X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'VALÈNCIA IS THE NEW BLACK'

Sí, es pot. Que l'esquerra vista bé és possible

31/03/2016 - 

VALÈNCIA. “Después de todo, el camino hacia la revolución precisa de luchadores conscientes, no mal vestidos”. Ho va dir Salvador Allende, però ben pocs li feren cas. Durant dècades, la camiseta-pancarta ha sigut als polítics d’esquerra el que els trages i les perles al PP. I de mànega curta sobre un altra de mànega llarga, per descomptat. És la peça fetitxe que corona l’uniforme ideològic esquerrà. Una imatge desendreçada que l’únic que ha aconseguit ha sigut fer-li el major dels favors a la dreta, empenyada en propagar el caràcter assilvestrat i ordinari de la progressia. “Lamentablement, encara molts associen anar ben vestit a ostentositat i superioritat, i per això busquen vestir el més semblant al poble pla. Per a mi això és una errada perquè crec que dedicar-li un temps a cuidar la imatge amb la que vas a presentar-te davant els teus votants és un signe de respecte cap a ells. I de pas, potser la gent de dretes et done una primera oportunitat que d’altra manera mai no t’atorgaria”, explica l’assessor d’elegància i protocol Mr. Daqui.  

Fran Ferri

L’experta en comunicació corporativa i publicitària, Sònia Valiente també va en la mateixa línia: “La imatge és fonamental en política i massa que ho saben els partits, que dediquen molts diners i esforços en la seua marca, el logotip, la proxèmica, cronèmica, i kinèsica dels discursos... però sembla que deixen fora la imatge personal i jo crec que és una errada, perquè tot comunica. El professor Albert Mehrabian explica que en un missatge el 7% són les paraules, el 38% el to, i el 55% el llenguatge no verbal, incloent-hi la imatge personal. Pense que lluitar per un món millor i més just no està renyit en tindre bon gust” 

Però sembla que molt sovint s’ha de sacrificar el bon gust per evitar ser qualificats amb la fera ferotge dels adjectius: pijo. “No entenc que siga considerat progre comprar roba low cost. Per a mi denota una actitud molt més progressista invertir per exemple en unes bones sabates que sé que han sigut fabricades en Espanya de manera sostenible i sense explotar ningú, que no comprar-ne unes per 10 euros que a saber d’on venen i en quines condicions s’han fet. Crec que el problema de rerefons és que l’esquerra no veu la moda com una disciplina artística i innovadora, sinó que continua sense traure-li l’estigma de la superficialitat i l’associa encara a frivolitat i elitisme”, afirma Mr. Daqui.

Trinidad Jiménez

Un complex endèmic que molts polítics d’esquerra estan començant ja a superar de manera notable, sobretot després de la seua entrada al poder. El peatge a pagar però és, amb molta freqüència, posar-se anys damunt i traslladar-se dècades enrere per intentar mudar-se després d’una vida sense haver-ho fet. Però se’ls agraix l’intent en tot cas. Al seu favor s’ha de dir que en general a les cambres mai no han faltat al decor, sinó només al dress code. Una diferència que a molts dretans els costa d’entendre. “A l’esquerra pareix que li està sentant bé governar. Almenys, els seus integrants comencen a adequar la seua vestimenta a l’acte al què assistixen. No es pot anar igual a una manifestació que a una entrega de premis, per exemple. I sembla que ho estan començant a entendre, això”, apunta Mr. Daqui.

La primera lliçó ens va arribar des de Grècia, via l’ex-líder de Syriza també conegut com Varoufucker. El fornit economista va demostrar amb la seua perxa d’empotrador que es podia vestir florejat, de moter o amb corbatí sense perdre un gram d’esquerrania. Per al record, la mítica samarreta cenyida gris gimnàs amb que es va presentar en la roda de premsa en la que dimitia com a ministre. 

