GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Zona de confort

28/02/2021 - 

VALÈNCIA. Pregunte: vols alguna cosa? Em diu: no res! Li dic: ui, si vaig cap a Venus! Aquesta conversa telefònica és habitual quan l’enrònia entra en acció. Sovint fem aquest trajecte per comprar dolç i salat, tan necessaris per viure amb alegria, quan volem obrir la despensa dels plaers. Tenim la quimera de menjar pels ulls, un l’impuls que fa venir aigua a la boca. El gust és un dels cinc sentits que cal sustentar amb simpatia, que hem de fer-lo espavilar per matar la gana. Els sabors clàssics, intensos, atrevits, suggeridors, agredolços... són sensacions que exciten les papil·les gustatives, que et transporten pel món. Els gustos ballen amb totes les modalitats sensorials-culturals possibles. Són les percepcions que ens fan bon profit, que estimulen l’olfacte i ens polvoritzen d’aromes, les emocions que fan llepar-nos els dits. Com que nosaltres som uns grans receptors de sensacions, ahir, justament, viatjava cap al “planeta” direcció al mar. Una cercavila de productes, amb combinacions dolces i salades, delectava el pensament.  Salivava només de pensar que anava cap a Venus, la pastisseria vora el Port de la ciutat. Tal vegada la tria d’aquest nom, tan suggeridor, és a causa de la deessa Venus/Afrodita. No tinc ni idea si era una llépola consumada. No sé si la seua estima al dolç o al salat era comparable al seu desig sexual, a la passió que conten les llegendes tenia aquesta icona de l’amor. Tampoc no sé si el “nostre” Venus té a veure amb l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna. Aquesta és l’alternativa que m’agrada  i vaig imaginant mentre faig el trajecte. 

El cas és que per arribar-hi, assaborir una elaboració artesanal i bones dosis de llaminadures, cal viatjar fins al final de l’avinguda del port de València. Podem dir, a plena veu, que és una de les calçades més lletges de la ciutat. Quin turment visual i auditiu travessar aquest despropòsit de via. Arribarem al “planeta” Venus amb els ulls fora d’òrbita. Fa anys, un dels meus primers articles a Culturplaza va estar dedicat a aquest antic bulevard, “Avinguda del Port: infern al mar”. Com era d’esperar, les meues paraules no van fer cap efecte als responsables municipals. Doncs, la cosa ha empitjorat, va a més. Fa carrera al rànquing de l’horror antiestètic. No sé si entren al vocabulari bàsic del consistori els verbs remodelar, recuperar, dignificar, abandonar, deixar perdre... Si els gestors polítics avaluen mesures més dràstiques o si no hi ha solució. El mix arquitectònic que va al Grau és esgarrifós, fereix la vista. La deixadesa, el disbarat, dominen l’estètica en aquesta avinguda que clama a crits que li facen cas. Un traçat carregat de tristor ens guiarà a mesura que olorem el salobre, la mar. L’amnèsia urbanística, el desconeixement d’aquell antic passeig tan il·lustrat, dels edificis amb regust modernista, ha impulsat una nova cosmètica que maquilla sense estil molts indrets de la ciutat. El criteri estètic, de “xonisme”, “poligonitza” amb qualificatius barroers aquest realisme “artístic” tan valencià. El mal gust arriba a port. 

Les idees de bellesa i lletjor són molt amples, plenes de matisacions. El professor Umberco Eco, ben coneixedor de l’estètica i la semiologia, ens parla en Storia della brutezza, d’aquests conceptes, de bonic i lleig. Repassa el món horripilant a través de la història pagana i cristiana. Esbudella filòsofs, escriptors, un viatge en el tren de l’espant parlant de lletgesa i estereotips. En una presentació del llibre, el signore Eco, comentava que era molt més divertit i atractiu veure, escorcollar, allò que és lleig. Deia que la bellesa pot ser més avorrida, ja que tothom la reconeix. I tenia raó. Segurament per això, ací estem tan divertits! La lletjor ens envolta per distraure la ment. Òbviament tot és relatiu

A València travessem, prou i massa, en tota mena de tracció, avingudes maltractades. Vies que espanten (Peris i Valero, Cardenal Benlloch, Pérez Galdós, Gaspar Aguilar, la Serradora, l’avinguda del Cid, de les Balears...), que provoquen un vertigen incontrolable per culpa de conceptes artístics abominables força instaurats, amb el segell i el vistiplau dels representants polítics. Un terrorífic atreviment urbanístic de dècades i dècades, d’itineraris perillosos per als ulls i l’ànima. Els  ciutadans no comptem amb cap passeig bonic que arribe al mar o a enlloc. Habitatges sense cap atractiu, comerços descurats, fragàncies impossibles, ens mostren les escletxes dels dies, dels veïns, dels districtes deixats en mans del caos arquitectònic i urbà. No hi ha cap goig visual en les rutes més transitades de ciutat.

