Quan València fa xup-xup

VALÈNCIA. Quan s’acosta l’estiu, tot dansa. Ens agitem perquè som desficiosos de mena i necessitem trastocar la rutina. El dia allarga les nostres intencions exposades amb fotoprotector solar; recordem que Hèlios té memòria, malament rai si no vigilem el Sol. Els matins es gronxen quan la primavera encara dorm a la vora del llit, quan ballen a poc a poc sabent que l’estiu arriba i la rutina reviscola en sentir el canvi d’estació. És el moment de remoure, de sacsejar l’horari habitual i els armaris de casa. La coreografia de l’estiu ja és ací, s’estrena; les setmanes comencen a suar amb la humitat amerada al cos dels valencians i dels turistes. No he llegit cap pronòstic del temps que vindrà perquè sé que no m’agradarà gens ni mica. Jo sóc més del nord que no del sud; el cabell pèl-roig, la pell blanca i les pigues em reclamen, amb evidència, una mica de frescor i de pluja, de boires i penya-segats perfilats per ones i tempestes, amb un oratge que m’acompanye. Busque el nord en tots els sentits possibles i sobretot no perdre’l sovint.

Els dies de juny es desempolseguen per veure la llum i beure l’estiu. Tot un protocol es desplega per transitar els pròxims mesos entre aromes de panolles poc oloroses i orxata aigualida a alguna cantonada de la ciutat. Sort que l’horta ens pot assortir del gust l’autèntic de la dacsa i d’altres productes sòlids i líquids de temporada. Ara qualsevol aliment sembla de tot l’any; i no, d’això res! Millorar la nostra coexistència al parc públic que és la ciutat de València a l’estiu, abans de fer vacances, és un tema difícil. La megafonia perenne de la ciutat escridassa i forma part de la insaciable contaminació acústica, la música brama watts des dels cotxes amb melodies poc melodioses; l’asfalt sona saturat a molts districtes de la ciutat, fins i tot els òrgans auditius esperen aquests ensurts com una tradició genuïna. Els poblats marítims, pobrissons, són l'ase dels cops; no sé si la fauna marina es ressentirà amb tanta matraca. Què opinen els experts, els biòlegs, del soroll vora la mar? La pol·lució marina sabem que és una amenaça, ja navega pels nostres mars. Si jo fos petxina, no m’obriria en tot l’estiu.

Les nits de calor s’apoderen i arramben amb tot, ens furten les hores de son amb ressaca mediterrània. Escenes estiuenques que cada any aparquen davant de la nostra vida i obren les portes de la memòria. Els records d’instants viscuts a una ciutat desbaratada, passada de voltes, afloren amb gotes de suor i fan moure les sabates de taló, com quan dansàvem als estius ja habitats, quan no paràvem de ballar als carrers d’ací i d’allà. Temps d’il·lusions torrades, al punt, amb brases de llenya de taronger. Ara uns illots de memòria suren a la primera quinzena de juny. Uns dies primordials de canvi en aquesta meitat del planeta.

La ciutat de València, a la xafogor de l’hemisferi nord, es prepara per rebre nous moments urbans. Festivals de colors, de despropòsits, d’eufòria inconsistent que es dissol amb una ventada de palmito, de la que s’esfuma amb l’arribada de ponentades. En òrbita la Terra acostant el Pol Nord al Sol en aquest solstici d’estiu i nosaltres, ací, amb temperatures desmesurades, amb enrenous variats per celebrar l’entrada a un temps desficiós i juganer. Moments de tedi i de sorolls de fira, d’acomiadaments i d’arribades. La ciutat treu profit de la nyonya que ve amb la calor i s’omple d’obres. Maquinàries que descobreixen el terra, obstacles passatgers que milloren els paviments, les calçades i els interiors. Enguany el barri de l’Eixample actualitza la xarxa soterrada de distribució d'aigua potable. Unes tasques que afectaran mínimament el poquíssim veïnat que passa l’estiu a casa, el d’una zona on els ciutadans es poden permetre el luxe de fer vacances i tindre segons habitatges; a la tardor ja en parlarem, que les obres es fan eternes. El trànsit que aboca a les platges, amb ponent o brisa, sí que es ressentirà com gairebé mitja València, quan es desperta per l’enrenou de les màquines. El tractament urbà per tal de tenir una ciutat ben plantada ha de ser intensiu, i ací encara està en bolquers, com aquell qui diu. Clàxons a l’avinguda Jacinto Benavente (on tants berenars-sopars hem fet de menuts mentre jugàvem) i canvis de sentit precipitadament a la recerca de nous trajectes, salvant obstacles.

