X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 9 de diciembre y se habla de eresa resonancias magnéticas SANIDAD Botànic II adu mediterraneo
GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

Teló de fons

17/11/2019 - 

VALÈNCIA. Avui és dilluns. Intente donar forma a la meua col·laboració setmanal. Per motius aliens a la meua voluntat, causes de força major, m’allunye uns dies de la cobertura i de cap velocitat de connexió. Per curar-me en salut, m’estime escriure el primer dia després dels vots i garantir aquesta secció de València, quina paciència, l’article que us recorda que és diumenge. Ui, no era la meua intenció fer una mena de falca radiofònica cursi, fins i tot he previsualitzat el locutor i la veu. Bé, no sé si iniciar el text de la mateixa manera que començaven aquells antics acudits que venien a dir alguna cosa així: “s’alça el teló i apareixen diferents líders de tendències polítiques diverses”, o aquell que deia: “van en un tren un andalús, un basc, un murcià i arriba un valencià...” La trama pot variar però està molt suada, és antiquada i sense gràcia. Descarte aquest recurs. 

Poca broma, doncs, amb telons, amb el decorat després l’escrutini final. Alerta amb els mots estrella de la setmana: desfeta, puixança, negociació, nacionalistes, remuntada, dimissió, coalició, independentistes, aliança, rebuig, “virgencita que me quede como estoy”, suport, coalició... Els comicis obren pas a noves actuacions estel·lars. Una nova temporada carregada d’estrenes. Actors protagonistes, secundaris, de primera, de dubtosa credibilitat, amateurs, pallassos, replicants dolents... irrompen un cop més a l’escenari del govern espanyol amb més “extres perifèrics” i cameos suggeridors. Confiem, almenys de tant en tant, en breus aparicions que desenvolupen un bon guió a força de quilometratge i hores de vol a la rereguarda. 


L’art de la política i de l’espectacle exigirà una grandíssima tela per cobrir l’escenari, la clàssica és de vellut vermell. Un teló que baixe i puge, que embolcalle la boca de l'estrada i la separe de la sala on som expectants. No fos cas que d’una gran abaixada incomunique  de nou l’escenari i els polítics deixen anar els seus votants. Quan escric aquest article sembla que hi haurà acord de govern. Seria un caos de magnitud considerable tornar de bell nou a les urnes, però tot és possible en aquesta democràcia baquetejada, amb pujades ideològiques amenaçadores que circulaven una mica camuflades i que ara galopen amb visibilitat votada. O ja hi eren? Imaginem que som la claca crítica d’una gran companyia de renom, estable i amb repertori consolidat. Assistim a l’estrena d’un nou espectacle que durarà quatre anys si tot s’ajusta a la programació prevista. Com que som una colla no pagada, sense ànim de lucre, acudirem a la representació amb compte perquè el nostre aplaudiment no està garantit i no podem assegurar-ne l'èxit. 

La producció artística s’inicia amb un capital humà que avala el show, on els autors s’adapten als temps, on estudien la covardia  per treure’n rendiment, on la coherència és incoherent, on es passa pel folre la història recent. Els tramoistes, amb el nou muntatge, repetiran escenografies i assessoraran pocs canvis. Resoldran com desmuntar la maquinària obsoleta? Revifaran la tramoia d’aquest teatret polític amb molta nostàlgia malintencionada? Els nouvinguts que facen de regidors sabran organitzar aquesta funció? Deixaran veure la seua “autoritat” dins i fora de l'escenari? Es guanyaran el jornal? Acompliran la tasca de mediadors entre l’elenc polític actual? Els attrezzistes recol·locaran els objectes, distribuiran la nova decoració? Concediran els accessoris adients per consolidar l’esperada escena legislativa? The answer, my friend, is blowin’ in the wind, ja ho cantava Bob Dylan.

Les representacions politicoteatrals no són inqüestionables. Els votants fem de crítics, de politòlegs amateurs. Sovint l’espectador es perd, deixa de creure el que li conten i l’atenció es dispersa quan no suscita cap motivació, quan no interessa. La qualitat artística i la tècnica hauria de contribuir a fer que l’auditori romanga en silenci o arme un escàndol, però això ja... Les reivindicacions afloren en cada legislatura. Per sort, nosaltres, els que votem, no seguim cap decàleg amb instruccions, ni tenim un protocol acordat d’antuvi segons la intenció política. El vent bufa, això és així, i els fenòmens naturals acompanyen l’actuació, són part de l’escenografia, del ciclorama que deixen els comicis. Els autors de vegades fan aigües amb els textos, no consolen els neguits, no deixen canya dreta. Ací no entren ni regles ni preceptes, no assistim desinformats a l’espectacle, tenim experiència electoral; sabem, amb escreix, que no sempre coincideix el que un s'imagina amb la crua realitat. Als espectadors també ens intenten aïllar les idees, ens priven de la comunicació, ens bloquegen l’impuls. 

Actors o marionetes a l’escenari polític? Som, nosaltres, putxinel·lis? Formem part de la companyia de ninots? Continuem amb la tradició? Som espectadors passius davant la metàfora clàssica, la del teatre de la vida? Uns nous titelles interessadament manipulables campen també pels decorats reals sense massa transparència, maniobren  el panorama actual amb consignes i moviments estudiats. Semblen autòmats que mai no arribaran a holograma. Titelles de gestos histriònics forjats pels dictàmens de les urnes, vestits amb uniformitat conservadora, barroers, sense gust i molt pocs amb estil. Mentrestant, les colles polítiques fan malabars al poder, deliren escons, adjudiquen nous càrrecs, fan travesses sense diàleg. Ben mirat la humanitat manipula amb fils de diferent gruix, mou els titelles icònics i metafòrics, els que sempre han format part del decorat. L’acrobàcia sempre va lligada al poder, amb volantiners a cops de salts, amb tombarelles i altres acrobàcies a l’esquerra i a la dreta. L’il·lusionisme és a l’escena i a la faràndula política dels temps. S’alça el teló i apareixen dos polítics fent-se una abraçada. Com es diu la pel·lícula?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email