X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

PRESENTA EN DIRECTE NOU DISC: ‘AS I FADE OUT’

Totes les metamorfosis de Carolina Otero

27/10/2018 - 

VALÈNCIA. La víctima és sempre la son. De la pluriocupació, dels vicis, de les celebracions i de la culpa; de les obsessions. “Dorm molt poc”, confessa amb un somriure Carolina Otero (València, 1977). El delicte en este cas està motivat per un “impuls creador”: acaba de publicar As I fade out amb la seua formació i demà ix a la llum Supefruit (End Of The World Records/Borx Records), projecte paral·lel que ha treballat conjuntament amb Mike Grau; també té alguns llibres de poesia enllestits, avisa. I és professora de secundària.

Al mateix títol del seu quart àlbum –la traducció seria Mentre m’esvaïsc– hi ha una altra pista d’allò que no li deixa dormir: “Hi ha èpoques de frustració en què penses si este treball serà l’últim que publicaré, si després he de deixar de fer coses, si desapareixeré; ens movem entre eixe impuls creador i la frustració”. En canvi, assegura que hi ha altres assumptes relacionats amb la seua obra que no li desvetlen ni un segon, com la qüestió de si és possible fer arribar al gran públic el seu rock sense additius en esta època: “Només pense fer una cosa digna i honesta”, sentencia.

En qualsevol cas, les nits d’insomni han donat forma esta vegada a un treball essencial i cru, després de l’aproximació al pop que va suposar Diastema Girls (Malatesta Records, 2015), guiada pel totèmic productor Paco Loco. “En eixe disc es va suavitzar tot. No és una cosa raonada, però la voluntat íntima potser era tornar a açò”, reflexiona la compositora. Quan diu “açò” es refereix a la contundència de les guitarres a què tendeix per instint, fet que ha marcat el so de la seua proposta des del primer Give me your shoes (2011).

Foto: KIKE TABERNER

En esta nova metamorfosi, a més, la música es presenta amb una banda rebatejada. Adeu a The Someone Elses que acompanyaven el seu nom. En essència, però, són els mateixos. O no tant: “Tot just abans d’entrar a l’estudi va deixar el grup el nostre bateria i, quan vam trobar un nou, vaig decidir que era un bon moment per a rebatejar el projecte. Eixe bateria nou era Mike Grau, la seua pegada era distinta i potser més afí a açò que estem fent; a més ell estava dirigint la producció”. Ara seran Carolina Otero & Lil Knife, un homenatge a Bodas de sangre, de Lorca: “En una escena diu ‘con un cuchillito’, i vaig sentir l’expressió en anglés en un podcast, d’un poeta exiliat al Regne Unit que estava escoltant tota l’obra de Lorca en anglés”.

El nou nom aporta dos dades implícites de la formació. Una és que la boss del projecte continua sent Otero, compositora, veu i instrumentista de les cançons: “M’agrada dir que sóc una cantautora amb banda, en el sentit més anglosaxó. No tinc una banda de músics de sessió als quals pague; som una formació estable, la banda creix amb mi i entre tots aconseguim el so que volem”. La segona cosa que es desprén del nom és l’altra gran passió de la líder del grup, la poesia. Otero és poetessa –l’última seua obra és No te hagas el muerto (Lupercalia, 2017)– i professora de Llengua i Literatura Castellana. “La Generació del 27 i el Segle d’Or, i autores contemporànies: eixe és el meu aliment”, explica.

Sembla que totes les seues inquietuds formen un cercle virtuós i que el producte és una artista transversal. Però també és cert que el resultat no és una única Carolina Otero, que l’artista es desdobla. La música desenvolupa la potencialitat del pop, és més concisa i lleugera; la poetessa es reconeix “més densa”. Inclús l’idioma canvia d’una disciplina a una altra: “Com a música m’expresse millor en anglés. A casa mon pare posava The Kinks o The Who i les meues primeres cançons les feia amb títols dels Beatles. Ara molta de la música que m’arriba és a través d’una cadena americana, la KEXP”, reflexiona Otero, qui al mateix temps apunta que mai pensa musicar els seus poemes, construïts amb una sonoritat interna distinta, i on es permet ser “més densa conceptualment”. “Canviar de  llengua implica pensar en altra llengua”, reflexiona, “i és cert que això pot anar transformant  la meua cosmovisió”.

També s’haurà de reconéixer que no suggereix el mateix tipus de banda Carolina Otero & Lil Knife que Carolina Otero & Cuchillito. Perquè els noms modelen, igual que la cultura pop. Ho escrivia Nick Hornby en Alta fidelitat i més recentment Emma Cline en Les Xiques: “Pobres xiques. El món les engrosseix amb la promesa de l’amor. Quant el necessiten, i què poc rebran mai la majoria d’elles. Les cançons pop embafoses, els vestits descrits als catàlegs amb paraules com ‘capvespre’ o ‘París’”. Otero va fugir de tot això per un forat que va obrir, quan tenia quinze anys, l’Incesticide de Nirvana: “Era un disc que no entenia, però em va salvar la vida. Jo tenia cintes d’Alejandro Sanz, imagina’t ara a eixa Carolina, més cursi i conservadora, perquè eixe pop és molt conservador en les lletres. Això modela les criatures”.

Aquella raresa grunge va ser el germen de la música que es va forjar a grups com Lola Puñales i sobretot amb Lülla, i també de l’escriptora que va pertànyer al col·lectiu Hotel Postmoderno. La rockera, conta, ha hagut d’anar superant les pantalles del patriarcat des d’aquella primera insubmissió al pop més meliflu, com la sempiterna comparació amb PJ Harvey –comú a quasi totes les dones que munten la seua pròpia banda de rock– o la indiferència de promotors: “Un dia vaig cridar a un festival i els vaig dir que feien falta més dones al cartell; em van contestar que programaven en funció de la qualitat, no per quotes. Volien dir-me amb això que no trobaven grups amb dones que tingueren qualitat?”.

Respecte a la professora Otero, la qual es relaciona cada dia amb alumnes d’entre 13 i 16 anys, esta prefereix mantindre allunyades de les aules a les Carolines artistes. “No els conte moltes coses sobre mi, passe molta vergonya amb això. Una vegada un alumne em va dir que son pare havia vist un vídeo meu tocant a Youtube i em vaig posar roja”, reconeix. Tanmateix, de vegades no pot evitar vore’s reflectida en alguns d’eixos xics i xiques que creuen la jungla de l’adolescència: “M’identifique amb la dissidència i potser tendisc a empatitzar amb algun alumne o alumna més combatiu, o amb algun especialment feble, perquè a mi em van fer bullying. I també em passa que, en quant veig a un alumne amb una samarreta de Ramones que no és del Zara, li pregunte”.

Foto: KIKE TABERNER

Hi ha més Carolines, inclús, derivades d’esta trinitat: la que va posar en marxa juntament amb la poetessa Luci Romero un projecte d’edició, Flechas de Atalanta, que va publicar el llibre col·lectiu Isla revisitada, homenatge a Gloria Fuertes; o la que es planteja encetar un projecte musical més experimental, allunyat de les estructures canòniques del pop. De moment es pot escoltar a la nova Carolina Otero & Lil Knife esta nit al Veles e Vents, i el seu projecte amb Mike Grau al mateix escenari la pròxima setmana.

Totes les altres continuaran devorant hores de son.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email