25 anys després, Ovidi Montllor segueix viu

VALÈNCIA. Què són 25 anys si tot, canviant absolutament, roman igual? El 30 de novembre de 1994, fa un quart de segle, músics i cantautors de tot el territori de parla catalana rendiren homenatge a Ovidi Montllor en un Teatre Calderón d'Alcoi ple de gent. Ell estava veient com anava passant la gent entre bastidors i seria la seua última aparició pública en vida: Montllor faltaria (aniria de vacances, si ens cenyim a les seues paraules) en març de 1995.

El concert, però, a més de pèl seu valor emocional per al record del cantautor, és important perquè era una constatació: la música d'Ovidi havia influït en altres artistes, havia traspassat el cor dels seus companys. Un homenatge en vida que significava que la seua figura ja era immortal. I així ha sigut.

25 anys després, el Teatre Principal de València, que va acollir la música d'Ovidi en primera persona en 1992, s'omplia de gom a gom una altra vegada per rendir homenatge a l'alcoià. Es tractava del plat fort de l'Any Ovidi, declarat pel COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) i promocionat per l'Institut Valencià de Cultura. Un concert sota el nom 25+ que anticipa la immortalitat de la seua música: 25 anys han passat, 25 més passaran.

Una dotzena d'actuacions de catorze artistes varen configurar aquest homenatge que va ser, sobretot, una demostració empírica que Ovidi Montllor viu en tots i tots en Ovidi Montllor. Versions afectuoses de les seues cançons més reconeixibles i que, mentrestant, no pareixien desviar-se de la sonoritat i la carrera de ningú dels grups que actuaren. Tots, sense excepció, van adaptar amb encert com sona Ovidi des de la seua mirada.

La vetllada la van obrir Júlia i Clara Andrés amb una versió de Serà un dia que durarà anys, de l'àlbum De manars i garrotades, amb la seua vocació onírica de la música que va aterrar amb l'ajuda de la música de Montllor. Tardor va adaptar A la vida en un línia pareguda a la que feria fa uns anys Maria Arnal i Marcel Bagés, fidel a Ovidi i, a la vegada, sonant plenament contemporanis. A la vida va provocar un dels aplaudiments més sonats de la nit. El bloc es va tancar amb Jonatan Penalba, que va escollir un dels perfils més polítics del cantautor versionant la Cançó del cansat ("Tinc senyera on blau no hi ha/Dic ben alt que parle català/i ho faig a la manera de València").

Els blocs de tres actuacions es dividien amb un vídeo que començava amb un recital i terminava amb unes imatges per tal de repassar la vida del cantautor. El primer, dedicat -com no- a Alcoi, la seua ciutat natal. I del vídeo que parlava de les seues arrels, a una de les cançons que potser millor l'expliquen, L'escola de Ribera, interpretada per Prozak Soup des del rap, i que resumeix les dificultats d'una infantesa de la postguerra, de l'ensenyament en un país de perdedors i guanyadors, del feixisme institucionalitzat. Pep Mirambell, líder de Els jóvens, va eixir als escenaris amb el públic a favor (amb el projecte del grup en pausa, molts es van quedar orfes d'una de les grans revelacions de la música en valencià dels últims anys), i la cançó escollida va estar a l'altura de les expectatives: M'aclame a tu, una cançó que admet poques variacions i que Mirambell va saber mantenir amb la seua essència. Finalment, Smoking Souls i Tesa van fer difícil mantenir els aplaudiments i al públic assegut amb una versió de Va com va.

El tercer bloc el va obrir Pau Alabajos, potser el gran versionador d'Ovidi i el cantautor que va heretar la feina d'adaptar els versos de Vicent Andrés Estellés. Ovidi Montllor sona, en boca de Pau Alabajos, d'una manera particular, ja coneguda, segura i confortable. Un viatge a la música de l'alcoià amb un pilot de llarga trajectòria. Així va ser amb La samarreta, que no ha versionat en la seua discografia. Els altres grans versionadors d'Ovidi Montllor són, per descomptat, Mireia Vives i Borja Penalba, 50% del projecte Ovidi4, que es van quedar amb una cançó esperadíssima, Homenatge a Teresa, que interpretaren amb cor i veu. Andreu Valor va tancar el bloc amb la versió més íntima de la nit, amb Cançó de suburbi.

L'últim bloc el va començar el que, sens dubte, va ser el moment més emotiu de la nit, l'actuació de Toti Soler, company de camí d'Ovidi Montllor durant anys i anys i gires i gires. Va ser el de Soler l'únic parlament, i va fer falta per adonar-se que en faltaven més a una gala amb moltíssima música i amb poca emoció de la paraula en primera persona. Soler només va dedicar un parell de minuts a agrair al públic valencià i presentar la cançó que Ovidi va dedicar-li, Què et sembla, Toti?, un moment d'absoluta connexió que va saber traslladar directament des de la guitarra al públic.

Miquel Gil va desplegar la seua particular musicalitat per adaptar Cançó del llaurador i retornar a l'Ovidi més visceral i El Diluvi va tancar el concert amb una Montserrat que s'anava fent gran i més gran per tal de servir com a acomiadament, amb tots els artistes sobre l'escenari.

Finalitzat el concert, una constatació: 25 anys després del concert homenatge a Alcoi, amb uns artistes diferents, amb un món diferent (potser més descol·locat del que es podria imaginar), després d'un temps de persecució i silenciament de la música política en general i de la música en valencià en particular... Després de tot açò, Ovidi Montllor i la seua música encara viuen, i això vol dir que seguiràn vives en les seues pròpies cançons, en les versions, i en la música d'un territori en el qual va deixar una empremta encara molt visible. El cinema està perdent l'oportunitat de fer-li l'homenatge que es mereix l'Any Ovidi, però la música va demostrar, al Teatre Principal de València, quant li deu.