VALÈNCIA. A primers d’agost de 2010 l’Associazione Sportiva Roma tingué el detall d’acceptar de bon grat la invitació per a disputar-li al Llevant el trofeu del seu centenari i honorar així al degà del futbol valencià. Fon la cloenda ensomiada per a una campanya màgica, amb l’insospitat retorn del Llevant UD a Primera. Centenari i ascens, “la gesta del segle”. Després del 0-0 i dels penalts Francesco Totti alçà al cel de València el trofeu dissenyat pel joier Vicente Gracia i alguna cosa de romanistes quedà per a sempre en el cor dels granotes presents. Sí, eixe sentiment és un poc de poble. I de club xicotet fins i tot. Però és que som just això, un club de poble i xicotet que poc té a vore amb la Roma eterna. I no tenim vergonya ni d’una cosa ni de l’altra.
Vaig sentir parlar de Roma per primera volta quaranta-un anys abans de la gesta, acabat d’eixir del ventre de ma mare. Allí estava ma tia Àngela en Juliol del 69, de viatge amb les amigues, encara fadrines com ella. Va tocar a l’hospital, nerviosa com un flam, i va preguntar si tot havia anat bé, si li semblava a son germà i si era guapo. Un cromo de xiquet! I què anava a dir mon pare. La segona volta jo encara no havia fet els tretze anys. En les vacacions de Pasqua anàrem a Itàlia de viatge de fi de l’EGB, amb una edat que permetia grans trajectes en bus, molt d’entrepà i hotels barats sense dir ni mu, però que convidava més al llibertinatge, sense tutela dels pares i tan llunt, que a l’admiració assenyada de totes aquelles meravelles. El trajecte passava per Lloret de Mar, Niça, Venècia, Florència, Pisa, Assís i Roma. De Roma conserve una foto amb els amics en el Colisseu i la sensació d’amplitut i blancor de les places d’Espanya i Venècia. Eixe estiu el Mundial 82 començà en València, amb aquell trist empat de la Selecció front a Hondures.
En 2010 Enric González publicà Historias de Roma. Tres anys abans ja havia tret Historias del Calcio, una arreplega dels articles que publicava en El País amb el mateix nom de la secció, de la qual jo era un confés i impenitent seguidor, com un altres i il·lustrats amics –per més que jo llavors encara no els coneixia–. Ambdós llibres estan inspirats per l’estància de González en Roma com a corresponsal de premsa i, lògicament, en el del futbol, la capital té una presència destacada i també l’ídol Francè.
En gener de 2016, per a celebrar el natalici de la meua dona i l’embaràs que ens omplia d’il·lusió, vaig visitar a la fi Roma, en edat adulta, amb dos llibres molt especials en la maleta: el ja esmentat Historias de Roma i la rústica guia que ma tia portà en el viatge del 69, editada per Everest, que conserve com una de les joies de la biblioteca i amb la qual aparec en una de ls fotos.
Encara no he dit que a mi no m’entusiasma viatjar. Això d’anar a fotografiar-se amb els monuments més visitats de les destinacions turístiques més populars em provoca una barreja d’urticaria i perea. Si he de vore meravelles, les busque en internet, que n’hi han més de les seré capaç de visitar en mil vides. I el testimoniatge de la presència, la instantània, m’interessa gens. Tampoc m’agrada que un guia em conte la història, a peu de catedral, ni encara que fóra la meua estimadíssima Marga Alcalà. Preferisc els llibres.
Cert és que tampoc m’agrada volar i potser, al remat, la bona qüestió és que em pareix massa gran l’esforç de fer maletes, carregar-les amunt i avall, esperar hores en un aeroport, ser tractat com a sospitós i perdre un brinet de vida allà dalt, enlairat i empastillat, esperant la tragèdia o el colapse multiorgànic, envoltat de desconeguts… si és que a la fi del trajecte l’únic que espera és un selfie en el Colisseu o en les escalinates de la Piazza di Spagna, ni encara que siga junt a Gregory Peck i Audrey Hepburn, que acaben d’arribar en vespa, de Vacacions en Roma.
Però no em malinterpreteu. Definitivament no sóc un viatger a “la japonesa”. Però sí sóc un caçador d’instants de felicitat, un col·leccioniste de sensacions. I en el viatge s’hi poden trobar. I tant que sí. Per exemple: abordar les ciutats amb l’entusiasme i l’emoció d’estar dins de les entranyes de la balena, com Pinotxo. Escorcollar i bussejar per baix de la superfície, alié a les rutes del vore, compromés amb els carrers dels barris menys transitats per forasters, militant dels bars populars, dels mercats i les botiguetes, d’assentar-se en la via pública a vore passar la vida i assistir als concerts i a les performances, d’anar al futbol i tombar-se, els dissabtes de primavera, en els parcs. I fer-ho amb certa calma. Moltes ciutats tenen un glatir especial que commou acompassar amb el teu. Es necessita calma, que és temps, i no sempre en tenim, i la mirada que ens dóna la cultura, les lectures prèvies, el bagatge.
