes amables, que s'inspiren de la natura. Crec que la sobrietat de la cultura ‘minimal’ pot conviure amb centelleigs d'humanització i naturalització dels espais, no crec que hàgem de triar. A la reforma d’una casa a Dénia li vaig proposar a la clienta una intervenció molt senzilla per al bany: continuar la casa dins del bany, amb el mateix paviment, sense plat de dutxa…”.

“La idea era tindre un bany que fóra la continuïtat de la casa, que pogueres tindre la porta oberta sense vergonya. I enmig d’aquesta sobrietat, volíem que apareguera una escultura, una peça única de moble per al lavabo”. Amb argila va modelar manualment el moble i després el va escanejar en 3D per adaptar-lo al bany. “El resultat és aquest moble que parla de la topografia del seu entorn, com ho fa la pèrgola de memòria i horitzó, però en aquest cas responent a unes necessitats, a una normativa real”. Però modelar la topografia com es modelaren als bancals sempre al fil conductor.