I jo que només buscava les delicatessens venusianes conduint per l’avinguda del Port, el Camí Nou del Grau, l’avinguda de Lenin com es deia a la Segona República o la dels Aliats en acabar la Primera Guerra Mundial! Un semàfor vermell m’atura  només passe  la “Casa del metge”, el xalet que Ricardo Cerdà Cardona va encetar i que Javier Goerlich Lleó va enllestir i ara han restaurat els nous propietaris. Aquestes setmanes, l’arquitecte ha estat protagonista de la desídia incessant. No sé com reaccionaria, ell que va dissenyar l’antiga plaça de l’Ajuntament, en veure, com si foren deixalles, part de la seua obra més emblemàtica escampada per l’horta sud. Columnes, peces del mercat de les flors, entre bardisses i matolls; els bancs fins i tot han arribat a un jardí de Paiporta. El disseny de Goerlich fet un puzle! L’arquitectura patrimonial, la que va ocupar, des dels anys trenta fins als seixanta, el centre de València deixada a l’atzar del by-pass.

Observe un aldarull a la banda de l’esquerra de l’avinguda del port. Autobusos, cotxes, furgonetes, motos... Estem aturats just abans de travessar l’antiga senda de Senent. Les bicicletes, tan impulsades per Grezzi, i ara també els  patinets, envaeixen sense treva la vorera i acovardeixen els vianants. Són els nous “emuladors-homenatjadors” d’Eddy Merckx. Aleshores, oblidant-me de Venus, del pa de motlle amb crema de formatge i ametlles, de les mini quiches de xampinyons i gambes, de la pasta brisa d’escalivada i anxoves… guaite el batibull a la banda de l’esquerra d’aquesta via tan transitada que arriba a la mar salada. Un grup de gent amb mascareta fa parar la carrera ciclista i la del patinet. Una filera de contenidors no ens deixa veure què passa. Seguim aturats. 

Un home ha caigut, ha perdut el coneixement, no reacciona, ens informa una vianant que creua l’avinguda indignada i nerviosa. La dona que l’acompanya també està en shock, afig. Què ha passat? Pregunte a la jove runner que va camí del riu. Doncs que obrir els “putos contenidors”, els que han reubicat, és una temeritat. Ara estan a l’avinguda entre el carril bici i la calçada, em diu colèrica. Com que són una “bona merda”, són difícils de maniobrar si no hi ha un lloc per pitjar amb seguretat! Quins  torracollons! Intentar obrir un contenidor a un pam del rastell i de la calçada, amb el carril bici al darrere gratant-te l’esquena! La xica no para, està alterada. És una missió d’alt risc! Qui és el responsable d’açò? Quin cap ho ha planificat? O és que mai no llancen la brossa? És que potser els de l’ajuntament no baixen el fem? Que ho intenten ací! La xica amolla sense alè. Efectivament, està que bufa. Disculpa, és que m’he espantat! Tranquil·la, li dic. No sé com calmar-la. Un despropòsit, un altre més, diu. Una ambulància brama al lluny. Veig la filera dels reubicats contenidors-perillosos animant el “Tour ciclista de la vorera”, plantats i indultats. Més raó que una santa té la xica. Ni seguretat, ni criteri, ni bellesa en aquest primer tram. La cosa empitjora a mesura que avancem. 

La commovedora avinguda no té cap personalitat mediterrània, ni la coneix. És un paisatge impossible, de tercera. Els emplastres  i els pegots a banda i banda, descuidats i vulgars, són l’inefable guarniment. En efecte, em reafirme en allò que vaig dir, “Avinguda del Port: infern al mar”. Ja ho veieu, un trajecte sinistre a la llum de sol, a les nits de lluna o a les de leds ferits. Travesse el camí del Grau amb aquella sensació d’espant que s’adhereix a les coses conegudes i familiars. Lluny de la realitat d’aquesta amenaçadora avinguda, com si res, m’esperen lioneses de crema de tonyina, rotllets de rosbif i mostassa, èclairs d’espàrrecs de marge, delícies de foie gras i poma caramel·litzada, milfulls de crema, mousses de bescuit i maduixa, massinis de trufa i nata, cassoletes de nous i gema... Sort que m’he enlairat cap a Venus. La zona de confort em cau del cel. Ara sí que es descobreix el pastís, literal.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email