El caos circulatori va de bòlit, no s’atura. València ocupa el vuitè lloc de l’Estat en el rànquing d'embussos. Una congestió considerable tenint en compte l’informe del fabricant de navegadors TomTom Traffic. Aquest estiu tindrem un trànsit ben caldejat. De vegades fer servir itineraris alternatius és aconsellable perquè ens il·lustra el perfil urbà, ens exemplifica l’entorn amb els seus habitants, les vides fora de les àrees de confort; ens fan conèixer d’una altra manera la fermesa,  el revestiment, del sòl metropolità. La ciutat s’ha de posar a punt quan fem vacances. Als turistes tant els fa cruspir-se unes racions de clòtxines empolsegades que devorar una paella exprés. Les molèsties programades al decorat ni es contemplen al seu “carril turístic”. La connexió dels barris a través dels ponts, que mai no creuen un riu amb aigua, uneix les diverses Valències; la d’aire condicionat o la de ventalls, la de mosquiteres o la de bestioles caloroses. Realitats diverses que persisteixen malgrat el temps, que es fan interminables, que no duren com una cançó d’estiu. Són moments de calor no compartida, els de la gent gran, un 5,4% a València, que sua en solitud, amb la companyia de records gairebé oblidats i de somriures amerats. Olors de xafogor i ruixats de neguits perennes, distribuïts per la cara A i B del mapa metropolità.

El ball de l’estiu no para a les nits tropicals valencianes. Totes les ciutats, d’alguna manera, pateixen una metamorfosi els mesos de calor congestiva. L’escalfor afecta de manera global la intensitat dels dies, fa rutllar la mediterrània a cabasset per hora. Calma i lentitud davant les situacions ben granissades de melsa. Qualsevol música es balla als llocs més diversos. Sonen els hits del moment i les clàssiques balades romàntiques, les tonades carrinclones, el twist dels seixanta i la salsa infinita; mou el pop més pop i el rock'n'roll essencial, s’amera  i es belluga el hip hop i el rap. Es festeja el reggaeton prou masclista i sexista mentre les noves veus de dones reggaetoneres, truquen, retruquen i enviden la falta al compàs. El dembow de terres llunyanes, el perreo assolit per la massa balladora i uniforme, corre amb les cames al cul, a tota castanya. Moviments que s’agiten amb intencions i relacions de poder sospitoses, amb estereotips hipersexualitzats, amb l’elegància i la sensualitat posada en dubte. Giravoltes i compassos que fan festa amb gust de mar o de brick de sangria, amb  peus  i pedicures al descobert, a la lluna de València.

Les coreografies revisen i ajusten els ritmes urbans en espera d’una energia renovable i ben difosa. El canvi climàtic fa pujar la temperatura, any rere any, d’una València que fa xup-xup quan la calda ens deixa fets una coca. La política mediambiental i els costums han de fer conxorxa per tal que els habitants d’aquest litoral deixen de ser botiges amerades als mesos de fogots, d’acaloraments i graus desmesurats. A l'estiu la temperatura, a l’interior i a la costa, dissenya la dansa de les nostres nits quan els humans transmetem calor, molta calor. A València transpirem estiu amb obres i concerts, amb precipitacions tempestuoses del dia a dia, amb mosquits tigre i parotets, amb dragons i marietes, amb revetlles i accions orquestrades que bufen i suen, que ens fan moure al caliu de la xafogor. Ballem amb l’esperança que descarreguen fortes tempestes, que refresquen i remullen les emocions amb ritmes efervescents.

Ratolines - 'In the summer'