Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

l'actriu de 17 anys interpreta a Betlem Agulló

Mar Linares: "La meua generació havia de saber que fets com 'La Mort de Guillem' han passat i passen"

8/10/2020 - 

CASTELLÓ. Ara per ara no s'imagina Mar Linares (Betxí, 2003) debutant com a actriu amb un llargmetratge que no siga La mort de Guillem. Tot i que l'intèrpret va arribar a aquesta història de forma casual, sense haver escoltat res abans del jove antifeixista assassinat en Montanejos en 1993, ara la seua persona no pot oblidar aquest fet. En part, perquè ha hagut de posar-se durant setmanes en la pell de Betlem Agulló, germana del jove de Burjassot. Però, també perquè aquesta pel·lícula -segons diu- li ha fet veure el seu voltant de manera totalment diferent.

La mort de Guillem, obra del director català Carlos Marqués-Marcet, gira al voltant del dol i la recerca de justícia que ha caracteritzat a aquesta família des de fa més de 25 anys. I és que l'atemptat cap Agulló va ser considerat per les autoritats com una baralla juvenil, tot i que, nombroses organitzacions de l'esquerra valenciana denunciaren que es tractava d'un crim polític, a causa de la vinculació neonazi de l'assassí, Pedro Cuevas, i la ideologia independentista, antifeixista i antiracista d'Agulló. Dues dècades després, i amb l'auge de l'extrema dreta al nostre país i a Europa, aquesta lluita incansable ha fet el salt a la televisió per a posar en evidència que segueixen presents les amenaces.

-Pertanys a una generació que no va viure de prop la mort de Guillem Agulló. Com i quan t'assabentes de la seua història?
-Jo m'assabente quan em diuen en la meua escola d'interpretació que hi ha un càsting en València. Era el primer que feia en la meua vida i volia provar que tal l'experiència. Però de sobte quan veig el text i m'adone que és una pel·lícula basada en fets reials, em fique a buscar en Google la història de Guillem Agulló, a mirar entrevistes de Betlem i dels pares... Vaig pensar "ostres, de no haver sigut pel càsting no tindria ni idea". Per això, feia falta contar la història de nou, la meua generació havia de saber que fets com La mort de Guillem han passat i segueixen passant.

-T'animes a fer el càsting, però una volta et documentes, no vas sentir por de formar part del film?
-No, en cap moment vaig tenir por. Sentia que era una bona història per a començar i sobretot vaig sentir emoció. 

-Tant Pablo Molinero com Gloria March han reconegut que interpretar als pares de Guillem Agulló els va suposar un desgast. En el teu cas, encara que el personatge de Betlem no sosté al mateix nivell el pes de la trama, comptes amb menys experiència al cinema. Com va ser enfrontar-se al rodatge?
-No tenia pressió, però si és veritat que penses a actuar en tot moment des del respecte més absolut cap a eixa persona, perquè eixa persona existeix. I per exemple en el meu cas, Betlem també venia al rodatge, jo sabia que m'estava mirant. Per això, volia respectar-la. A ella, al seu ser, el seu personatge i la seua essència. Tot i això, estava molt a gust. M'ha guiat molt.

Mar Linares juntament amb Betlem Agulló durant el rodatge
-Et va donar algun consell per a interpretar de la manera més fidedigna el que va sentir amb la mort del seu germà?
-No em va donar cap consell, però sí que em va explicar com ho havia viscut. Fins i tot em va dir la música que ella escoltava, el que feia per a distreure's, què parlava amb els seus pares o què passava a casa. I em va servir. Sempre que aplegava a casa després del rodatge em posava cançons. Encara tinc la llista de reproducció al mòbil amb grups com Extremoduro, Los Inhumanos o Mecano.

-Què va ser el més difícil de gravar?
-Per a mi tota l'experiència era nova, aleshores ho gaudia tot, inclòs el complicat. Sí que hi havia dies més pesats que altres, perquè en general tot el rodatge tenia un ambient gris. Però després ens ho sabíem passar bé, sabíem riure en acabar les escenes. Ara bé, va haver-hi un dia que sí que em va costar més. El del rodatge en el cementeri, però no pel fet d'interpretar l'enterrament, sinó perquè tenia un dolor de panxa molt gran i tenia ganes d'anar-me'n a casa. Afortunadament Carles em va dir que no es va notar.

