Valentí Puig: el dietarista voluntàriament incòmode

VALÈNCIA. La figura coneguda del mallorquí Valentí Puig (Palma, 1949) és la d’un autor polifacètic: poeta, novel·lista, crític, assagista, dietarista o periodista. Però tota eixa diversitat temàtica i ambiental comença, al cap del temps i segons va decantant-se el solatge dels treballs i els dies, a exhibir la destil·lació necessària que tot escriptor precisa i que en el cas de Puig sembla fixar en els seus dietaris la més alta densitat literària amerada d’una qualitat ben poc convencional.

Eixos paràmetres envejables –densitat i qualitat– impregnen la totalitat de les obres dietarítisques de Valentí Puig, els sis llibres que fins a l’actualitat conformen el conjunt valuós que entre la memòria i la comptabilitat dels dies donen testimoni de la seua vida i el seu temps, una recapitulació o un ajust de comptes mostrat amb el matalaf del temps transcorregut, amb una distància en quasi tots els casos de dècades entre la redacció i la publicació, i que hàbilment l’autor utilitza com a confortable trinxera enfront dels puristes incansables de determinades opinions o excessos: aquell era jo.

I eixe és el cas d’este Rates al jardí (Edicions 62, 2011), situat ordinalment en la mitat dels seus textos dietarístics editats (el quart, concretament), i ubicat cronològicament al llarg de l’any 1985. El llibre, sense datacions concretes però seguint escrupolosament el calendari real entre l’actualitat política, les estacions o les festivitats, és una successió de pensaments, de records o de costums exhibits impúdicament (en el millor sentit que puga donar-se a esta darrera paraula: sense pudor i amb una honestedat admirable), fent del relat un exercici d’autenticitat que arriba a commoure en moltes de les seues pàgines.

Eixa honradesa intel·lectual (teòricament consubstancial al gènere però molt freqüentment ultratjada) ens mostra un home de 36 anys que fa del fet d’escriure una contraposició al desorde de la vida en general i de la seua en particular, una espècie de taula de salvació d’eixe encara jove fadrí (fadrinango, en el seu mallorquí) entregat a parts iguals al treball i a la dissipació, a la recerca constant d’estímuls intel·lectuals i carnals i que no desdenya al llarg d’eixe camí ni les proses solemnes de Chateaubriand, ni els encants canalles i discrets dels meublés més reputats.

Qualsevol aprenent de lletraferit recorda amb una oculta vergonya certs pensaments primerencs cap a la senzillesa o les nul·les ambicions intel·lectuals dels pares (“M’irritava que ma mare sempre parlés de les mateixes coses menudes”), i per això commou el passatge en el qual Puig, amb la mare ja morta, es retrau a si mateix aquell prejuí, aquell desdeny (“com un pòlip maligne de l’ànima”) per no haver-la estimada prou, i la seua impossibilitat de rehabilitar-se. La sinceritat, o la exhibició terapèutica de les febleses és constant, i això fa al llibre tremendament atractiu, com quan, amb l’orgull de confessar una certa constància o la disciplina adquirida de l’ofici d’escriure, es lamenta de “la taca de dos dies –o tres– de bars, d’excessos anteriors, de banalitat dispersa”. Tot passa pel sedàs de la memòria i la reflexió, tot pel juí de les creences i les conviccions (obertament i orgullosament reaccionàries en molts casos; no debades en un llibre anterior va declarar-se “algú que creu en Roma i en un món anterior a Nietzsche”), i que van conformant la personalitat de l’autor, el seu aprenentatge viscós però entusiasmant de la realitat.

La vida literària i cultural de Palma és el marc referencial de quasi tot, l’espill de misèries i grandeses on ha crescut l’autor i de la qual és habitant discret, amb puntuals anades i tornades a Barcelona, reconegut en alguns bars de la seua ciutat per antics companys d’escola, molest amb la conversa atrevida i arrogant d’un d’ells, resolt amb un dard esmolat, elegant i perfecte: “La nit és una temptació d’impudor”. Però també estan els records d’antigues parelles i dels llocs i les cases on tot va ocórrer, la coneixença i l’estima per la seua illa (“la gravitació magnètica de Deià”), els llocs sagrats que ens conformaren i que han quedats ancorats a l’ànima més que a la memòria: “Jardins que preservaren alguna forma d’innocència possible, una engruna de paradís perdut, un indici de llegenda familiar impossible”.

La intel·ligència de l’autor, el seu savoir faire (dins de les seues conviccions i heterodòxies) és un festí seré de paraules que no estalvia l’agulló encertat, la crítica de les bufonades de la vida social resultant de l’observació minuciosa i acurada, d’un desdeny quasi aristocràtic: “El nou-ric mai no tria l’esnobisme de la literatura perquè això l’obligaria a llegir. S’hi perd molt temps. Més val interessar-se per la pintura actualíssima”.

Tota eixa sinceritat a voltes pot semblar freda, fins i tot cruel, com quan descriu en dos paraules les virtuts corporals d’una amant ocasional (“un cos elàstic, eficaç”) dins d’un context afectuós, o fent un retrat purament físic d’Espriu no massa afavoridor i immediatament després, potser penedit, elogiar la seua obra, però ahí queda tot negre sobre blanc. Eixes contradiccions, eixes aparences, són l’indici més fiable de l’honestedat obligada de l’autor, perquè la sinceritat, quan és certa i no impostada, de tant en tant ferix.

I principalment està la literatura que ho sobrevola tot d’una manera omnipresent, raó i qüestió de vida, del sentit més alt de la vida, fent de Rates al jardí, entre moltes altres coses, un veritable manual heterodox per on desfilen encertadíssimes vindicacions (El gran Meaulnes, la novel·la de Alain-Fournier, selecta carn dels happy few, o Los conjurados de Borges, el seu darrer llibre i publicat en aquell 1985, i que li farà plorar d’emoció). Al seu costat, ací i allà, repartides com els secrets ocults d’un jardí que van apareixent, esmolades opinions i digressions sobre Gore Vidal, D .H. Lawrence, Claude Simon, Philip Larkin, Huxley…

Rates al jardí és un d’eixos llibres que deixen amb ganes de més, d’eixos que el seu inevitable final propicia una certa sensació d’orfandat. Compartint o no moltes de les seues opinions, el conjunt és decididament brillant, revulsiu, com un desinfectant de banalitats i al mateix temps un elogi de febleses i per això fondament humà, inconscientment càlid i panteista a pesar de l’aparent voluntat d’asèpsia, útil i plaent quan sabem que després de tants desastres finalment només quedarà el fulgor antic de les paraules, perquè com diu el mateix autor, “escriure –i llegir-lo a ell, podríem afegir– és una estratègia de resistència”.