Toni Benavent, el productor darrere l’escena

 VALÈNCIA. La màgia del cine transforma estos dies l’interior d’una esplèndida casa senyorial de San Isidro de Benagéber, a Montcada, en un pis de l’eixample de València. Entre camps de tarongers, pins i palmeres s’amaga el set de rodatge on treballa hui un equip de 25 persones. El productor Toni Benavent (L’Alcúdia, 1961) ens ensenya com el saló amb mirador s’ha convertit en un apartament modern tan real com els llibres i pintures que el decoren. És el cofundador d’Albena, el gestor que amb Carles Alberola durant més de 20 anys ha posat en peu obres teatrals i també sèries de televisió. Ara tots dos tornen a ser debutants per portar a la gran pantalla M’esperaràs?, l’obra que va escriure Alberola i van representar als escenaris en 2014. Toni Benavent està orgullós de l’apartament que han recreat: la paret és falsa, el parquet cobreix les manises del terra originals i uns focus enormes pengen del sostre per il·luminar cada racó. L’habitació s’ha aïllat del sol i les finestres mostren una imatge nocturna de València que en realitat està a quilòmetres. 

– Per què posar-se ara a fer cine?
– Això era una assignatura pendent després de vint anys, una cosa que volíem fer des dels inicis. Quan en 1994 ens constituïm com Albena Teatre, els estatuts ja diuen que també volem fer televisió i cinema. Sempre ho hem vist molt complicat, més que la tele, i sí ho és. Com que ara teníem menys faena hem pogut preparar el projecte, presentar-nos a la convocatòria d’ajudes de CulturArts a pelis de baix pressupost (de menys de 500.000 euros) i que ens l’hagen donat.

– Per què heu triat M’esperaràs? per botar a la pantalla gran?
– Carles (Alberola) sempre ha vist algunes obres d’Albena especialment cinematogràfiques. Li passa amb esta, amb Mandíbula afilada i amb alguna altra. Ens vam decidir per ella perquè pot tindre menys cost que un altre text, discorre tota en un interior i creem que la podrem controlar. Hem fet un projecte que podem mimar i estem molts contents amb el que va eixint. Vam tindre alguns dubtes, però estem rodant en valencià i amb els mateixos actors que la van interpretar al teatre. Sabem que per a la difusió o festivals podria haver sigut millor buscar una cara coneguda a nivell nacional i fer-la en castellà. Però Albena sempre ha estrenat en valencià, ens trobem més a gust en la nostra llengua i això no és una opció. Carles dirigix i actua a la pel·lícula amb els mateixos actors que la van representar al teatre: amb Cristina García, Alfred Picó i Rebeca Valls. I l’equip tècnic també és valencià.

– Carles Alberola i tu sou un matrimoni professional durador. Com s’aconseguix?
– Ens vam conéixer a principis dels 80, al grup amateur teatral La Colla, de L’Alcúdia. Jo treballava en la fàbrica de mon pare i Carles ni havia decidit estudiar art dramàtic. Després d’anys de teatre, jo en Moma i ell en L’Horta, vam decidir crear la companyia que volíem quan estàvem començant. Amb el temps he aprés a respectar el fet que Carles, com a director, té l’última paraula en la part artística i ell respecta també la meua parcel·la de gestió, opina però deixa que la direcció de la companyia la porte jo en la part empresarial. La faena del productor és donar seguretat a l’artista, hem de donar confiança al creador. 

– L’antecedent televisiu és boníssim, perquè des del 2005 al 2010, des d’AUTOinDEFINITS, l’èxit vos va acompanyar en Canal 9.
– El temps de la tele és una alegria, sobretot per la quantitat d’actors, tècnics i guionistes que treballaven, cobraven al mes i tenien faena. Més de cent persones vam arribar a tindre, quan van coincidir la producció de dos sèries i també obres de teatre. Només per a la tele teníem més de vint guionistes en nòmina. Això creava star system i ho van notar la quantitat d’actors que van participar, però la relació amb Canal 9 i la pròpia tele es van anar deteriorant. Vam trencar abans que la tancaren.

– La última sèrie va ser Unió Musical Da Capo, que era ja més ambiciosa...
– La tele, per contracte, devia pagar-nos a sis mesos. Però eixos sis mesos es convertiren en un any, any i mig, dos anys i més... Els interessos anaven pujant i les empreses no podíem aguantar. En Da Capo no vam poder treballar amb el pressupost que volíem i vam estar a punt de no fer-la perquè vam haver de renunciar a moltes coses. Era una idea molt bonica, la banda de música era el pretext per vore com s’articula la vida d’un poble, però vam haver de quedar-nos amb només una part de l’idea.

– Quines altres coses fa el productor, a més de gestionar els números?
– Els productors de teatre hem de ser sensibles, hem d’entendre la manera de treballar de l’artista, reforçar els punts forts i minimitzar els dèbils. Jo sempre en cada espectacle em pregunte de què anem a morir en esta guerra: busque els tres punts febles de cada espectacle, els comente i aporte el meu punt de vista... I cal saber-ho dir quan treballes amb un artista, siga Carles o qualsevol altre. A mi m’agrada la part artística. No sóc un contable de banc.  M’interessa l’estètica, la música, la poesia... Si no, no ho faria.

– Fora d’Albena has produït l’obra de teatre que més temps ha estat en cartell esta temporada a València. Com ha sigut treballar en El sopar dels idiotes?
– Com a productor vull tindre poder sobre certes coses perquè m’implique molt. En este cas volia fer una versió pròxima a nosaltres, als valencians, adaptada a les qualitats dels nostres actors, que són magnífics. No anàvem a fer el mateix que feia Josema Yuste a Madrid. Crec que vam encertar i per això va enganxar al públic valencià durant dotze setmanes, una cosa que ja no és gens habitual. Quan vam fer Art, la gent ens deia que era un espectacle totalment d’Albena, perquè vam fer una versió molt acostada a nosaltres. Ens agrada fer un vestit a la mida, a la nostra manera.

– Fa falta més indústria cultural per a que les creacions valencianes tinguen més projecció?
– Clar que falta indústria. Tenim la matèria primera, el talent i la creativitat però ens falten dos coses: que l’Administració se’ns crega, més enllà de les paraules, perquè les paraules ara ja estan, i que totes les estructures tinguen persona encarregada de la producció, la gestió, la promoció... El sector de les arts escèniques i l’audiovisual continua a l’UVI. Crec que hauríem de parlar de mesures de xoc, perquè estem tots ballant a la corda fluixa. Conec Abel Guarinos i estic segur que des de CulturArts farà el possible i l’impossible pel sector, però necessita ferramentes i pressupost. Al final estem tots retallant les setmanes de cocció que un espectacle necessita per preparar-se i crec que el públic ho nota. No podem fer productes teatrals de la mateixa qualitat que fa deu o quinze anys.

Més de cinquanta persones participaran en el procés d’esta pel·lícula, que s’estrenarà la pròxima primavera. Novament Albena dona faena a un bon grapat de professionals i Toni s’enorgullix. El seu despatx i l’oficina de la companyia continuen estant al seu poble, a L’Alcúdia. Allà sona música clàssica i regna l’ordre a pesar que els papers, carpetes, futllets i revistes formen muntons sobre les taules. Les imatges penjades a les parets conten trossos de la història d’Albena Teatre, però no hi ha prou espai per a tots els cartells dissenyats per Enric Solbes, les portades i fotografies emmarcades que s’escampen per terra com part de l’arxiu sentimental. Hui les habitacions estan més plenes de records que de personal, lamenta el productor, que recorda quan feien 150 representacions a l’any amb fins a quatre espectacles de gira. Ho conta mentre busca i troba el paper que ell i Carles Alberola van arribar a redactar per posar-li punt i final a l’aventura d’Albena.

– Eixa era la carta de despedida?
– Sí, te la ensenye però no te la vaig a deixar llegir. Teníem decidida la data per a fer-ho públic: l’1 de juliol de 2015. Però la vam redactar mesos abans. En això estàvem quan Vicent Vila, de L’Escalante, ens va demanar que li proposàrem un espectacle i li vam presentar L’aneguet lleig. Eixa obra i la pel·lícula ens han salvat de moment, però no sabem què passarà a l’estiu de 2017.

– Això ho dius després del premi Max a L’aneguet lleig com a millor espectacle musical, que tornarà a València al gener?
– Sí, perquè no sabem què passarà amb la televisió autonòmica, a València ens hem quedat sense convenis especials ni concertacions, que la senyora Inmaculada Gil-Lázaro es va carregar, com també es va carregar el circuit teatral. I no els hem recuperat encara. L’IVA assassí, com li dic jo, està matant bona part de la cultura. Nosaltres donem faena i creem riquesa, podríem donar llocs de treball que ara no estem creant, a pesar que tenim molta més gent capaç de fer coses grans i interessants. Hi ha talent a València, ens correspon per mèrits propis ser el tercer escenari d’Espanya, darrere de Madrid i Barcelona.

– També s’ha d’eixir fora per a triomfar...
– Les companyies valencianes tenen qualitat per eixir de gira i triomfar fora. Ací hi ha actors i actrius boníssims. A Cristina Plazas, per exemple, se la reconeix més quan se’n va i fa sèries fora. Si ací tinguérem una televisió i suport públic per a fer grans espectacles les coses podrien ser diferents.

– El teatre és una vocació massa sacrificada?
– Disfrutes molt d’esta professió, però és un sacrifici de família i amics, no té horaris i treballes festes i caps de setmana. Per això en els Goya o els Oscar sempre els discursos recorden a la família. Jo tinc la sort que la meua dona ho entén i els xiquets han acabat per entendre-ho.

A Toni Benavent li haguera agradat fer eixe discurs als Max pel premi a la millor empresa teatral. Quatre vegades ha estat nominada Albena en eixa categoria sense guanyar-lo. Sí en té dos premis per L’aneguet lleig i Besos. I quasi han perdut el compte de les nominacions, que reben com a record els “maximinos”: miniatures del guardó teatral que omplin una prestatgeria. Potser en el futur hi haurà noves oportunitats, qui sap. Perquè este productor, un enamorat del seu treball darrere l’escena, diu que el teatre “és com una amant exigent, que exigix molt, sempre... Després tu pots anar o no i jo sóc dels que sempre està disposat a anar".