Són la principal fàbrica de relats de la ciutat i reivindiquen el seu lloc a l’espai públic de València. Posem la qüestió sobre els museus moderns a la ciutat
VALÈNCIA. Normalment els enderrocaments es fan amb pic i pala, però fa uns mesos el filòsof Paul B. Preciado va desmuntar el museu en només una hora de conferència a l’IVAM. "Lluny de ser un lloc neutral, el museu ocupa un espai estratègic a la construcció de l’hegemonia occidental". Des de l’obertura del Louvre a la Revolució Francesa, Preciado assegurava que el museu és una institució per a disciplinar-nos mitjançant el gust i l’estètica.
"El museu tracta d’ensenyar a mirar, produir identitat i diferència, modela la massa informe i ingovernable per a transformar-la en públics i audiències", assegurava el filòsof a les jornades Més enllà del Museu. Institucions al servei dels poderosos, el Louvre va obrir amb joies espoliades del Mediterrani i ara inaugura sucursals a Abu Dhabi.
A casa, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat és el primer experiment sociopolític amb el qual el règim popular va testar la capacitat de les institucions culturals de projectar una València ultramoderna. Quatre anys després de l’arribada a l’alcaldia de Rita Barberà, Manuel Tarancón anunciava la creació d’un museu sobre la Il·lustració valenciana sis mesos després d’aplegar a la presidència de la Diputació de València.
Com el CaixaFòrum a l’actual Àgora, el MuVIM és un dels elefants blancs de la València Ultramoderna que s’ha posat en crisi, amb noves propostes que van des del Museu del Disseny a una ampliació de l’IVAM. "El problema és agafar a un director amb un programa, hui en dia tots els museus s’han de dirigir per una persona amb un projecte triat per un jurat extern i a ser possible internacional", reivindica Álvaro de los Ángeles, antic director d’activitats i programes de l’IVAM. "Després et pots equivocar, però has de tindre això com a base. El problema és que sembla una aigua estancada, Romà de la Calle va ser l’excepció perquè només trien a gent que té plaça a la Diputació, una mentalitat endogàmica".
"Tampoc es pot gestionar com si no hagueren passat vint anys", afegeix De la Calle, director del MuVIM entre 2004 i 2010. "Quan jo era director, el programa es feia públic dos anys abans: les exposicions, les publicacions, els congressos, els cicles de cinema... Sobre una mateixa temàtica es feien diferents produccions. Després hi ha hagut programa?".
Un esdeveniment va ser l’excusa per llançar el museu: el tercer centenari del naixement de l’historiador Gregori Maians i Siscar. Encara que el Segle de les Llums ací no va tindre tanta incidència com a França o el Regne Unit, el MuVIM es defineix com un museu de les idees que divulga el paper dels erudits il·lustrats –no hi ha casi dones- amb atractius efectes de llum, so i cartó pedra.
El programa del museu, dissenyat per Rafael Company i Marc Borràs, s’articulava al voltant de tres pilars: una biblioteca, un centre d’estudis i una exposició permanent. Un concurs d’arquitectura es va decidir pel projecte de l’arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra amb unes bases que delimitaven minuciosament la volumetria d’un edifici que tanca una de les fronteres de Ciutat Vella: l’antic Hospital General.
"L’Institut Valencià d’Art Modern naix amb dos seus, el Julio González i el Centre del Carme, el primer per a exposar la col·lecció i el segon amb instal·lacions i exposicions site specific d’artistes més joves o de mitja carrera que dialogaven amb l’espai", conta Álvaro de los Ángeles. "Una visió que al MACBA o al Reina Sofia van acabar exportant amb la Capella o el Palacio de Cristal". Inaugurat en 1989, l’IVAM va ser el primer gran museu espanyol d’art contemporani però va tancar la seua part experimental el 2001 i es va convertir en seu del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.
"Es va quedar com una cosa indefinida entre el XIX i la contemporaneïtat. Al Consorci falta racionalització d’usos, espais i línies d’investigació. El MuVIM en aquella època sí va trobar una línia d’investigació, portant coses del context acadèmic de la universitat i llançant-lo cap a fora", explica De los Ángeles. "No feien res nou però era concret i coherent, sense plantejar res que ells no controlaren amb Carlos Pérez, Juan Manuel Bonet, la línia d’Il·lustració que pilotava De la Calle...".
"Quan em va telefonar José Miguel García Cortés per a l’IVAM el 2014, volia crear una figura nova que era el subdirector d’Activitats i Programes Culturals. Encara que la seua intenció sempre ha sigut ampliar el museu, una de les primeres coses que vam plantejar va ser que el solar de darrere fóra un pati obert". Unes polèmiques expropiacions d’habitatges a l’esquena de l’IVAM pretenien fer lloc a una ampliació projectada el 2003 pels japonesos SANAAA que està descartada hui.
Una enorme pell d’acer cobriria l’actual edifici i l’ampliació i ocuparia tota la mançana del museu, com un filtre solar per generar nous espais per a la institució. "El projecte de SANAA semblava irreal. Al carrer Na Jornada, un dels més bonics de València, quedava tot estret perquè la nova pell s’apegava a l’ampliació. La solució per a la resta de façanes era molt majestuosa amb el voladís, encara que un poc fora d’escala. Amb el pas del temps m’he fet menys crític amb la proposta", assegura l’arquitecte alacantí Francisco Leiva.
Dels monopatins del MACBA a les reunions del Reina Sofia, passant pel Pompidou, tots els grans museus acaben activant l’espai urbà del seu voltant. "Són places tenyides per certa cultura urbana, com és el cas dels ballarins a l’IVAM o al MuVIM. Però a mi em sembla una metàfora lletja, perquè els ballarins estan ballant a un espill que hauria de ser una finestra", explica l’arquitecte de Grupo Aranea. "L’esplanada de l’IVAM té sentit si s’introdueix dins el museu, com la terrassa de ta casa. Museogràficament totes les exposicions necessiten opacitat però el museu hauria d’obligar-se a mantindre certa transparència. Si no hi ha res a ensenyar, deixa de tindre sentit perquè la gent no s’acosta a xafardejar i no va ningú a la plaça".
El proper divendres, Aranea inaugura la tercera intervenció d’IVAM Produeix, una cita del museu amb una instal·lació estiuenca a la esua esplanada. "Este estiu s’esperen precipitacions localitzades molt freqüents a l’esplanada de l’IVAM que generarà unes condicions molt propícies per a l’encontre", expliquen discretament des d’Aranea sobre Baix el núvol de l’estiu. "No volem desvelar com serà el núvol. Hi haurà aigua i serà fresc, però la gràcia serà vore com és. Farem un calendari de núvols en estiu, quan i com plou a València. Que es convertisca en un incentiu per a quedar: ens veem en la pluja de les cinc", explica Leiva.
"Qualsevol director de museu acaba tenint problemes amb la seua arquitectura, crec que ha passat a tots els museus de la ciutat", assegura De la Calle. El diàleg amb Vázquez Consuegra va acabar sent fluid, encara que el ritme de l’administració era diferent segons explica Romà de la Calle. "Jo volia fer un cinema a la fresca permanent en la façana que dóna als jardins, un restaurant en el terrat i més sales subterrànies. El projecte es va redactar però es va guardar en un caixó".
La integració al barri va vindre amb paper. "Hi havia diversos projectes damunt la taula d’escultures o arts visuals que anaven a dialogar amb el barri. Per això vam proposar un format diferent, una publicació periòdica que podria portar el MuVIM a bars i tendes alhora que deixava entrar el barri a una exposició del hall on la gent acabaria penjant els seus cartells», conta Álvaro de los Ángeles, comissari de la iniciativa Societat i Cultura.
"Tres anys després de la inauguració del MuVIM em va telefonar el diputat de cultura i em va demanar que fóra el director: Fes-te càrrec d’això perquè no sabem què fer, no hi ha programa", recorda Romà de la Calle, director del museu entre 2004 i 2010. "També és de veres que a l’anterior director li havien llevat el pressupost i no hi havia ni per a paper higiènic".
La censura de deu fotografies a una exposició de la Unió de Periodistes Valencians va acabar amb la direcció de De la Calle. "A la reunió preparatòria em van preguntar si anava a portar problemes, però havíem estat sis anys fent exposicions sobre Joan Fuster o la memòria històrica", explica De la Calle. "La fotografia estava publicada quaranta mil vegades perquè feia un any que el cas Gürtel ocupava portades, però la pressió pujava: va ser el principi del final d’una època", contesta Álvaro de los Ángeles.
