X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

TORNEN LES MANS

Això ho cus jo!

Com a efecte rebot de la globalització i l’estrés, València es plena de tallers de costura que serveixen originalitat i relaxació

3/10/2016 - 

VALÈNCIA. «Espectacular, no? M’he fet un quimono únic, amb tela de camisa de vestir i en sis hores!». Stasa bull d’orgull i satisfacció. Està enganxada, atrapada per la costura. «Fa uns dies he acabat un curset de patronatge bàsic de falda llapis i falda capa i me’n torne a casa amb esta peça grisa. No trobaràs res que t’assente millor perquè està fet per a tu», argumenta esta jove de 33 anys, qui ha descobert que, a més a més, fer coses amb les mans li porta pau: «Estàs envoltada d’agulles i tisores, la concentració és màxima, és una mena de meditació, és teràpia».

Amb tela de camisa, Stasa ha dissenyat el seu propi quimono Si poguera, Stasa fixaria la seua residència dins de l’alqueria de Mara de València. Allí dins, hi ha una mena de menjador amb màquines de cosir i teles atrevides que invita a compartir experiències tèxtils i emotives. És Bye Bye Manoni. Amb esta frase de comiat, Bea González va girar de vida al mes de maig; va aparcar el periodisme i es va submergir en la costura. «Vaig estar un temps treballant a Londres en una empresa de Màrqueting. Necessitava un hobby i em vaig apuntar a cursos d’iniciació a la màquina de cosir. A la capital britànica el tema de la costura està molt arrelat. La gent té interioritzat el do it yourself. I cada dia creix la tendència. Hi ha moltes firmes de patrons, de teles. Està establert com una cosa normal».

Llistes d’espera

La por del primer negoci es va voleiar amb la primera llista d’espera. «Com corre la veu! Venen xiques de Torrent, d’Alzira, Riba-roja, el Puig». Hi trobem atractius. Com a punt de partida, un expositor de teles originals, algunes de cotó 100 per cent, que arriben de factories nacionals, nord-americanes i britàniques: «Feia 50 anys que no s’obrien tendes de teles a València. Me’n vaig a Londres, busque teles que no tot el món duria i me les enduc en la maleta. El que porte a la botiga és el meu estil atemporal i ho faig en xicotetes quantitats perquè sigues única. No m’agraden les tendències, els colors de moda. Pense que la moda que s’ha establert ara és tan efímera, que no val la pena seguir-la», sosté esta emprenedora.

L’altre fort és una ensenyança quasi personalitzada, en xicotets grups que no superen les cinc alumnes. És un públic comprés entre els 16 i els 50 anys i majoritàriament femení. El formen la generació perduda pels moviments feministes, que van veure en la costura una forma d’opressió, i paradoxalment, les més joves que ara troben en la confecció una forma de liberalització de les grans marques globalitzades. «Te aburres de ver siempre lo mismo. Tus piezas son para siempre. Yo empecé por mi dermatitis atópica. Y lo primero que cosí fue pañuelos para el cuello, todos me irritaban. Además, la costura no te esclaviza porque son talleres cortos», ressalta Silvia, qui es va iniciar amb un curs de 28 hores.

On estan les modistes?

Sheila només té 21 anys. Ha confeccionat el seu vestit de núvia i gestiona una web on ven les seues creacions: «Mis dos abuelas eran modistas y mi madre nunca quiso aprender a coser. Yo retomé la costura. Aprendí a coger bajos, poner cremalleras, hacer ojales, cosas que te sirven para el día a día y te dan independencia. La tercera generación queremos volver a hacer las coses por nosotras mismas. La figura de la modista se ha perdido. Hoy en día encuentras persones que hacen arreglos, pero ya no hay quien te copie los vestidos de las revistas».

Com ella, Renata Giglio, qui amb 25 anys també ha iniciat un negoci de roba exclusiva i feta a mida. Les dues són ex alumnes de l’escola Tissora, al barri marítim de la ciutat. Eva, modista i al capdavant, va ser de les primeres a olorar la demanda de tallers de confecció pròpia. Bosses de mà, pameles, punys, vestits de valenciana, res se li resisteix: «Som dels pocs centres valencians que et preparen per a rebre la titulació oficial del Sistema Martí de tall i confecció. Cada any dels nostres cursos ixen alumnes que munten els seus propis ateliers per impartir cursos; ací estudien professores que imparteixen classe al Grau Superior de Velluters i, fins i tot, valorant les eixides que té la costura, enguany estem donant tres tallers per a dones en exclusió social finançats per l’Ajuntament de València».

Noves màquines

Hi ha un boom i el mercat respon amb maquinària. Són ja populars la màquina de cosir d’Ikea i la de Lidl. Este supermercat alemany causa expectació amb la seua Singer i especialment amb la remalladora. L’última volta que va arribar al barri de Patraix en poques hores es van esgotar les 175 màquines que tenien en oferta. «Tengo las dos y ya me he hecho dos faldas y tres blusas. Desde que fui mamá, me cambió el cuerpo y ahora vuelvo a disfrutar vistiendo», subratlla Ana, de 44 anys, qui a poc a poc es maneja amb gràcia amb el patronatge.

Maria també és mare. Ella té dos menuts, pels qui es va fer costurera: «¡Es todo tan caro y les dura tan poco! Además, al tener chica y chico, quería poder vestirlos igual. Abrieron La Vieja Oveja debajo de casa, en el barrio de Exposición, y nunca tenían hueco en los talleres. Finalmente, pude entrar y empecé con básicos para no desanimarme. Con mucho tacto me fuieron guiando y empecé a hacer realidad cubrepañales, vestidos, camisas. Era capaz de hacer lo que veía en los showrooms mucho más barato y con telas originales que yo misma busco», explica un poc encara incrèdula de la seua valia. Esta mare, de 36 anys, ha fet del despatx el seu taller temporal de costura. Allí s’endinsa un parell de mesos a l’any per a dissenyar les seues pròpies col·leccions, exclusives per als seus menuts. Ho fa després d’examinar les tendències de temporada: «Les teles les compre per Internet, a una parada del mercadet del Cabanyal o a les diferents tendes de teixits de Baró de Càrcer».

Vestir ta casa

a Són les 12.00. Per la finestra de La Tia Pepa, al voltant d’una gran taula, es descobreix una desena de dones gaudint dels brodats i del patchwork. Allí està Teresa, de 58 anys, qui després de cosir cobrellits per a tots els fills, gaudeix creant tres gallinetes gegants de tela: «No me ha gustado nunca coser ropa, pero esto sí. Volvemos a lo más natural, a lo de antes. Volvemos a ir al campo a por la verdura también».

Encara sexistes en cosir, els pocs homes que es relaxen els trobem a Mikita Lapena. És el negoci que creix de la mà d’una parella creativa, Marieta i Josué. Ell, estudiant de Belles Arts, hui és professor de ganxet i treballa el trapillo, un material amb què jugar en el disseny de catifes i llums: «Coser es creatividad, no es una cosa de sexos. Organizamos cursos con expertos nacionales e Internacionales en diversas técnicas y entre ellos, también hay hombres».

Com a efecte rebot a les preses i el fast, probablement cosir siga una manifestació dels nous temps de calma. La nova inclinació pel slow food, slow life, arriba també a la costura. «Ho has de fer amb gust, carinyo i temps, i això et dona pau», ens invita Bea González.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email