Stendhal: els dies feliços i les ‘Cròniques italianes’

VALÈNCIA. Probablement no sorprendria massa al mateix Henri Beyle –profund coneixedor de la banalitat de la naturalesa humana– la manera més poderosa per la qual, en estos albors del segle XXI, es manté viu el seu bell nom de plume (en va tindre dotzenes, però Stendhal va ser-ne el definitiu). Eixa presència associada quasi en exclusivitat a l’anomenada síndrome de Stendhal ha acabat per convertir-se en un lloc comú i frase feta, i sobretot en un tòpic desitjat de patir per turistes sospitosament afectats per la contemplació de la sobredosi de bellesa de certes ciutats italianes. Tot un art, el de l’emulació dels vertígens i palpitacions aliens, quan es tracta d’exhibir un esnobisme cultural.

Res més allunyat de l’esperit de Stendhal que eixa sobreactuació contemporània. Sincer apassionat de la vida, dels passejos, de la música, de l’art en qualsevol de les seues manifestacions, els dies de Henri Beyle (Grenoble, 1783 – París, 1842) foren essencialment feliços a pesar de la prematura mort de sa mare quan ell només comptava set anys. La seua vida sentimental i amorosa fou exactament el frenètic carrusel que ell desitjava, amb el qual gaudia i que constituïa la font efervescent d’aprenentatge d’on eixia el seu coneixement de l’ànima humana, la gènesi vital del realista romàntic que sempre va ser.

Tot i la comprensible fascinació que li procurava París (on va viure llargues temporades i va somiar amb ser un autor teatral d’èxit, cosa que no va aconseguir però que no dugué amargura al seu cor), en algun lloc estava escrit que el seu destí era Itàlia. Primer formant part de la rereguarda de l’exèrcit de Napoleó i on, en 1800 i des d’una posició teòricament militar, ell triarà allò important i es rendirà –a Milà, la seua ciutat per a sempre– a la música de Cimarosa i Rossini (de qui acabaria fent una cèlebre biografia, la Vie de Rossini) i als versos de Vittorio Alfieri, probablement el més gran poeta italià del XVIII.

El seu estat d’ànim, sempre partidari de la felicitat (“J’étais absolument ivre, fou de bonheur et de joie”) i l’encís aclaparador que va provocar-li Milà (“Le plus beau lieu de la terre”) van permetre-li durant la primera dècada del XIX alternar el seu bon treball en l’administració francesa amb les escapades constants a terres itàliques. Són temps convulsos i elèctrics seguint l’estrela declinant i esgotada de Napoleó, però en eixe canvi de cicle Stendhal mai deixarà de ser un atent observador que gaudirà, en eixa convulsió, de constants aventures amoroses o de la passió i la joia que li aportaven la literatura, la música o la pintura. Dies prodigiosos marcats per la il·luminació pels versos de Lord Byron, descoberts en un exemplar de l’Edimburgh Review, i rebuts com una revelació que determinarà la seua adscripció al dinamisme trencador i enèrgic que llavors representava el romanticisme. I són els anys (1817, concretament) de la publicació dels seus Histoire de la peinture en Italie i Rome, Naples et Florence, dos condensacions capitals de la seua obsessió italiana (el primer editat amb el seu nom real i el segon amb el de Stendhal, potser per a no carregar massa el mercat parisenc de novetats literàries).

Amb permanents anades i tornades més o menys laborals entre París i mitja Europa, els anys següents vorà publicades obres com De l’amour (1822) o, sobretot, Le rouge et le noir (1830) i La Chartreuse de Parme (1839), dos novel·les que encara a hores d’ara exercixen una merescuda permanència en l’imaginari col·lectiu de la gran literatura europea. Tot i eixe prestigi que havia d’instal·lar-se de manera indeleble en la seua obra, la realitat és que Stendhal mai va gaudir d’èxit en vida. Els seus primers llibres senzillament no existiren per al públic o la crítica, i els darrers i verdaderament grandiosos a penes tampoc. Només va tindre des d’eixe punt de vista una enorme satisfacció, un únic premi final i d’envergadura més que notable : els elogis desmesurats que Balzac va dedicar a La Chartreuse de Parme en la Revue Parisienne de setembre de 1840, tan sols un any i mig abans de morir Stendhal.

Cròniques italianes (Destino, 2003) és un llibre inclassificable però també una pura delícia, i que només va aparéixer amb eixe nom pòstumament. Es tracta d’un recull de narracions que s’havien publicat separadament, i que tindran durant un temps una sèrie d’afegits i exclusions fins a concloure una certa edició canònica. En les Cròniques italianes hi ha un poc de tot perquè el seu origen és variat i heteròclit: bàsicament les traduccions, invencions i reinterpretacions que el mateix Stendhal va fer d’antics manuscrits que trobà durant la seua estada a Civitavecchia com a vicecònsol francés. 

En eixes cròniques d’assassinats, amors impossibles, venjances i truculències diverses, Stendhal va tindre l’encert d’eixir-se’n del marc habitual de l’esplendor italià i no va triar el Renaixement (amb noms tan atractius però tan tòpics com els Borja o la legió de pintors, arquitectes o escultors que revolucionaren les arts), sinó períodes posteriors, els d’una certa decadència, i així obviar la lluentor encegadora de l’escenari per a focalitzar les passions i les peripècies dels protagonistes. Un homenatge sense fissures a l’esperit romàntic que alenava davall de cada paraula precisa que escrivia Stendhal i que no li va impedir disseccionar els sentiments que descrivia, fulgors inextingibles de racionalisme apassionat que ja anticipen el realisme que havia de vindre ben poc després en la literatura francesa.

Tota eixa permanent explosió de sentiments són en realitat un retrat de l’autor, i al remat configuren una sort d’autobiografia del mateix Stendhal que pot llegir-se no només en estes Cròniques italianes, sinó en tota l’obra d’aquell home inoblidable anomenat Henri Beyle. Prolífic com pocs, amb moltes obres inacabades però amb unes quantes peces magistrals, dispers en la creació i els gèneres per pur amor a la vida, els seus interessos múltiples sempre s’unixen en el denominador comú de la busca de la felicitat i la bellesa, en l’elegància de qui mai va defallir per l’escàs èxit dels seus llibres entre els seus contemporanis perquè sabia –i així ho va manifestar expressament– que el seu temps aplegaria més tard. I en la seua tomba a Montmartre, davall del nom, va voler eternitzar en un epitafi, i en la llengua de la seua pàtria d’adopció, la filiació volguda i els fets essencials del seu pas per la terra: Henri Beyle (Stendhal), Milanese, Scrisse, Amò, Visse. Milanés, escrigué, amà, visqué.