GRUPO PLAZA

RESSENYA

'Una qüestió personal': la mixtura civilitzatòria de Kenzaburô Ôe

15/02/2022 - 

VALÈNCIA. Només és necessària una ullada a les literatures més llunyanes per a entendre la ingenuïtat de bona part de les cuites culturals que patim. Només quan la constatació de la diferència es fa palmària podem copsar l’abast de la tossuda miopia que pretenen les anomenades literatures nacionals, el seu manteniment o la seua tan freqüent defensa aferrissada. Perquè tota eixa taxonomia que atén principalment a capritxoses fronteres o sofrides llengües (una taxonomia, en qualsevol cas, imprescindible per una mínima necessitat d’orde) decau i adquirix la seua ridícula i verdadera dimensió en confrontar-se als autèntics blocs culturals que, sense cap jerarquia, configuren els diversos espais civilitzatoris humans.

Pel que fa a la literatura, les diferències entre –per exemple– les lletres franceses i les angleses només es mantenen, més enllà de l’evidència idiomàtica, des del prurit nacionalista –obstinada irritació des de la qual naix aquella miopia– i des del manteniment del lucratiu negoci que la confrontació sosté a tots els nivells. Perquè l’espai cultural d’una i altra és, en essència, el mateix. Un espai que compartixen amb altres dotzenes de pobles europeus, fruit de la decantació de la història i dels fluids fecunds i molt a sovint sanguinolents que han propiciat, durant mil·lennis, un mestissatge constant, un intercanvi i uns influxos infinits que han acabat per conformar una sensibilitat determinada, una mirada sobre les coses, un tempo vital que projecta una uniformitat més intensa del que l’exaltació constant de les preteses diferències permet vore, i que en el cas de l’Europa continental només comença a diluir-se lleugerament en contacte amb els pobles eslaus, ja influenciats i part d’eixa gran altra mirada, eixe tempo, ritme i tarannà inevitable, divers, que emet Rússia des del seu epicentre.

El cas de la literatura japonesa (una reducció nacional més, inserida plenament i de manera definitòria en el bloc cultural oriental) és particularment cridaner per als europeus, com sense dubte ho és a la inversa. Molt especialment en les arts cinematogràfiques, però també en la literatura pot percebre’s eixe particularisme, eixe ritme intern i eixa mirada tan diferent que es reflectix en qualsevol manifestació cultural fent aflorar el solatge singular que han propiciat els segles i els mil·lennis, la veritable i fastuosa diversitat humana, ben lluny de les nostres miops disputes de pati de veïns.

Tota eixa riquesa que es troba, a hores d’ara, en greu risc per una globalització aniquiladora i amb una clara tendència a la uniformització, també ha donat, en la més estricta contemporaneïtat, fruits de caràcter mixt, fills de l’actual conjuntura i que es troben tan arrelats en la tradició i la particularitat com igualment influïts per devocions foranes. És el cas del japonés Kenzaburô Ôe (Utxiko, 1935), probablement l’escriptor oriental més important del darrer segle, amb el permís i l’allargada ombra de l’excels Yukio Mishima (1925-1970), tan reaccionari com inserit en aquella autarquia cultural aliena a influxos exteriors i últim portador literari, per tant, del tempo genuïnament oriental condensat en formes narratives singulars i suggeridores.

Estudiant de lletres franceses a la universitat de Tòquio, Kenzaburô Ôe serà durant tota la seua vida un fervorós lector d’eixa literatura però també de Dant, Malcolm Lowry, E.A. Poe, William Blake, Cervantes i molts altres, és a dir, de la millor tradició de l’Europa occidental, que de manera inevitable provocarà una forta influència en la seua producció, en la seua miradaUna producció que abasta una vintena de novel·les de factura excel·lent, de trets inconfusibles, i que pot dividir-se en dos grans grups temàtics: per una banda, la posada en qüestió permanent dels mites japonesos i el conflicte amb la modernitat (al remat, una impugnació de les històries i contes tradicionals amb les quals la seua àvia havia nodrit les seues nits d’infància, i despertat el seu esperit d’escriptor), i per l’altra les obres centrades en la pròpia creació literària i en les seues particulars circumstàncies personals.

Una qüestió personal (Edicions de 1984, 2012), publicada originàriament en 1964, passa per ser una novel·la quasi perfecta i pertany, sens dubte i dins de la seua obra, al grup de novel·les afectades per la mateixa vida de l’autor. El llibre trasllada al lector un dilema moral que el mateix Ôe havia patit: la reacció davant del naixement d’un fill amb una discapacitat severa, agreujada encara més en la novel·la amb tocs de greus deformitats. 

Tot eixe dilema moral en realitat és el motor que per a Ôe constituïx la base de qualsevol progrés. Ho fa des de la presentació del pare protagonista en els abismes i en la recreació d’eixos abismes. Bird, un jove de 27 anys frustrat laboralment, amb un matrimoni fracassat i tendència a perdre’s i ofegar el desassossec davall de tones d’alcohol, i sense més horitzó que el somni de viatjar algun dia a l’Àfrica, rep la noticia del naixement del fill amb característiques monstruoses en mig d’eixe fragor d’indolència.

La fugida cap avant serà amagar-se, buscar companyies que li faran encara més fàcil una baixada amerada d’alcohol i sexe (memorable el personatge de l’excèntrica Himiro, banal i fascinant, tan perduda com el protagonista), tota una recreació en la immaduresa sense més objectiu que tocar fons amb la pretensió de llevar-se el problema de damunt de la manera més miserable possible. Un escenari de profund desorde postadolescent (amb culpabilitats implícites cap a l’occidentalització de la societat nipona) presentat amb l’objectiu de traslladar al lector que el dilema moral només té una resposta individual (perquè sempre serà una qüestió personal), una assumpció de responsabilitats necessària que, dins del caos, comença a ataüllar-se quan al cap de tres dies i tres nits Bird, el protagonista, ja no pot ultratjar-se més.

Una qüestió personal és la crònica d’un desarrelament, de les variades formes de la humiliació, d’un combat amb pintura existencialista que, contràriament a les conclusions de l’absurditat que tant s’estimaven els mestres francesos que Kenzaburô Ôe va triar, este darrer preferix oferir-lo com a clau de salvació, com una sort de perfecta mixtura civilitzatòria, de fusió d’àmbits culturals diferents que es barallen –per l’art d’alta literatura de l’autor– dins de cada concret i singular individu.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme