GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Records vacunats

4/04/2021 - 

VALÈNCIA. Trobar a faltar no sempre ha de ser dolent. Mirem enrere perquè, tot plegat, sentim enyorança. I més en aquesta pandèmia tan perversa i ferotge. Delitar-se amb el que no podem fer forma part del “kit de supervivència del confinat” una mica sensible. Pensar en coses que ens han passat o, fins i tot, les que no s’han dut a terme, provoca un cert enyor. Una mena de saudade arrebossa la nostra memòria més profunda, cobreix a aquells que sempre estan de guàrdia arreplegant tot allò que ocorre dia a dia. El desgast emocional, sabem que empenta a estranyes sensacions. Treu a la llum els episodis de malenconia, el camuflatge sentimental, la percepció erosionada de la identitat col·lectiva, la personal. A poc a poc, amb el temps, es fereix el bastiment que ens sosté, l’ús incessant de la “nostàlgia útil” es nota a la llarga. I a més, si subjecta les nostres càrregues més hipersensibles, aguanta fins on pot. El sistema nerviós s’exposa a patiments físics perquè sempre està conscient.  Es posa a  l’aguait de les pors, dels perills incessants, autèntics o quimèrics. Vigila atentament, amb els cinc sentits, parant atenció als riscos, intentant defugir del terror. 

No es tracta de ser un llauna, ni de rememorar batalletes privades. Ni permetre’s la llibertat d’engegar el disc i contar romanços abusant  de la confiança i la paciència dels interlocutors en silenci. En aquest estat pandèmic hem tret a circulació un bon recull de temps llunyans o de fa dos anys. Recordar és un verb que surt i entra en la memòria, que fixa atenció als detalls intransferibles que prenen consciència d’un en un. Tota una col·lecció d'anècdotes que recobren sentit, que s’activen de carrera amb les interrupcions i afegitons pel trajecte del nostre historial. Anímicament sembla que a aquests “dossiers” individuals els ha anat bé la cosa, han tret profit del confinament forçat i voluntari. Han fet el pes tant als que han viscut en companyia com en solitud, als que han parlat en veu alta o en silenci. Els telèfons, els missatges, els replanells de l’escala, les visites a l’estomatòleg, als verdulers de capçalera, al peixater... han distret amb subordinades d’afecte i renecs les seqüències inesperades, sense guionitzar, de la covid-19. Igual algun dia, de moment ben llunyà, les traurem a relluir.

El patiment nostàlgic ja és una altra cosa, fa mal en cos i ànima. S’associa a la tristesa, l’equilibri perilla. La inestabilitat ens desajusta  com si caminaren per filferros, entre cordes. Som acròbates mantenint-nos plantats entre el temps que no vindrà, la gent que no hi és, les imatges, les paraules dites, moltes cançons, els menjars... acompanyats amb Lee Kum Kee, la salsa agredolça de tota la vida. No fa goig dur una vida entre ombres, espectral, amerats de melangia. És més  pràctic activar una bona dosi de càrrega positiva, de rotllo bon vivant. Les històries personals passades, sovint, es fan les sueques amb intenció de vampiritzar, amb mala bava, el pensament, la llibertat d’acció.  És imprescindible viure amb al·licients, omplir el cabàs de “microintensitats” dignes de recordar per poder ser valorades després de mesos, sense l’enyor amarg com la retrama. No cal que passen anys per obrir la memòria, les memòries, ni que el record acumule polseguera.

Reivindicar un teletransport  memorístic, instantani i constant, a l’ahir també pot ser una manera d’entendre l’existència, d’explorar el que hem viscut fent parella de ball en la realitat immediata. És reviure amb una tranquil·litat feta a mida. Avenint-se el passat i el present, tenint  química. Si l’hem espifiada també cal rememorar per no tornar a fer una patinada, una sortida de to, cagar-la. Encara que Ciceró digués, amb rotunditat, “el que pateix té memòria”. I Joan Fuster retrucava dient: “les persones felices no tenen memòria”. Caldrà construir aquesta nostàlgia que vol anar a més, amb noves experiències que s’enganxen al nostre memoràndum. Quan recordem vagament, com si ens quedaren in albis, no fem cap homenatge a les vivències viscudes. És com voler oblidar el pas del temps, com deixar de furgar moments irrepetibles. Els petits suggeriments, quan ens refresquen l’expedient nostàlgic, fan visualitzar de nou, una mica borrosos, els nostres moments, les instantànies que tenim a la punta de la llengua. 

Superarem aquesta malenconia vírica d’alguna manera. Commocionats d’imatges tristíssimes, d’insults informatius, de paròdies governamentals amb moltes varietats de soques que ataquen i s’encomanen amb la complicitat de la fibra òptica. Desdramatitzar els records d’aquests últims anys amb tanta recança ens costarà una eternitat. A més els entorns restringits, solitaris, es tanquen en banda. Les poques llicències a l’espai exterior connoten una solitud autònoma entretinguda amb resistència, amb reptes  plens d’adversitats. En aquests moments l’èxode de les alegries fa rememorar un munt de records vacunats, incomplets, pràcticament sense passat. Tal vegada d’ací uns quants anys, ens ballaran pel cap, dissimulant, racions individuals d’instants aspres amb l’estigma pandèmic. Ens vindran a la memòria reminiscències d’una realitat pertorbadora que no va trencar els ous, que no va empinar el catxirulo, que no va cantussejar La Tarara, que només ens va fer la pasqua tot l’any. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email