Apologia ensenya com cantar al segle XXI en valencià: "No sols és música combativa o desamor"

CASTELLÓ. Pareix que la música en valencià es despulla cada cop més. A la seua part més reivindicativa se sumen amb força altres temàtiques més intimistes que en els últims anys estan originant un ecosistema ven divers. Mostra d'això és Apologia, l'evolució natural de Tirant lo Rock. Un grup que du per AND la música combativa i que ja no sols s'atreveix a parlar d'amor i desamor, sinó que a més plena les seues lletres de vivències i sentiments més personals. Tot això, sense enrocar-se als sons del hardcore o el rock. Els seus temes també respiren sobre el punk o fins i tot el pop. El segle XIX ha ajudat a desmuntar els 'motles' en els que s'ubicaven els generes musicals individualment. I pel que fa al valencià, sembla que ja no sols es canten dolçaines o ska. Tampoc es parla sols de relacions o de manifes. Tal volta, ara es canta de tot.

Així ho creu Pablo Valle, baixista i veu d'Apologia. Grup que neix de la mà d'un conjunt de músics experimentats dins del panorama valencià, com també és el 'Pinya' d’Almorranes Garrpinyaes o Pedro Martínez, productor i membre de El Ultimo Ze Kierre. Tots junts han generat un àlbum amb "melodies enganxoses plenes de ràbia" que donen vida a unes "lletres combatives i personals" nascudes, segons diuen, "directament de l'ànima". Tot per a intentar fer-se un lloc de nou al panorama musical.

El passat 11 de gener la banda va estrenar directe a Vila-real. La següent parada serà en Igualada (Barcelona), el dia 18; en València, el 23; i de nou en Castelló el 8 de febrer. Però abans que tot açò passe, des de Castellón Plaza parlem amb el seu solista perquè ens explique eixa nova forma de fer (o de ser).

-Vares estar a punt de deixar-te la música però ací estàs, liderant una nova banda. Què ha passat?
-Va haver-hi un moment de Tirant lo Rock que pareixia que se'ns feia gran el treball, la militància d'estar en un grup i teníem poc de temps. Però més endavant vaig començar a fer cançons i vaig buscar a gent de confiança per a gravar-les, encara que sols les volia per a mi. No tenia pensat fer una cosa tant solida com el que ha quedat. Va ser molt important l'ajuda de Pedro Martínez, de El Ultimo Ke Zierre, ja que ens va animar a fer un disc. També Sam Ferrer, ell és un dels motius de perquè ara a més del baix, cante.

-Tot i que ja no es venen discs com abans, costa perdre eixa il·lusió?
-Sí, és una cosa que et neix. Fer música pot ser com una teràpia, almenys a mi em val per a evadir-me i és la meua manera d'expressar el que tinc dins. No puc evitar-ho. Tampoc els meus companys. Per això sempre acabes tornant.

-Afirmes que amb aquest treball has aconseguit la maduresa. Com es trasllada la maduresa musicalment?
-Es nota en el fet que els temes són més professionals, tenen molt més de trellat. Però a més, aquest disc és super personal. Realment, totes les cançons ho són, fins i tot les combatives. Una la vaig escriure quan els meus familiars i companys estaven en la manifestació del 9 d'Octubre, durant els altercats dels feixistes. També hi ha cançons d'amor. Realment, totes representen un moment viscut.

-Et preocupava exposar-te molt en les teues cançons?
-Sí, i de fet vaig tenir dubtes. Especialment en 'Desperte', que al principi no volia ni posar-la al disc, perquè la veia massa personals. Però els meus companys la van escoltar a l'atzar i els va agradar. Tot i això fins a l'últim moment vaig tenir dubtes. Llavors, el nostre productor em va preguntar si estava segur de si eixa persona (la protagonista del tema) es mereixia eixa lletra. I jo pense que sí, que era el que volia fer. Al cap i a la fi tots passem per eixes situacions.

-Aquest ha sigut un any generós per a l’escena de Castelló, ja que han nascut més bandes que les que han baixat el teló. Vosaltres, amb tant de reconegut, teniu clar quina és la “pedra” en la que no heu de tornar a entropessar perquè tot vaja endavant?
-Realment no ens marquem expectatives de si volem triomfar o no. Fem música perquè ens abelleix i ens agrada. Encara que a la comarca del nord, per exemple, es parla català i és on menys grups de valencià hi ha. Però el que volem és assolir una mirada més professional i fer les coses bé. Abans també volíem, però ara tenim major experiència i sabem quins són els passos per a fer-ho.

-Com vegeu l’ecosistema tan ampli que s’està originant a la música valenciana?
-Els grups de referència en Catalunya són valencians: Zoo, Auxili, Pupil·les... És el moment en què més agrupacions hi ha i s'ha trencat amb el que hi havia establert. Abans tot era música combativa, d'ska o de dolçaina. Ara la varietat és major. Sols has de veure el món dels festivals com el Festivern o el Feslloc. És un moment alt i encara seguirem, perquè ara s'està normalitzant el fet de cantar en llengua pròpia. Estem en l'edat daurada, però no s'ha d'oblidar que s'ha treballat des de molt baix.

-Tant de bo la majoria de músics confesseu que us costa arribar a finals de mes. No hi ha un punt entremig entre ser la Rosalia o un artista que acaba de començar, en l’àmbit més local?
-Just l'altre dia comentava amb un company que actualment només dos o tres grups es poden dedicar cent per cent a la música i dius, com pot ser? Amb la gent que hi ha darrere de cada grup. Sí que caldria estudiar-ho. Els músics o tenim altres treballs o estem integrats en orquestres, i tot restant temps a l'àmbit personal quan no hauria de ser així. És el de sempre, es valoren més altres coses abans que la cultura.

-Empreneu aquest nou camí de la mà d’artistes claus en la música valenciana com Xavi Sarrià, d'Obrint Pas.
-Amb Xavi tinc la sort de ser amic des de fa molts anys per haver coincidit als concerts. Ell és un referent en l'àmbit musical i també polític. Té una implicació cap als col·lectius que molt pocs músics tenen. I va ser molt fàcil treballar amb ell. Quan vaig compondre la cançó em venia molt al cap la seua veu, així que li ho vaig proposar. Li agraïsc molt que acceptara perquè, tot i que estava a meitat gira, es va desplaçar fins a Borriol per a gravar. Igualment també hem treballat molt a gust amb Maluks; apunteu el seu nom, ho petaran molt.

-I sabeu de què no voleu fer apologia vosaltres?
-El concepte d'apologia es relaciona sempre a alguna cosa dolenta com el terrorisme. Realment nosaltres sabem del que volem fer apologia i és, evidentment, del que sentim i del que pensem. A les nostres lletres parlem d'un sistema que ens obliga a competir els uns contra amb els altres, del fet que mai ens hem de rendir contra els poderosos i de l'antifeixisme. Eixa és la part més reivindicativa. És el nostre ADN, perquè ens hem criat escoltant música combativa. Estem vinculats amb el dia a dia. Però a banda d'això també parlem del desamor o de com pot ser una relació d'una nit.