ELX. Gaspar Macià Vicente (Elx, 1957) és periodista de vella escola amb els ulls oberts a tot el que puga vindre, encara que l’agafe ja una mica en la rereguarda de la professió, sobretot després de què el mitja en què ha desenvolupat la major part de la seua carrera professional, La Verdad, decidira desaparéixer de totes les comarques alacantines a començaments de 2017. Un mitjà de proximitat en el qual va aterrar tot just arribat de la Barcelona dels setanta, on havia cursat els estudis de Ciències de la Informació, l’any 1979, i al que tornaria deu anys més tard, el 1989, per a romandre-hi fins al seu tancament el 2017. Entremig, la direcció del periòdic Elche, o el temps esmerçat en eixe projecte ja històric que es diu TeleElx. A destacar també, la guia d’Elx que va confeccionar per la col·lecció de El País-Aguilar Ciudades con encanto, el 2006.
En diverses etapes, la seua tasca diaria i setmanal al capdavant de l’edició, acabava donant com a resultat unes peces d’opinió plenes d’ironia i crítica amb la ciutat estimada i els seus habitants, propietaris d'un esperit emprenedor i, de vegades, com un pinyol de dàtil, susceptible d’esdevindre un hort.
Entre 2008 i 2017, estes opinions es van publicar sota el nom genèric de La libreta gris, en clar homenatge al mestre Pla i el seu Quadern gris. Ara, a espenta de l’amic i historiador (i viceversa), Miguel Ors Montenegro, ha agafat els “359 artefactes periodístics publicats” i, sota la línia argumental de fer-los ser una narració dels anys “tal volta més convulsos i emocionants de la història política des de la Transició”, els ha esporgat a 172. 172 peces estructurades en nou capítols encapçalats per una cita llatina, tan estimada como recurs per l’autor, i en períodes cronològics –val la pena anar esbrinant el sentit de cadascuna, i com es relacionen amb el subargument de cada capítol: Nequaquam (2008-2009), Dies irae (2009-2010), Consumatum est (2010-2011), Aura popularis (2011-2012), In crescendo (2012-2013), Mutatis mutandi (2013-2014), Ex abrupto (2014-2015), Primus inter pares (2015-2016) i Tempus fugit (2016-2017). El propi Miguel Ors s’ha encarregat de prologar el volum, així com de publicar-lo, des de la Càtedra Pedro Ibarra de la UMH, en la seua col·lecció Carrer del Comte, sota el títol La Libreta Gris (La otra crónica de Elche: 2008-2017).
Divendres, 15 de desembre, a les 19:30 hores, al Centre de Congresos Ciutat d’Elx, farà la presentació d’este llibre, acompanyat de Genoveva Martín, presidenta de la Asociación de Informadores de Elche, Miguel Ors, director de la Càtedra Pedro Ibarra de la UMH, i Carlos González, alcalde d’Elx.
-Els mitjans de comunicació es tanquen o es transformen?
-Trobe que estem en un moment de replantejament total. Igual que ens ho hem de replantejar tot, el paper i la funció dels mitjans de comunicació en l’època actual és una cosa que ens hem de replantejar tots: empreses, professionals, gent que dona suport tecnològic a la informació… els esdeveniments se succeeixen tan de presa, que ja no sabem la funció dels periodistes quina és, si hem de ser un filtre del que està circulant –fixa’t en l’exemple del bombardeig de notícies falses que ronden per les xarxes socials-, i continuar amb el rol aquell quasi de sacerdot que interpreta els fets per donar-li-los, amb les millors intencions, als lectors, perquè coneguen el que està passant. Però és que ja nos som els únics que interpretem els fets, els canals són tants, tan enormes, que als periodistes ens han deixat una mica de costat. Quan un famós, un polític, un esportista, vol comunicar alguna cosa, ho fa directament per qualsevol dels múltiples canals que té a mà, sense filtre. El que falla és que si un fet se’l comuniquen a un informador, contrasta, analitza i complementa, el fet es converteix en informació. Eixa tasca que tenia l’informador de donar-li valor afegit a la notícia, ara ha desaparegut. Al final jo crec que la pregunta és, més que què volem fer, què vol el lector, quin tipus d’informació vol. Especialitzada? Vol saber només d’allò que li interessa i res més? O el que han fet fins ara els periodistes, que és posar la informació general –en el sentit de qualsevol tipus d’informació- en contexte, per poder entendre-la millor?
-Però és que ningú posa ja res en context !!
Clar… un tuit no fa una notícia, s’ha de posar en context, una publicació en facebook s’ha de posar en context, però és que fins i tot una nota de premsa d’un ajuntament o un comunicat oficial s’han de posar en context. En este moment en què la societat reclama uns periodistes més compromesos, més crítics i més implicats en la persecució del bé suprem, que és la veritat o la informació menys manipulada possible, les empreses estan en les pitjors condicions, els professionals estan en les pitjors condicions que han estat mai i això fa que el nivell d’informació per a tots els qui busquen major nivell de profunditat en el tractament, ningú no té els mitjans per fer-ho.
-A quina velocitat va tot que estes reflexions les fas mentre presentes un llibre de “periodisme de la vella escola” que abasta el període… de 2008 a 2017!!
Sí, jo vaig fer la carrera de Periodisme, aleshores ja Ciències de la Informació, a la Autònoma de Barcelona, en català, i la gent que millor nota treiem en català èrem un valencià que hi havia, Javier Llopis, que va treballar a l’Información, un de Mallorca i jo mateix. Veníem molt preparats de casa. Fins i tot els de Lleida. Els que pitjor ho tenien eren els barcelonins, que de sempre han matxacat l’idioma, però bé. Això queda ara anecdòtic, però la paraula estava al centre de la professió. Ara hem avançat tant que fa uns anys va vindre un expert a la redacció de La Verdad de Murcia, un d’aquells experts en comunicació, que ens va dir que el periodista havia de ser multimèdia, saber editar en vídeo, redactar en internet la notícia, per a l’endemà anàlisi i tots vam riure i vam pensar que era un exagerat… però la realitat ara és esta.
-I qui podrà escriure d’ara endavant eixa crònica periodística de les ciutats, de la societat?
He, he, esperem que quede algú!!! Seriosament, la meua experiència és que ara mateix n’hi ha molta gent jove, molt preparada, molt inquieta, amb sentit crític, i que a més són nadius digitals, ja ho controlen tot això. Disposats per escriure el periodisme de demà, però també el d’hui mateix. I és que ho necessitem, necessitem periodistes crítics, perquè si no estarem perduts, arribarà un moment que no ens creurem res del que llegim.
El convent franciscà es va reciclar primer com a hospital i des dels 80 acull la matèria gris de la ciutat: la Biblioteca Central, l’Arxiu Històric elxà i un centre d’investigació sobre Miguel Hernández. Al sud d’Elx, laberints de prestatgeries s’enfilen entre un claustre renaixentista i una església barroca formidable