Així seria Levàntia, el Polònia d’À Punt

VALÈNCIA. Imagina’t uns actors que de sobte imiten a Grezzi pujant el Mortirolo, a Fuset buscant la manera de fer una falla municipal que no entenga ningú o a Sandra Gómez contant en un calendari els dies que li falten per a ser alcaldessa. Pensa en com seria la relació del tripartit en versió OT, amb Oltra, Puig i Montiel convertits en Aitana, Cepeda i Vicente. Visualitza a Marcelino ficant a dieta a la banda municipal d’un poble valencià imaginari anomenat Levàntia perquè pugen el seu rendiment. Seria meravellós i divertit, un èxit d’audiència i una mostra de maduresa del poble valencià, però la pregunta no és si seria un bon programa o no, la pregunta és una altra:

És possible fer una versió de Polònia o de Vaya Semanita en Apunt?

És una qüestió que li han plantejat reiteradament a Empar Marco, la directora de la CVMC - Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació - davant la pròxima apertura d’À Punt, ja que els rumors apunten a maig si es resol positivament per a la tele la demanda de la Unió de Periodistes. I que Marco ha contestat dient que sí, però no d’inici. 

-Està la societat valenciana preparada perquè uns actors caricaturitzen a Baldoví amb la coleta de Pablo Iglesias, a Mariano Rajoy botant en la Plaça de Bous junt a Camps o a Albert Rivera exercint de cunyat? 

-Estem preparats perquè es facen sketches sobre blavers i pancatalanistes, sobre valencià apitxat o valencià normatiu, i sobre si li botem foc a les gaiates o si en Alacant ciutat és més difícil trobar a algú que diga que és valencià que a un dietista amant de l’oli de palma?

La resposta sembla òbvia. La societat valenciana s’ho pren tot en paperet de fumar, fem debats acarnissats sobre la modernització del logotip de la Generalitat, o sobre com etiqueta els seus productes un supermercat. Ací on els símbols són intocables, i discutim pel nom de la regió, per la bandera o per la llengua, és irònic que en la regió de la ironia i la caricatura fallera, tinguem tants conflictes quan toca riure de nosaltres mateixos. Tenim la corretja molt curta i l’humor, per a transcendir, ha d’ofendre a algú. L’humor blanc, el que feien amb èxit en Canal Nou formats com Autoindefinits o Check-in Hotel és fabulós com a producte d’entreteniment per a tota la família, però no és un Vaya Semanita. Els bascos s’atreviren a caricaturitzar als etarres, l’equivalent valencià (d’atreviment, no d’etarres) seria crear el personatge d’eixe valencià membre d’Espanya 2000 que es manifesta en una camiseta en la bandera d’Espanya en l’adhesiu al pit de “no mos fareu catalans”, dient: “yo el valenciano lo entiendo pero no lo hablo”, mentre ondeja una pancarta escrita en Comic Sans que diu: “Mos volen furtar la paella”. 

Però vivim en l’època de “cap col·lectiu sense la seua ofensa”, i on qualsevol comentari sobre l’himne o la senyera provoca automàticament la reacció iracunda del sector més reaccionari de la societat. Vivim com si cada comentari, cada tuit o cada gest fora tan rellevant com una operació a cor obert, i així és molt complicat fer humor. No seria d’estranyar que acabaren multant o condemnant a presó algun guionista o actor del programa simplement pel fet d’ofendre la sensibilitat d’algú amb la pell molt fina. I si cal anar amb peus de plom, no és factible fer un Levàntia en À Punt. Això sí, podem imaginar-nos-el. 

El programa 

Agafant la idea de Polònia, Levàntia és el nom ideal per al programa. A cap valencià li agrada que li diguen que viu al “Levante”, com a cap català li agrada que li diguen que és “polaco”. Una vegada tenim el nom, cal pensar en les persones rellevants a les que caldria imitar, sempre seguint el llibre d’estil d’À Punt en el qual queda clar que no es pot fer humor del físic. Així que res de parlar del pentinat del president, de les orelles de Guedes, ni comparar com va fer Ciudadanos a Isabel Bonig amb la princesa de Shrek. Això ho deixem per a les falles. Ara bé, sí que podem imitar a Joan Ribó parlant en valencià apitxat des de les Torres de Serrans, a Alfonso Rus contant bitllets de mil en mil o a Mónica Oltra convertida en José Luis Moreno ventríloqua articulant a un Ximo Puig que repetix el que li xiuxiueja Oltra a l’orella. 

Es pot fer una connexió amb la seu de Ciutadans, perdó Ciudadanos, on s’escolten de fons tirs, ganivetades i crits d’auxili mentre Toni Cantó practica davant de l’espill el seu paper d’indignat perquè han obert À Punt. I també anar a la seu de Podem on estarien tots fent un rotgle al voltant d’una paella i votant democràticament per a decidir si la mengen amb cullera de fusta o de ferro, a qui li toca el fetge, quants garrofons hi ha per comensal, i si el socarrat és o no és massa bo per al paladar revolucionari. 

Sense deixar la política podem pegar una ullada al senat on Rosana Pastor intenta emparellar a tots els senadors com si estiguera en Amor a primera vista ajudada per Joan Lerma. Al Parlament Europeu on Esteban González Pons telefona reiteradament a Apunt perquè es mor de ganes de que l’imiten en Levàntia. I recrear un combat de boxa entre Ricardo Costa i Francisco Camps en el qual el guanyador se’n du de regal un vestit nou i 100 grams de caviar. 

També seria interessant poder imitar a il·lustres valencians, com els germans més famosos de la Comunitat, els germans Roig. Juan, Fernando i Paco podrien protagonitzar escenes còmiques convertits en Groucho, Chico i Harpo, o tal volta ser uns capitans moros que van comprant-ho tot a ritme d’això ho pague jo, això jo, això també jo... i quan se n’han adonat ja han comprat mitja Espanya. Calatrava dissenyant rotondes precioses que no deixen passar cap cotxe. Raimon cantant Al Vent mentre utilitza l’assecador del monyo. Al cardenal Antonio Cañizares triant sabates en el Primark. A Pedro Cavadas al Bioparc operant al lleó amb la cara de la girafa. A Francisco cantant que és latino mentre atropella ciclistes. I per descomptat apareixerien futbolistes, com Kondgobia, Zaza, Bruno Soriano o el nou fitxatge del llevant Fahad Al-Muwallad, el Messi d’Aràbia. 

També seria possible en Levàntia una conversa entre el Rei Felipe VI i Letizia del tipus:

-Mon pare té la Marina Real, ma mare l’òpera, jo el Museu de les Ciències... Quin edifici vols que tinga el teu nom Letizia?

-A mi m’agrada molt la Llotja, podríem dir-li la Leti!

Seria un gran programa, estimat i criticat a parts iguals pels valencians. Els polítics òbviament aprofitarien el programa per a fer política, la resta de mitjans de comunicació per a alabar o criticar segons els convinguera, i les xàrcies socials s’omplirien de les escenes de Levàntia, fomentant un debat sa entre els valencians. Potser no estem preparats, potser caldrà esperar que passen eleccions i es calme, o no, el clima d’hostilitat política actual per a plantejar un programa així. Però certament cal plantejar-se fer este tipus de programa en la nova televisió valenciana.