Pròxima parada: Facultats

T’acabes acostumant a les esperes. El meu trajecte era llarg, sobretot, a causa de la poca freqüència de la meua línia. A mi m’importava poc mentres no haguera oblidat els cascos a casa. Si hi havia música no hi havia presses.

Jo vaig nàixer a València, però no hi vaig créixer. Va ser amb l’inici de les classes en la facultat que comencí a freqüentar esta ciutat verda i blava de postes de sol de quadre de Sorolla. Així que vaig vore la llum a València dos voltes. La segona, jo eixia d’una estació de metro. Era el primer dia d’universitat i el primer que vaig vore foren arbres, branques entrellaçades formant un sostre dens i verd groguenc. La parada de Facultats és vegetal. Et reben els arbres altíssims mentres puges els graons i en la tardor veus volar les fulles fosques, allà dalt, a penes despreses, perquè les veus en contrapicat.

Xàtiva, Colón, Alameda, Facultats. Cantarella del mapa subterrani on comença la vida universitària. Tot són motxilles i apunts, encontres entre companys, son o sobreexcitació. Tot està viu. Va ser en el metro on parlí, per primera vegada, amb una de les meues amigues més estimades, i no a l’aula. Cada dia renàixer, supose. En el temps entre el transbord de formiguer en Àngel Guimerà i l’arribada a Blasco Ibáñez se salven exàmens, es desdejuna, es llig. I el de sabates blanques que es queixa d’un professor, i la dels tatuatges que guarda el seient al xic de les ulleres. M’agrada fixar-me en els llibres que lligen o endevinar què estudien gràcies a un títol ben destacat en negreta, cos de lletra 14, allà dalt en una fulla plena de colors pastel. La uni de veritat comença, sense filtres, en els vagons a rebentar en l’hora punta, en les carreres per les escales mecàniques que a voltes no funcionen i són escales sense cognom industrial. En el caos de l’andana es perden les formalitats i els papers i després, en el tren, si tens la sort de trobar un lloc lliure, respires per fi o et cagues en tot: “Quina jornadeta…”.

Per a mi, la València que he aprés a viure i a caminar, la dels meus anys de carrera, va començar abans de posar-hi un peu. La classe no començava on començava el campus. Saps? La trobe a faltar, la veu àtona i femenina de Pròxima parada: Facultats.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec