Un palmerar de formigó per sostindre la vida dels pescadors

ALACANT. Segons com el mires, sembla que l’edifici està partit per la meitat. Que un gegant l’ha agafat pel terrat i ha intentat emportar-se’l, però uns alts pilars han aconseguit ancorar a terra l’altra meitat de l’edifici. Encara que potser siga l’escalera de caragol, que l’uneix de dalt a baix, la que aguanta l’edifici en peu.

Es va construir com la Casa de la Mar i és la fita d’un passeig que recorre el port esportiu des del Postiguet. De moment —i a pesar dels intents d’estendre’l fins a l’Estació de Benalúa-Casa Mediterráneo i més enllà — a la Llotja del Peix i la Casa de la Mar acaba l’amable relació entre els vianants i el Port.

Probablement per això, l’activitat de l’edifici ha sigut irregular. Ara s’ha convertit en un centre de negocis, però va nàixer com un nucli de serveis per als pescadors. “A l’encàrrec ens demanen donar cabuda a la Confraria de Pescadors, l’Institut Social de la Marina, una residència d’estudiants de l’escola nàutica-pesquera, una tenda de xarxes, una perruqueria... Imagina’t quantes coses que no tenien res a vore entre elles”, explica l’arquitecte Alfonso Navarro.

El lloc que l’Autoritat Portuària d’Alacant havia cedit al Sindicat de Pescadors per a les seues instal·lacions estava ja edificat per la Casa del Pescador, un edifici de Juan Vidal Ramos. L’eclèctic arquitecte —dissenyador tant del Palau Provincial com de la Torre Generalitat, la Casa Carbonell o l’actual seu del MARQ— va rebre a Alfonso Navarro per demanar-li la vènia: “ara ja no s’utilitza, però abans per a intervindre en l’obra d’algú, li havies de demanar permís. Li vaig dir que tenia un problema i l’única solució era enderrocar el seu edifici, i em va dir que no hi havia problema”.

“La parcel·la tenia forma de pentàgon, així que com era difícil quadrar els diferents usos, vaig decidir pujar-los tots cap amunt. Vam crear una estructura àrea per a ficar els diferents volums dins d’ella”, explica Navarro. “Els pilars que eixien dels càlculs eren massa grossos, però el calculista ho va resoldre amb pilars d’acer folrats de formigó”. Després durant l’obra estava patint: “vam buscar uns armadors del port per fer els encofrats —la fusta que ajuda a modelar el formigó mentres s’asseca—, així que l’esveltesa de la Casa de la Mar és gràcies a l’enginy de molta gent”.

Així es va projectar surant en l’espai: la residència dalt de tot, baix la biblioteca amb una sala d’actes, al costat l’economat per on arribaven els pescadors... i tot unit per una escala amb ascensor. Tractant-se d’usos diferents, l’aparença exterior havia d’indicar que estaven desconnectats, encara que no fóra així. “Suspendre l’edifici en l’aire era una manera de fer que estiguera unit en el mateix complex, però separar en funcions. Per això se’m va ocórrer crear eixe arbre de pilars amb els distints programes connectats”. I per accentuar eixa sensació, “l’edifici està travessat per un buit, un forat que deixa que cresca un jardí que vam dissenyar amb Leandro Silva”.

L’edifici té menys cantons dels que hauria de tindre. Si seguira la forma natural de la parcel·la, amb els pics del solar, es quedaven molts triangles. “Per això vaig triar la corba. Per a mi, el formalisme no és fonamental, però sí és necessari. La corba s’adaptava millor al polígon. No saps el que deia Kandinsky? La corba, la recta... són expressions de la línia. L’espai és punt i línia, però la línia l’uses quan ho necessita l’expressió”.

“Al principi a ningú li agradava, els sindicats em preguntaven quina barbaritat era eixa. Però vaig convèncer als propietaris. Són les xicotetes coses les que serveixen per a pensar en gran, i és això el que em fa feliç el dia a dia”. “He vist envellir l’edifici amb moltes etapes. Ho van rehabilitar amb un reforç curiós, però almenys el mantenen bé”.