Els escasíssims majors que encara em queden –ais!– conten que, de molt menut, li insistia molt a mon iaio per a que em portara a vore passar el tren per l’estació del Cabanyal, que era una obsessió recorrent per a mi. Amb Freud de per mig o sense ell – vés i busca qui t’ha pegat!– les estacions de tren hui encara tenen un poder de fascinació hipnòtic sobre mi. La florentina de Santa Maria Novella, pur racionalisme italià dels anys 30, és probablement la meua favorita. Part de l’enxís, en tot cas, d’esta i de totes, és que t’introduïxen de sobte, en l’epicentre de les urbs.
La de Termini, en Roma, és originària de 1867 i ha anat patint modificacions i recreiximents, amb els anys i les necessitats, fins convertir-se en la quinta amb més trànsit d’Europa i, estèticament, un pastitx on es difícil reconéixer els distints estrats. Quan encara no era així, l’any 1953, fon l’escenari de la pel·lícula homònima, menor, dirigida per Vittorio De Sica sobre un relat de Zavattini i dialogada per Truman Capote. Només esquivar als venedors d’andròmines el viatger ja topeta amb la discreta Basílica dels Àngels i els Màrtirs, en la Plaça de la República. Potser seria bona idea traure del llenguatge el substantiu “bellea” fins agafar el vol de tornada, en xafar Roma per primera volta. És moment de tirar-se “les histories” a la butxaca i deixar-se caminar per la città, de camí a les rodalies de la vila Borghese, on aguarda un allotjament tranquil i plàcid, des d’on abordar la ciutat a peu i en bus.
No anàvem a estar tants dies en Roma com per a confondre’ns amb els natius, ni molt menys, però teníem un pla. I tant que sí. Visitar-la de la mà d’Enric González que havia condensat aquella bona recol·lecció d’espais discrets, desaparcebuts a sovint per als visitants, en les seues Historias de Roma. Així que usàrem el llibre com a guia i rondàrem pels mateixos llocs que ell havia fet seus al llarg d’anys de vivències quotidianes. I així va ser un viatge excepcional, on els espais del llibre botaven des del negre sobre blanc fins als nostres ulls. En tot cas, no enganyem a ningú: el poc de temps només anava a permetre una vivència epidèrmica. Intensa i singular, sí, però no per això menys epidèrmica.
En els nostres trajectes per Roma ens trobàvem núvols de turistes –en una quantitat més que raonable; és l’avantatge de viatjar fora de temporada– al voltant de monuments clàssics que nosaltres ens topetàvem amb sorpresa, puix estaven al marge de la nostra guia, del tot subjectiva, com ens confessava Enric González des de les primeres pàgines: “¿Qué me interesa aprender? Cosas muy vagas. ¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No, no creo. Pero si hay un lugar para intentarlo, ese lugar es Roma”. No sóc tan fetitxiste com per a haver buscat el Palazzo Massimo de Pirro en “l’àtic” del qual González va viure tres anys, en arribar a la ciutat, però un dia el trobàrem, casualment, amb la seua elegància d’altre temps, amb la frontera policromada en eixe ocre taronja que és un color tan de Roma, molt prop de la plaça de l’Església Nova. En realitat estava enmig de les coordenades en les que ens moguérem, que eren les seues pròpies: l’antigua península romana anomenada Campo Marzio de l’època imperial, les referències de Campo dei Fiori i Piazza Navona, el Tiber omnipresent amb les seues revoltes, la Piazza d’Spagna i Trinità dei Monti i, per descomptat, el Trastevere, el vell barri de pescadors on va començar a jugar a futbol Totti i on nosaltres solíem acodir a boqueta nit, a fer-nos el vermut o a romandre en silenci dins de Santa Maria in Trastevere, fundada en el segle III per Calixte I. Tot això i l’obligada pujada al cim –sense emprar ascensor– de la Basílica de Sant Pere en el Vaticà, amb el regal de les perspectives romanes.
El primer dia, només arribar, decidírem dinar en La Montecarlo (Vicolo Savelli 13) atrets per les seues pizzes inoblidables. Carlo, el propietari, ens saludà, en vore el llibre sobre la taula, i va dir-nos orgullós que ell era molt amic de l’autor i que trobava a faltar aquells temps en que la seua pizzeria era un centre de premsa, amb animades tertúlies de futbol i política. La pluja ens va acompanyar durant aquells dies però d’una forma romàntica: veem ploure tímidament a través dels vidres de les cafeteries, des del llindar de les portes de les esglésies, protegits pels soportals i ens besàvem. I seguiem passejant quan parava.
