VALÈNCIA. Hi ha novel·les que suposen un repte per al lector. Novel·les d’arquitectura complexa, alambinada, en el transcurs de les quals les peces van encaixant-se de manera més o menys subtil, més o menys esperada, obres que requerixen d’un esforç d’atenció i de determinada formació prèvia, i on la satisfacció lectora acomplida i final no sempre està exempta de certa vanitat, de cert classisme cultural (ben legítim, per una altra banda). Però també hi ha novel·les que semblen desmuntar amb una senzillesa corprenedora les complicades bastides d’aquells artificis, o que revelen la de vegades innecessària complexitat, perquè més enllà d’eixe joc freqüentment amerat de fatuïtat i més o menys divertit, brillant o estimulant, al remat la literatura és l’art de contar històries al mateix temps que es transmet una varietat infinita –i plena de matisos– de sentiments.
L’obra de Carson McCullers (Geòrgia, 1917 - Nova York, 1967) és un perfecte exemple d’eixa funció feliçment desinfectant que reviscola periòdicament la literatura. La seua prosa nua, aparentment desproveïda de complicacions formals, aliena al lirisme fàcil, quasi absent de frases subordinades i clara i neta per damunt de tot, és una prova més del traçat perfectament sòlid i atraient que, sense recórrer a complexes estructures, pot aconseguir-se en una narració per a expressar i transmetre emocions de la manera més alta. I perquè davant de tota eixa nuesa formal, la qualitat estrictament literària resplendix encara més, pura i sense els embolcalls d’aquells artificis.
L’escenari del llibre és el sud profund dels Estats Units, la pàtria real, nativa i ben coneguda per l’autora, un espai indeterminat entre Geòrgia i Alabama però concretat en una ciutat mitjana, d’aires inequívocament faulknerians (s’ha parlat de la superioritat literària de McCullers enfront de Faulkner; sense arribar a tant, la condició femenina de la primera i l’ombra massa allargada del segon indubtablement no l’afavoriren i, tot i reconéixer la seua grandesa, McCullers ha estat postergada massa temps dins del calaix de les anomenades dames del sud, junt amb escriptores com Katherine Anne Porter, Flannery O’Connor o Harper Lee, al meu entendre inferiors literàriament).
Però dins de l’escenari, més que mansions de blanques columnes entre camps de cotó i una floresta ubèrrima i tropical, el fons real és eixa ciutat menuda, un lloc completament arrasat per la depressió dels anys immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial, un espai on la misèria i el racisme són els trets definitoris i la supervivència l’únic joc al qual entregar-se. En eixe marc físic, claustrofòbic, vulgar i aparentment sense possible fugida es mouen els cinc personatges que tenen categoria d’arquetips: el bondadós i tranquil propietari d’un café que mai tanca, l’adolescent inquieta, el metge negre idealista, l’alcohòlic i frustrat socialista i, sobretot, el sordmut John Singer, personatge central i entorn del qual pivota la vida narrada del altres quatre. És eixe individu, des de la seua teòricament vida anodina, l’autèntic catalitzador (receptor en realitat) i silenciós lector en els llavis dels altres de les seues passions i desesperances, el motor de tot, que servix no només com a bàlsem de confidències sinó també com a recurs literari, com a vèrtex on abocar el relat de les vides o les ambicions quasi sempre frustrades.
L’habitació llogada on viu Singer serà confessionari, teatre i àgora dels desitjos, i allí a tots atendrà els seus soliloquis amb la seua inextingible amabilitat, la seua atenció i les seues formes educades i respectuoses, el seu somriure etern i el convit d’alguna beguda o vianda que li permet el molt modest sou del treball en el taller d’una joieria. Eixa serenitat del personatge, eixa comprensió de tot i de tots, és en realitat la revolta que McCullers vol expressar contra el funest aïllament interior, l’exploració dolorosa i genial de la solitud, la necessitat (i també la impossibilitat) de ser compresos pels altres.
En l’espai temporal d’un any, i amb una presència física de les diferents estacions, dels canvis del fred i de la calor, de la pluja, del desig de neu (que són el principal i quasi únic referent ambiental), McCullers va teixint un cobertor fet de pensaments sense concessions al sentimentalisme però descarnat, com cavalls de fira girant amb una música trista al voltant de l’eix pivotant de Singer i la seua sincera generositat, alleujant la solitud dels altres i la pròpia, el desig inexplorat del propietari del café per l’adolescent inquieta, apartat com una mala idea, el talent desaprofitat per la misèria d’eixa mateixa adolescent, o l’amargor immensa del metge negre o del socialista davant les injustícies socials o racials, ofegades per les estructures.
El cor és un caçador solitari és, més que una novel·la (que ho és i ben gran), un breviari de vides que volen ser escoltades, comunicades, que tenen la necessitat d’amar i ser amades, i de les dificultats i els entrebancs que les circumstàncies o nosaltres mateixos ens posem per a fer-ho, i és també probablement la mostra més alta del talent d’eixa adolescent perpètua, de vida trista i molt complicada, genial i contradictòria, que es deia Carson McCullers.