PATRIMONI DESAPERCEBUT

Un llibre arreplega tots els diables de València que es troben en els seus detalls

3/01/2017 - 

VALÈNCIA. La ciutat ens parla a cada pas, en cadascun dels seus racons, des de cadascun dels seus detalls. Però els valencians no sempre l’escoltem. El “transeünt visitant, el turista o viatger que visita València”, com apunten Andrés Giménez i Ángel Martínez al pròleg de l’esgotada primera edició de València al detall, “mira molt però veu poc”. La raó -a nosaltres també ens passa quan visitem una altra ciutat- és que “quan viatgem solem visualitzar espais oberts i llunyans […] busquem els llocs iconogràfics que prèviament altres viatgers han plasmat en guies […] llocs que ja vénen establits”.

El llibre, una joia per als que estimen la capital del Túria, ret homenatge als elements urbans “d’una ciutat inèdita”. A unes hores d’arribar a les llibreries la seua segona edició, el treball del fotògraf cronista Tono Giménez i de l’editor Tomás Gorria, tots dos coordinadors del llibre, arreplega 21 capítols de trets físics de la ciutat. Detalls, ara acompanyats d’articles d’especialistes (arquitectes, historiadors, topògrafs…) i periodistes, que fan reviure l’experiència de passejar per València amb nous ulls.

El projecte del llibre, que “va començar ara fa uns quatre o cinc anys”, ha embastat un fum d’imatges més o menys reconeixibles. Tot i que no totes estan fixades al mapa amb una adreça, els autors el que aconsegueixen és “propiciar una cerca als carrers, una inquietud per la ciutat”. Una inquietud que, amb eixa segona edició en calent que arriba prologada pel cronista de la ciutat Francisco Pérez Puche, tindrà una posada en escena, tal com ens avança Gorria: “volem plantejar un itinerari real al voltant d’alguns capítols del llibre, triant elements i acompanyant nosaltres la visita amb alguns dels especialistes que participen al llibre”.

Eixos futurs itineraris per la ciutat de València serviran per a materialitzar al carrer el que el llibre fa lluir: guardaeixos i panys, canalons i rellotges, rètols i panells ceràmics (publicitaris i religiosos), plaques, graffitis, gàrgoles, penells i fins i tot l’enriquidor paisatge de detalls que viu al Cementeri General de València. Només són alguns dels objectes i elements arquitectònics que arreplega València al detall, del qual podríem extraure que, el més propi de tots ells -més enllà de les plaques falleres- són les cares d’aigua o puttis.

Les baixants angelicals

 “Sense dubte, els canalons o les cares d’aigua són uns dels detalls urbans més valencians. N’hem trobat a Dénia o a Benissa, també als pobles de l’àrea metropolitana de València, però no més enllà”. Com serem els valencians que a una qüestió tan pràctica (i recurrent arquitectònicament parlant) li hem donat forma per, com apunta l’article de Sonia Rayos, fer una mena de publicitat dels tallers de fosa productors. Potser tingueren una suposada missió religiosa, però tots estos elements que marcaren la ciutat entre el 1880 i el 1930 fan de qualsevol passeig per la ciutat un cúmul d’estímuls en forma de rostres angelicals, animals de tot tipus i tipografies de forja.

És un dels elements més singulars, tot i que Gorria i Giménez s’han sorprés de la quantitat i existència dels guardaeixos (per a evitar que els eixos dels carros es trencaren en entrar a les cases). Més conegudes per als valencians poden ser les gàrgoles -inclús pornogràfiques a la Llotja- que, com apunta l’article adjunt de Vicent Baydal, “mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants”. Eixa “arquitectura marginal” si es compara amb el volum dels edificis i enclavaments on es troba, va romandre quan la Santa Inquisició feia i desfeia a la ciutat de València, mentre les imatges s’agafaven amb gust les mamelles o es masturbaven a uns pams de qualsevol beat.

València al detall (també a la venda a la pàgina web d’Eina Cultural, editora de DissenyCV i la revista Dúplex) s’ha editat en paper: “era el que el contingut ens demanava”. De fet, com ja ens van contar els autors ara fa uns mesos, és tota una resposta als nous vianants digitals, pendents del WhatsApp en qualsevol dels seus trajectes per la ciutat. Ara, després que eixa primera edició s’esgotara “entre els mecenes que ho van fer possible amb el crowdfunding i uns pocs exemplars per a la promoció”, els lectors els han transmés “que el llibre permet vore València d’una altra manera”. Gorria posa en valor com la ciutat “encara té molt a descobrir, molt per trobar”. És eixa ciutat inèdita que Tono Giménez també deixa vore en el seu imprescindible Flickr on -com en alguna de les imatges del llibre- ja es troben alguns d’eixos elements urbans que han desaparegut.

Contra l’empobriment en els rètols

La València que desapareix, sense recursos per a la protecció patrimonial a diferents escales, no és l’únic tret d’empobriment a la ciutat quant als seus detalls. Per exemple, Gorria, un dels més estudiosos veïns de la tipografia que pinta la vida pública del Cap i Casal, assegura que la qüestió dels rètols és la de major deteriorament estètic de la ciutat. Una situació que “ja denunciava Paco Bascuñán i continua fent-ho Marisa Gallén i que trobe que, molt a poc a poc, s’ha millorat amb la percepció per part dels nous inquilins dels edificis i comerços emblemàtics de la ciutat”. A València “hi havia molts rètols interessants i el bagatge gràfic es deixava notar a la vida quotidiana. Potser per això, ara, es troba més a faltar”.

El que es pot assegurar és que València al detall arreplega tots eixos rètols memorables, des dels taulellets dels carrers (a pedra i martell fins al segle XVIII), fins als panells ceràmics publicitaris (tot i no ser una potència a Espanya) o els religiosos. També a les plaques commemoratives, amb tota una herència tipogràfica i d’oficis artesans a reivindicar i sobretot a gaudir, ara més inquiets gràcies a la publicació que arreplega tots ‘els diables’ dels quals parla la frase feta. Detalls que són pessics de la història de la ciutat de València i de les inquietuds dels seus avantpassats. Panys i baldes, reixes i treballs d’Escif, rostres destacats de les escultures urbanes o edificis signats (amb article d’Andrés Goerlich Lledó). Tots eixos colps d’ull ara salven la caducitat del temps i la indiferència de l’estrés a la vida moderna amb el treball de Giménez i Gorria.