El panteó d’Agripa ens va colpir, amb la seua monumentalitat i les pedres ennegrides que, des de fora, sostenien aquella cúpula esfèrica inversemblant, una de les més gran de formigó que s’han bastit mai en el món. L’obertura al cel, gris aquells dies, li dóna un aire d’observatori astronòmic o, fins i tot, de centre de comunicació amb altres móns. González ens revela com les escasses voltes que neva en la ciutat els romans se’n van corrent al panteó a observar la caiguda de les volves de neu a través del forat de la cúpula. Es coneix que no hi ha cap espectacle més sublim en este món que vore-les devallar lentament entre els casetons del fals cel.
“La Rotonna”, la popular denominació del temple construit, en la seua tercera fase, per Adrià, dóna nom a la plaça on es presenta el pòrtic del temple, amb la font i els tritons, les terrasses i els rajos de sol furtius sobre les fronteres tapissades de contrafinestres de fusta i colors de la terra. Molt prop hi ha el carrer del Peu de Marbre. Ningú sap ni per què ni des de quan està allí aquell fragment ni, clar, de quina enorme estàtua forma part l’extremitat. I a un pas l’església de Sant Ignasi de Loiola, celebèrrim basc, soterrat en Roma, amb les “alucinaciones visuales” –González dixit– pintades en el sostre per Andrea Pozzo. Realment no exageren els visitants que descriuen la contemplació com una mena d’èxtasi lisèrgic. Hem visitat tantes esglésies i hem vist tants frescs i mai cap sostre ens havia regalat una experiència així.
Pareix una condemna i és una benedicció. Allò d’estar a tothora cara al plat. Si fas quilòmetres i quilòmetres calcigant vies i carrers de Roma és inevitable que la brúixola i el rellonge vagen marcant la imminència del dinar, del sopar, del berenar, del café, d’un tastet ací i un altre allà. En Roma, com en tota Itàlia, és ben sabut que hi ha veneració per la taula i que no hi ha qui escape al ritual. Pertot arreu el menjar és exquisit i el compte honest. Fa dècades que els italians comprengueren la importància d’una oferta culinària honrada i tenen claríssim què no volen: allò del “pà per a hui i fam per a demà” del que els valencians som, en general, tan amics. Per això tracten bé a tots els clients, encara que siguen de pas.
González definix Campo dei Fiori, sense esglésies ni reminiscències religioses, com la plaça laica de Roma. L’activitat del mercat ambulant de vitualles és febril i l’aspecte del gènere esplendorós, especialment en època de carxofes i pimentons. Ja en taula, al meu costat obrigueren els ulls com a plats en vore la carciofi alla romana en la carta de La Carbonara. Jo no sóc de carxofa; sí de pasta. I molt de carbonara. Segons González en este restaurant, que presidix la plaça des d’una discreta distància, s’inventaren els espaguetis alla carbonara l’any 1944 o 1945, amb l’ou en pols i la cansalada que portaven els soldats nord-americans. I reivindica el pecorino romà per a acaramullar-los. En el primer pis i amb vistes a la plaça vaig tastar –i devorar– els millors carbonara de ma vida, sense comptar, lògicament, els que faig jo. Just abans de dinar havíem buscat la Vineria Reggia, però havia tancat. De fet fon l’únic local dels que apareixien en el llibre que no trobàrem en funcionament, la qual cosa evidencia, com a mínim, l’escassa fugacitat de l’oferta de l’hosteleria italiana, tan abundant per ací.
Deixats portar pel lliure arbitri i la intuïció també entràrem en alguns restaurants que no constaven en les històries d’Enric González, sobretot cases de menjars senzilles amb cuina cassolana. En un parell d’ocasions sopàrem, de forma supèrbia, en una d’elles prop de la nostra pensió, en la Cantina Cantarini, “vino e cucina marchigiana” (Piazza Sallustio 13), de Le Marche, una de les regions menys conegudes d’Itàlia. També visitàrem alguns locals molt barats, a gom d’estudiants, en les rodalies menys turístiques del Trastevere. I ens permetérem el capritx sicilià de dinar en l’Antica Focacceria San Francesco, que té seu en Roma.
Les notes del viatge no acaben mai. I menys encara la memòria de les sensacions viscudes en places i carrers discrets, com quan topetàrem amb aquella cantonada on s’alça la Torre de la Scimmia, un dels racons més bells de Roma per a González i això és dir molt. O quan passejàrem, ben estretits, per les vores del Tiber, amb el riu desbordant les ribes i el fred acartonant-nos els rostres.
Per poc i nos n’anem de Roma sense passar per la Plaça de Sant Eustaqui on es pren el millor café del món en un antic i minúscul local, el Caffè San Eustachio, en la plaça dedicada a aquell general Plàcid, que va combatre per a Trajà i que un dia, caçant, en vore les banyes d’un cèrvol coronades per una creu il·luminada es va convertir al Cristianisme. Així es comprén el trencadís que la cafeteria té en terra, només entrar, el mateix cap de cèrvol banyut i tocat amb creu que remata l’església, just enfront. El café doble del San Eustachio és com el nostre viatge a Roma, com este mateix article: un tast deliciós i breu que convida a altres aventures.
I l’spritz. Ai l’spritz. Un altre dia vos parlaré de l’spritz.