X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

POLÍTIC.ES / OPINIÓN

Rita Barberá, la icona trencada

L’exalcaldessa de València va ser un personatge excessiu que no va entendre que els votants havien emigrat dels mercats a les xarxes socials i que el seu concepte de ciutat i de partit s’havia ensorrat feia temps

27/11/2016 - 

Rius de tinta s’han fet córrer tota aquesta setmana des que el passat dimecres Rita Barberá, exalcaldessa de València, va morir d’un atac al cor a l’ hotel on es trobava a Madrid, només dos dies després de declarar davant el Tribunal Suprem per un suposat delicte de blanqueig de diners del PP valencià.

Farà falta temps i mesura per a valorar la gestió d’una política, hereva del tardofranquisme sociològic –tenia un dels primers carnets de l’Aliança Popular (AP) fundada per Manuel Fraga i, son pare, periodista com ella, havia estat un dels prohoms de la dictadura-, que va tindre la capacitat de governar durant un quart de segle a la ciutat de València. És la mateixa dona que va ser incapaç de veure que el seu temps polític havia passat. Que eixa València que ella havia imaginat, de ferraris i mega iots, estava desfent-se com un castell de sorra i que els votants ja no estaven als mercats de la ciutat, sinó a les pantalles de les tabletes i dels telèfons mòbils. Eixos votants que la nit electoral de maig del 2015 varen ocupar la plaça de l’ajuntament per a celebrar que havien enderrocat el règim, que la ciutat s’havia tret de damunt el corset que l’asfixiava des de feia anys.

Rita Barberá va ser, probablement, amb la directora del diari Las Provincias María Consuelo Reyna, una de les poques dones que va saber exercir el poder polític en la València dels 80 i dels 90 amb les mateixes eines que utilitzaven els seus companys masculins. Abans de formar part del pòquer de reines de José María Aznar en la política municipal –juntament amb Fernanda Rudi, Teófila Martínez i Celia Villalobos- i de ser batejada en el PP com “l’alcaldessa d’Espanya”, Barberá havia començat la seua carrera política com a actriu secundària, de pota negra, però secundària. Havia sigut la cap de cartell a la presidència de la Generalitat que s’havia estavellat en les eleccions de 1987 contra el socialista Joan Lerma i quatre anys després era una candidata a l’alcaldia per la qual ningú donava un quinzet. Però Barberá, contra pronòstic, va obtenir un regidor més que el regionalista Vicente Gonzàlez Lizondo –que també acabaria repudiat pel seu partit i morint d’un atac al cor- i va liderar la coalició que la va convertir en alcaldessa.

"Barberá va ser una de les poques dones que va exercir el poder en la València dels 80 i dels 90 amb les mateixes eines que els homes"

Amb la vara de comandament a la mà, Barberá va aprendre durant el seu primer mandat com alcaldessa dues coses molt valuoses: que el populisme d’Unió Valenciana li era imprescindible si volia governar amb majoria absoluta i que el poder requeria un lideratge fort i d’una presència continuada en determinades sobretaules que s’allargaven fins a la matinada.

Això li va permetre a Barberá presentar com a propis projectes pagats per altres Administracions, com el passeig marítim, la Ciutat de les Ciències o l’ampliació de Fira València, mentre sotmetia a la dissidència interna i condemnava a la invisibilitat a tots aquells col·lectius que s’atrevien a plantar-li cara –des de Salvem el Botànic fins a l’associació dels familiars de les víctimes del metro-.

De tota manera, el més sorprenent de Barberá és que el seu model de ciutat era tan senzill com efectiu. Era una aposta per a l’ expansió urbanística mentre instal·lava fanals de llum en tota la ciutat per a convertir la nit en dia, contractava policies en abundància i fixava com a prioritat la neteja del centre de la ciutat. Una política que, durant anys, va calar en una ciutadania satisfeta de veure “Que bonica està València!” i que li va permetre obtenir quatre majories absolutes consecutives.

Barri del Cabanyal (Foto: EVA MÁÑEZ)

De tota manera, tot el poder acumulat va ser inservible per a tancar cap dels grans projectes que havia previst per a la ciutat, després d’aconseguir la celebració de grans esdeveniments com la Copa d’Amèrica o la Fórmula 1. No va ser capaç de fer la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez a través d’El Cabanyal –la seua gran obsessió-, ni d’avançar la construcció del parc Central, ni de consolidar l’espai urbà de la dàrsena del Port, ni d’aconseguir tindre un nou Mestalla en el qual jugar finals de la Champions League.

Barberá fou un personatge excessiu que, com altres dirigents populars, va consolidar el seu lideratge sobre una barreja de populisme i clientelisme –especialment en el món de la festa- però la seua gran errada va ser no retirar-se a temps. Sobretot, després d’haver vist com al seu voltant s’ensorraven un darrere l’altre: Carlos Fabra, Francisco Camps, Alfonso Rus i d’altres. És molt cridaner que el suposat delicte pel qual havia declarat aquesta setmana al Tribunal Suprem havia estat comés en el 2015, just abans de perdre l’alcaldia.

L’exalcaldessa de València tampoc va entendre mai per què, a partir de l’anècdota del “caloret faller”, la sobreexposició mediàtica se li girava en contra, ni per què el seu partit la deixava caure i li retirava el suport tant a València com a Madrid, on havia passat de rebre tractament de cap d’Estat per part de Rajoy a ser una repudiada del grup mixt del Senat. L’ estupor de Barberá haguera sigut major de saber que seria Joan Ribó, el successor al qual no li va voler donar el relleu, l’alcalde que l’acomiadaria amb tres dies de dol a la ciutat que va governar un quart de segle. Una València que soterra en la seua història una altra icona trencada.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email