El relat de l’exposició permanent també ha estat qüestionat des del principi. Els efectes especials de l’Aventura del Pensament, un recorregut d’una hora guiat per mims professionals, no han provocat tants dubtes com els continguts de l’exposició, escorats a una visió colonial i masclista del món contemporani. "Havia molta gent que volia carregar-se l’exposició permanent però jo em trobava molt a gust i volia rescatar-la, encara que li feien falta actualitzacions que mai es van poder fer", conta De la Calle.
"Quan vaig entrar no hi havia ni llibres a la biblioteca, però jo tenia al cap el concepte d’una biblioteca amb museu, no a la inversa. Però només hi havia uns originals de l’Encyclopédie. Quan l’estava fullejant, em vaig fixar en els seus dibuixos, i vaig caure en la capacitat dels il·lustradors per transmetre el pensament il·lustrat i com després ho va fer el cinema o el disseny amb les idees de la Modernitat", recorda De la Calle sobre el plantejament de la programació multidisciplinària que va desenvolupar durant sis anys.
Qualsevol exposició és una màquina de produir identitats, sempre es queda algú fora del museu. "Tota selecció elimina coses, tota matisació d’identitats restringeix i separa. Jo crec que la funció del museu, que és generar identitat entre altres coses, el que ha de fer es revisar-se contínuament. La identitat ha de ser dinàmica, però el drama és que s’assumeix com a estàtica. Eixa és la mirada progressista que necessitem", explica De la Calle.
"La maquinària tecnològica fa que el discurs del MuVIM estiga predeterminat. Si tot el museu està concebut com un artefacte tecnològic, ja saps quin és el final de la història. Després arribes a la sala del Caos i juguen amb la commoció emotiva", critica De la Calle. "Cal fer-ho dinàmic però sense caure en trampes com la visita amb mims, on el mateix museu impedeix al visitant fer preguntes".
"Es tracta de fer una lectura de la Il·lustració des de l’actualitat. L’obsessió dels historiadors és reconstruir la memòria i la relectura de la història depèn del moment que es faça. Totes les activitats del museu haurien d’entendre’s com d’après, contar com hui entenem la història, contextualitzar-nos. És necessari el MuVIM? Sí", defensa De la Calle.
"Ha d’haver-hi una combinació entre mantindre la col·lecció i convocar a la gent com un espai de reflexió. L’IVAM és un institut i hauria d’implicar un espai on la investigació és fonamental. Ha de ser una combinació", reivindica De los Ángeles. "Al cas de l’IVAM, s’inaugura el 89 però comença el 85 comprant coses de pop, de formalisme espanyol, molt bona col·lecció d’avantguardes històriques, no necessàriament grans obres però si una bona col·lecció de documents, revistes, cartells...".
"La modernitat europea va ser inseparable del seu ‘costat fosc’: una vasta xarxa de dominis colonials explotats, el genocidi de pobles indígenes, el transit d’esclaus i el saqueig dels recursos de les nacions colonitzades. En esta conquesta, Europa es presentà com l’encarnació d’un model de vida universal", expliquen Nick Srnicek i Alex Williams a Inventar el Futur: poscapitalisme i un món sense treball. El director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, ho avançava ahir a Culturplaza: "ja no és important posseir totes les coses, sinó generar relats".
"Tenim una perspectiva lliure de qualsevol taca racial, sexual, nacional o de qualsevol altra particularitat. Però invocar la modernitat significa, en última instància, provocar preguntes pel futur", reivindiquen els sociòlegs. "La modernitat equival al ‘descobriment del futur’, que hauria de ser una millora sobre el present en termes materials, socials i polítics".
Però des dels 80 de Tatcher, qualsevol procés que s’ha denominat modernitzador ha empitjorat les condicions de vida, com passa ara amb l’uberització de les ciutats. Per a millorar el futur s’ha de poder imaginar altres horitzons, recuperar la idea de Modernitat al servei de la majoria. No hi ha millor lloc per a fer-ho que a un museu.