El periodista cultural i escriptor César Suarez publica amb Lumen Cómo cambiar tu vida con Sorolla, un manual a través del qual desvetla les claus de Sorolla per a ser bon amic, pare, amant (i més) mentres alhora es convertia en el pintor més important de la seua època
VALÈNCIA. “Hui en dia Sorolla seria un excel·lent empresari”, revela l'escriptor i periodista cultural César Suárez, i afig, “tenia una visió molt clara del seu treball i coneixia la seua vàlua. Sabia eixir en benefici, ell sabia que el primer era 'fer la seua pintura' i després tocava que el món responguera”, comenta l'autor sobre el seu model de treball. Sorolla per a ell era un empresari llest, una persona pràctica que al seu torn no pecava ni de romàntic ni d'idealista, a més d'aconseguir ser bon pare, bon pintor i tot això alhora.
Eixa manera d'actuar, al costat de les altres aficions del pintor valencià porten a Suárez a compondre Cómo cambiar tu vida con Sorolla, de l'editorial Lumen, un llibre manual que lluny del seu títol digne de llibre d'autoajuda busca conéixer el pintor en la seua faceta més íntima. El llibre aborda el know-how del pintor més important de la centúria per a comprendre com podia ser una persona sociable amb somnis i expectatives i alhora obsessionar-se amb la pintura i no morir entre encàrrecs ni en l'intent. Es publica, a més, en un moment perfecte, en el qual comença l'Any Sorolla a València i no es farà una altra cosa que parlar d'aquell que dibuixava la llum, la mar i als xiquets com mai ho va fer ningú.
L'autor elabora este llibre que combina assaig, biografia i ficció per a analitzar tot el que envoltava realment a Sorolla com a pintor. A pesar que la seua obra fora de les més importants, es coneix més prompte poc del que era la seua vida íntima: era un escriptor de cartes empedreït, un complet addicte i obsessionat de la pintura i un amant de l'amor, la família i l'amistat. Per això, i a través de la biografia real de Sorolla i gràcies als seus milers de cartes (i prou d'imaginació) Suárez presenta el Sorolla més natural, a través d'un manual vida en el qual no hi ha límits de gèneres narratius: “Ni és estrictament una biografia ni és una novel·la. El que volia era donar-li ritme a la seua vida, per a poder acostar la seua faceta menys coneguda a tot el món. Volia traure la figura humana de l'artista, i és el que he fet”.
César es veu inspirat per la vida completa i absolutament dedicada a la pintura de Joaquín Sorolla. El que feia era convertir-se en el millor de la seua època mentres intentava mantindre tot fora de perill: família, amics, aficions… Per a introduir la lectura, Suárez treballa en el context del pintor, en "Cómo sobrevivir a la Belle Époque", capítol amb què es comprén tot el que li envolta i el per què de fer eixes coses en el seu moment històric: “Cal destacar en el moment històric en el qual viu la seua manera de treballar, frenètica i molt lleial. També al mateix temps la seua manera de tindre una vida més discreta i corrent, li encantava descansar pintant i tenia una capacitat de creació incontenible”. Es conta en este capítol que Sorolla “es puja a l'ona de la modernitat sense deixar-se atropellar per ella”, i és que més enllà de la seua gran obsessió sabia que havia de trobar un estil i ser-li fidel; era clar que això li faria fort.
Mentres escriu Suárez veu prou clars els capítols que desgranen la vida del valencià, precedits sempre d'un “com”: estimar a la teua terra, ser un vell amic, portar la mar al cap, aprendre a morir, ser u mateix… No obstant això, conforme s'avança en la lectura es veu que Sorolla no complia fidelment cap dels punts, i menys encara podria servir de referència per al dia de hui... Era un bon pintor, abans de res, tenia l'audàcia per a saber què funcionava i que no, i la seua obsessió és el que el va salvar i el va matar: “En certa manera tot el que busca és per a que li facilite la tasca de pintar. Té fama, té poder, pot continuar produint i abans de res busca això i poder estar amb la seua família”, explica l'autor, però tanmateix això, de manera inevitable l'allunya de ser una persona present: “Era una persona molt ansiosa, no era molt d'excessos… exceptuant la seua follia per la pintura", comenta Suárez.
Per a entendre'l cal comprendre l'època en què treballa, la seua vehemència i determinació… la seua manera de triomfar i la seua personalitat. La part de biografia no s'altera, però en la ficció està el toc àcid. Per a entrenar la imaginació ajuda que la seua vida en si tinguera tots els components d'una gran novel·la: "tota l'esplendor, tota la tragèdia”. Suárez veu les coses fàcils quan s'imagina la història de Sorolla com una que hauria d'explicar-se en cinemes, i la desgrana per actes. En la tragèdia s'allotja l'obsessió, eixa pulsió de l'artista que li porta pràcticament a morir pintant.
Amb el títol Cómo aprender a morir (si es que esto es posible) es relata l'últim encàrrec de panells per a la Hispanic Society, i en cartes conta a Clotilde com sent que eixe últim encàrrec "posarà fi a la seua vida". Realment el final és amarg, com de tragèdia, però és al seu torn el final que podria tindre una gran novel·la: “Ell l'única cosa que vol és pintar, i quan sent que queda impedit i ha de deixar-ho comença a morir per dins. Sent la necessitat d'acabar eixe últim encàrrec a pesar que li vaja la vida en ell, ho fa per la seua fidelitat i per necessitat amb si mateix”.
D'esta manera, igual que ningú voldria rebre consell d'un addicte al treball o a altres quefers, pot semblar que el manual es veu titlat d'exe vici insaciable de Sorolla: crear. No obstant, tal com es deixa vore entre pàgines, la pintura en realitat naix gràcies al seu entorn, al seu amor pels altres, per Clotilde, pels seus fills i pels seus amics. Suárez dedica diversos capítols a l'amor, i fins i tot en un d'ells s'atrevix a imaginar què haurien contat sobre el pintor els amics que millor el van conéixer.
En eixa correspondència fictícia es poden llegir els noms de Pedro Gil-Moreno de Mora, Mariano Benlliure Gil i Vicent Blasco Ibáñez entre altres. Tots ells escriuen, entre altres coses, que sense la pintura no podia comprendre la vida, que mai descansava prou i que el seu èxit no era una altra cosa més que un motor per a continuar creant, i en allò econòmic un poder per a dotar-se cada vegada més de materials i llenços, amb els quals deixar un gran llegat.
-Quin Com li falta al llibre?
-Cómo ser un buen empresario. Sorolla hauria sigut un empresari d'èxit, i això en part és el que el va portar a la seua perdició. Si haguera conegut les tecnologies, hauria petat el seu telèfon intel·ligent [riu] i al seu torn era una persona que coneixia perfectament el seu propi valor. Per a que et valoren has de fer-ho tu primer. Ell no venia els seus quadros a la primera, sempre demanava una miqueta més de diners i amb això podia continuar produint i mantenint a la seua família sense complicacions.
El Año Sorolla clausura sus actividades en València con una gran exposición en Fundación Bancaja en la que la emoción une el trazo del pintor y el relato de Manuel Vicent