X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA, QUINA PACIÈNCIA

Trencant famílies

18/11/2018 - 

VALÈNCIA. Hi ha gent que viu en clau caricaturesca, habita enmig de la paròdia sense adonar-se’n probablement. No és conscient de la mofa que susciten les seues paraules quan dispara una oració simple, efectista, populista, pensant-se que vessa enginy en obrir la boca. Desgraciadament alguns s’ho empassen, que és el pitjor del cas, i pensen com és de lúcida i quina raó que té aquesta persona. L’altercat se suscita quan estem als antípodes d’aquesta opinió. La cultura costa d’entrar, són massa anys de sequera intel·lectual. Interpretar una actitud, un gest, unes paraules, no és tan fàcil com pensem. Crear consensos entre les persones seria el més senzill, per alguna cosa som Homo sapiens sapiens, no? També diuen que som una mica Homo sapiens neanderthalensis, amb DNI expedit a La Cova Negra de Xàtiva, a Mollet o al mateix Düsseldorf... Però estar d’acord i en sintonia és impossible en alguns casos on la ideologia precipita mots i postures diametralment oposades.

Fa no res pensava en les reunions maratonianes que s’aproximen d’ací a unes setmanes. Nadal ens cau ja al damunt amb tot el seu pes. Amb tota la saturació calòrica i sentimental. Desperte o no grans passions, sempre ve entre la multitud alliçonada, dominada pel calendari. Els uns es manifesten amb l’ansietat que en aquestes dates es triplica de valent i els altres amb la il·lusió que es demostra a cada cantonada, amb emocions molt previsibles. És l’època on sura la melangia entre les estovalles i les copes de cava, on la gresca s’obre pas. Enguany amb molts assumptes recurrents, saturats de temes, dels que ens en sortirem escaldats o triomfants o cap de les dues coses. Circumstàncies de lliure albir que determinen el matís i la polèmica a les aglomeracions familiars, a aquells sopars amb l’esgotador amic invisible que sempre es deixa veure, als taulells dels bars, entre bombolles desventades al treball, evaporant-se el gas als gots de plàstic i pujant l’enrabiada dels pencaires.

Vénen temps d’acalorada a base de discussions per culpa de l’alcohol però també de la passió i la tossuderia, n’hi ha tants cabuts... Les arrels catalanoaragoneses s’han de treure a la llum d’alguna manera, diguen el que diguen. Recorde Memorias de sobremesa, unes converses magistrals entre Rafael Azcona, Manuel Vicent i Ángel S. Harguindey. Els autors conten com el llibre neix entre unes assossegades, relaxades i amenes digestions. Azcona, increïble com sempre, ve a dir que qualsevol convicció es pot convertir en prejudici, tenint en compte que la memòria, sovint, és una manifestació de la imaginació. El que vol explicar-nos l’admirat guionista és que és un escèptic de tot i sobretot del seu propi escepticisme. Fa diana! Ens il·lustra amb l’anècdota que explicava el director de cinema Juan Estelrich d’un barber de l’Empordà. Us la relate perquè és tota una lliçó filosòfica, una manera d’entendre la vida. Cadascú que s’ho repense després i se la rumie. Deia que el barber, abans d’agafar les estisores i endinyar una bona rapada, li preguntava al client amablement: “Amb conversa o en silenci?” Si li deien que estigués amb la boca tancada no deia ni piu, però si el client desitjava xerrameca, el barber inquiria: “Donant-li la raó o amb controvèrsia?”.

Xerrar costa molt o gens depèn de la boca que parla. Aquests moments de gran discussió, de polèmica constant, entre conclusions fàcils i arguments de duro. El populisme a la recerca d’escons és molt pervers. Voler salvar la causa, els seus habitants, de les inclemències ideològiques encara és més agosarat si les oracions subordinades es llancen amb un rerefons infame i buit. Per convèncer cal més feina, més consistència. Per emprenyar de valent l’enemic cal ser més llegits. Salvadors de pàtries de nyigui-nyogui, de fira, aterren damunt els escenaris i tenen forma de polítics amb deliris ben agosarats.  No cal que gasten tanta saliva.

Arguments insostenibles, per exemple, els de la senyora Arrimadas. Coms’atreveix a dir coses que no tenen cap ni peus? Declaracions sense lògica queno s’agafen per enlloc. I què ha dit? Ací va: “He visto cómo se rompen muchas familias, o cómo no pueden hablar de este tema o tienen discusiones muy subidas de tono. Gente que ha dejado de quedar con algunos amigos o que se ha salido de grupos de WhatsApp. Llevamos años diciéndolo y nos llamaban locos”. Es refereix, òbviament, al seu tema estrella, els independentistes. Què diria si no? Com? Vol dir, Inés, que l’opinió, el desig, una idea o vàries, trenca famílies, que fa sortir d’un grup de Whats? Quina comparança. La família i una App! Aleshores quina relació afectiva de xavo és aquesta? Vostés, que reivindiquen la unitat indestructible, com lluitaran contra aquesta fluixesa familiar tan poc consistent, tan xunga? Vol dir, senyora Arrimadas, que una família es pot trencar si a un dels parents li agrada més la truita de creïlla amb ceba i a un altre només amb patata?  Quin argument és aquest? Vol dir que si a mi m’agrada el roig i a la meua cosina el verd deixarem de ser família, no ens parlarem, trencarem el nostre vincle genètic?  No ens estimaren mai més, no voldrem seure juntes a taula la Nit de Nadal? Quina patologia té vostè que no vol respectar les opinions de la família en la intimitat de la llar? On és la deferència, l’educació, la civilitat de saber conviure amb opinions divergents? Vol dir, senyora Arrimadas, que vostè no accepta punts de vista crítics a casa? I si el seu familiar pròxim duu una estelada al clauer? Vostè l’estomaca verbalment i es queda tan panxa? Quin argument és aquest que l’independentisme trenca famílies? On s’ha vist això? Al Canadà, a Escòcia? 

Sembla que fa uns dies ha rebut vostè una carta des de Lledoners, la presó. Uns presos polítics (o dic a l’inrevés?) l’han convidada a visitar-la en companyia d’un altre company d’idees semblants, el senyor García Albiol, l’exlíder del PP a Catalunya. Vostès, com que són polítics, ho poden fer. Li han cursat invitació per tal que veja, in situ, com són ells de privilegiats. Perquè vostè ho ha denunciat, ho ha dit públicament. De quin privilegi es tracta entre  tots els que hi ha al mercat del captiveri? El de no haver estat jutjats, compta? No, millor no us hi acosteu, no siga cas que trenqueu amb les vostres famílies. Les d’aquests dirigents de partits democràtics, ja les han fet malbé des de fa un any. Aquí no hi ha show de cap classe, com diu vostè, senyor García Albiol. El cap de C's i d’Inés, que s’ho ensuma tot i la sap llarga, diu: “No anirem a visitar a la presó als que han intentat liquidar Espanya”. La gran ganga.

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb major taxa de divorcis, amb una mitjana de 400.000 anuals. Es produeixen cinc cada minut. Aleshores què? La causa també és l’independentisme que trenca famílies? No serà la infidelitat, la incomunicació, la gelosia...? De vegades, és més difícil trencar famílies que trencar arguments inconsistents.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email