A l’Estat espanyol, on l’esquerra l’slim fit ni sap el que significa, costa trobar deixebles del gran profeta grec. Està clar que a Pablo Iglesias no anem a demanar-li que es pose d’etiqueta, i quasi millor així. A banda de que semblaria disfressat d’algú que no és, les poques vegades que ho ha intentat ha fracassat estrepitosament. Si quan et poses una corbata sembles un mag de comunió, millor prescindir d’elles. Seria suficient amb que es comprara roba de la seua talla i que no utilitzara camises negres estil Raphael o blaves Camacho com la que va deixar en evidència les seues aixelles el dia del debat electoral televisat. Algú que ha d’alçar el puny amb tanta freqüència hauria de tindre en compte estes coses. Errejón ho té més difícil, perquè en Zara kids hi ha el que hi ha...

Ernest Urtasun

Sí que hem de celebrar, però, la irrupció en la primera fila política d’Alberto Garzón i el seu apol·lini germà Eduardo. Mestres del normcore, amb les seues barbes i gatets han conquerit instagram i una legió de garzoners que, tot siga dit, sembla que el dia de les eleccions es quedaren a casa posant likes en lloc d’anar a votar. 

Més difícil ho tenen les dones, també en este àmbit, que a la mínima que se’n passen de la ratlla se les estomaca cosa bona. Bé ho sap Carme Chacón i el seu criticadíssim esmoquin del dia de la Pasqua Militar o Trinidad Jiménez, de qui el mateix partit socialista va retirar cartells electorals perquè, segons deien, estava massa guapa amb la seua icònica xupa de cuir. Això si acceptem PSOE com a animal d’esquerres, clar.

Mireia Mollà

Amb permís del gallec Xosé Manuel Beiras (el puto amo del boho), potser siguen els catalans qui, també en açò, estiguen al capdavant. Com a mostra, els representants d’Iniciativa Raül Romeva o l’it politician Ernest Urtasun. Dos exemples de que es pot ser elegant sense que et lleven el carnet d’eurocomunista. Molt queda encara per fer en les files de les CUP, que han heretat de l’esquerra basca els cabells tallats a destral, el gust pel Decathlon, i la mania d’assistir a qualsevol tipus d’acte abillats com si d’un concurs d’aizkolaris es tractara. Per a mostra, la famosa assemblea inacabable de la passada investidura, en què més que decidir si li donaven suport o no a Mas semblava que estaven deliberant on plantar la tenda iglú.  “Habitualment s’associa equivocadament vestir bé amb haver de gastar-se molts diners. I això no és així en absolut. Un líder ha de vestir-se com a líder que és, i escollir el seu vestuari d’acord amb l’acte al que ha d’acudir. Les camisetes de mànega curta, les bermudes llargues, les camises arrugades o altres peces més pròpies de l’armari d’un adolescent que no d’un dirigent polític, debiliten el missatge i posen en dubte la seua autoritat i lideratge”, explica l’estilista Gloria de Pablo.

Però entre el càmping indepe va aparèixer un messies: el dandi anarquista Antonio Baños, eixe cavaller d’impecable factura que durant el temps que va exercir al partit ens va a tindre a tots intentant determinar en quin personatge històric s’inspira el seu cuidadíssim estilisme.

José Muñoz

Ací a casa hem de lamentar l’abandó polític d’un personatge d’elegància intrínseca com ho és Ignacio Blanco, la rèplica femenina del qual seria l’exquisida Clara Ferrando, de Compromís. En les files del seu partit destaquen també Fran Ferri i Pere Fuset, reis del casual, i l’estilosíssima Mireia Mollà. Ben d’agrair és l’aire fresc que transmet la diputada, demanant el vot vestida de runner o exhibint kimonos al massa sovint avorrit hemicicle de les Corts.

Competix en atreviment amb la magnètica Clara Tirado, companya de partit de José Muñoz, eixe home que sap com utilitzar correctament un fulard. Apunten maneres també en les files socialistes la diputada més jove de la cambra, María Such o la regidora Sandra Gómez (els dies que decidix vestir-se d’acord amb la seua edat). 

I en la bancada podemita, diputats com la cleopatriana Sandra Mínguez o l’abanderat més sexi de l’effortless, Antonio Estañ, ens fan pensar que hi ha esperança. Una esperança, en tot cas, d’un color diferent al verd de l’inexpugnable polo ídem de Giuseppe Grezzi.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email