-Hi ha varies escenes on el pes narratiu es centra en el primer pla i en la teua mirada. Creus que és un dels teus forts per a transmetre el que pensa el personatge?
-Sí, pot ser. En Màlaga, que va ser el primer lloc on vam projectar la pel·lícula, el que més em deien era que parlava amb els ulls. Per a mi que em diguen això és molt fort, m’emociona poder expressar-me sense paraules. A més, no he fet mai res per a entrenar la mirada. És l'energia del moment i d'estar tots connectats. Surt sol.

-Et va costar eixir del paper i allunyar-te?
-És estrany perquè quan veig a Gloria i a Pablo, els veig a ells, però també veig als personatges. És cert que darrere del que es veu a la pel·lícula compartim molts més moments i parlem molt de les nostres vides personals, per això ho diferencie. A més quan aplegava a casa no parlava amb els meus pares com si fóra Betlem, però sí que guarde el que he viscut molt a dins.

-D'altra banda, també en el rodatge vau rebre diferents tipus d'amenaces. Incloses unes pintades nazis que Carles Marqués va decidir incloure posteriorment en el film. Com vas viure tu aquests fets?
-A mi directament no em van atacar, però sí que impacta veure que un dia te'n vas a casa tan tranquil·la i quan tornes a la jornada següent hi ha unes pintades. Jo creia que estaven fetes per l'equip d'art, però no, era de veres. No entenia com havien sigut capaços de venir aquí a fer açò

-Sembla una prova més que l'extrema dreta continua viva i l'odi també.
-Sí, es retraten ells sols. Segueixen estant presents i pendents de tot. 

-Amb l'emissió de La mort de Guillem, À Punt va fer història anotant rècord d'audiència amb 201.000 espectadors. Creus que la televisió pública valenciana hauria d'apostar més per produir ficció pròpia?
-Sí, en efecte el que més he sentit aquests dies és que per a ser un telefilm està molt bé. Eixa frase té molt de pes darrere. Les televisions públiques també poden apostar per fer cine, són mitjans de comunicació principalment, però també estan per a fer ficció. Hi ha moltes sèries de TV3 com Merlí o Les de l'hoquei que han triomfat. No sols Televisió Espanyola pot fer bons films que puga consumir tot el món.

-Després de veure-la projectada, què sentiments provoca en tu ‘La mort de Guillem’?
-Cada vegada que la mire em provoca el mateix. No sé explicar-lo. Recorde tantes coses de quan ho vaig gravar que em veig a mi mateixa estant allí en aquell moment i em pose nostàlgica.

-No aconsegueixes veure't com una espectadora més?
-Sí, ho he aconseguit. El que ocorre és que la primera vegada que la veus no t'adones de tantes coses, però ja en les altres projeccions em fixe en tots els detalls. L'he vista unes cinc voltes.

-Amb tot, què ha sigut el més positiu del teu debut al cinema?
-He madurat moltíssim. Treballar amb gent adulta i veure el punt de vista de tantes persones diferents o formar part d’una història tan potent, m’ha marcat moltíssim. Jo venia de fer interpretació en una classe, rodejada dels meus companys, i vaig passar a viure l’actuació com a treball, rodejada d’un equip. Es nota el pas. Sé que ho recordaré tota la vida. Ara no em puc imaginar a mi mateixa havent fet res més abans.

-T'ha servit també per a ser més crítica amb la societat?
-Més critica tampoc, però sí que m'ha servit per a fixar-me més en el meu voltant. Vas pel carrer i hi ha pintades que abans simplement no veies o no entenies el que eren. En canvi, ara sí que sé el que representen.

-T'agradaria que aquest tipus de ficció marcarà el teu camí com a actriu?

-Jo em veig fent de tot. Thriller, comèdia... Tinc ganes de provar tots els gèneres i tipus de personatges.

-Encara penses que al cinema hi ha molts estigmes?
-Sí, segueixen havent-hi molts rols. És cert que cada cop s'inclouen persones més distintes en les històries que es conten. Amb diferents altures o fisonomies, però encara falta, hi ha un estigma molt gran. Amb els adolescents també ocorre, justament en series com Merli no, ja que TV3 és molt conscient. Però sobretot a les sèries americanes ho marquen molt.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email