Alacant i València, la història de dos germanes sense germanor

VALÈNCIA. Sempre he pensat les ciutats com si foren persones, a mi París em sembla una dona molt rica, molt perfumada i prou esnob de dia, que es desmelena a poqueta nit pels barris menys cèntrics. Berlín en canvi és un jove de família desestructurada ple de ganes de fer coses i d’oblidar el seu passat més recent. I és així que València i Alacant sempre les he vistes com dos germanes que estan en contacte constant, però mai acaben de dur-se bé del tot. 

Alacant sempre ha sigut la germana menuda, més solar, més simpàtica, més festiva i la favorita d’alguns “pares”. València és la germana major, més responsable, més important, més seriosa i amb un punt de superioritat sobre la germana menuda. Les dos són ciutats de mar, de sol, de poca pluja i de més matoll que arbres. Ciutats properes a l'horta, amb ports importants, amb molts habitants i amb una història molt comuna, i també ara les dos tindran un mitjà de comunicació en línia i de qualitat amb el naixement d’Alicante Plaza. 

Més enllà de la prosopopeia o personificació de les ciutats, sempre he sentit una sensació estranya quan anava a Alacant. Em sentia com a casa, però al mateix temps percebia una tensió latent pel fet de ser de València. No és la tensió que es viu entre Madrid i Barcelona, és més com la que senten els de Múrcia quan van a Cartagena, que ells diuen que no són murcians i rebutgen el gentilici comú als dos. El mateix em sembla que passa pel sud de la nostra terra, que no els acaba d’agradar del tot, o directament eviten, la paraula “valencians”. 

El vestit regional, l’orografia, les festes, la gastronomia, la cultura, el clima... és tot molt paregut, en canvi sempre existix la discussió d’on és millor. Els alacantins defensen a mort que els millors arrossos els cuinen allí, i els valencians (de València i contornà) ja sabeu com es posen quan els toquen la paella. Les falles i les fogueres sempre tenen eixe “pique” al voltant de la seua semblança o diferenciació, tot i que molts artistes planten en les dos places. I pel que fa a les platges, a Alacant sempre presumixen de tindre’n les millors de la Comunitat, mentre que a València es presumix de molta més activitat cultural.

Per a mi ara tenim la gran oportunitat de fer això que alguns anomenen “fer país” i que no és una altra cosa que unir la nostra terra. Tinc la sensació que han sigut molts anys d’allunyament, de lluita per inversions regionals, de poc de diàleg i d’intercanvi entre les ciutats. De fer la guerra cadascú pel seu compte. Però ara tenim un tren que connecta prou ràpidament les dos ciutats, l’autovia que passa per Alcoi, i esperem que prompte també acaben la connexió de Font de la Figuera per a tindre tres alternatives per a plantar-te en 90 minuts des d’Alacant a València i a l’inrevés. 

Açò pot afavorir l’intercanvi entre les dos ciutats, com també ho poden fer els mitjans de comunicació que vertebren, i alguna política d’intercanvis culturals més enllà del fet que els valencians amb diners vagen a estiuejar a Dénia o Xàbia. I així, coneixent-nos millor, deixar de banda eixa lluita històrica, que es remunta al període de la reconquesta, quan Castella i Aragó es disputaven la ciutat d’Alacant. 

Però estes disputes vénen de lluny, i són enfrontaments que s’han repetit moltes vegades en la història: com quan Felipe III va atorgar drets a Alacant en contra del criteri de València; quan a les Guerres de les Germanies Alacant va deixar tirada València; o en la Guerra de Successió València agafà el bàndol “maulet” i Alacant el “botifler”. Tots moments de disputa entre València i Alacant que no acaben ahí, ja que també inclouen l’esport en general i el futbol en particular, amb duels d’alt risc entre Hèrcules i València CF. O també la guerra de l'aigua, amb el transvasament Xúquer–Vinalopó llargament demandat des d’Alacant i que ara, ja funcionant, presenta nombroses filtracions i carències.

La història de les dos germanes que fan com si es dugueren bé en les reunions familiars i que després parlen fatal l’una de l’altra no és nova. El que passa és que al remat qui perd és tota la família, ja que la desunió només porta problemes, i en l’àmbit regional comporta no obtindre el finançament just, ni rebre les inversions estratègiques necessàries per a créixer. Desunió s’ha demostrat històricament que significa discriminació, i el meninfotisme històric de València cap a Alacant i l’odi d’Alacant cap a València no ha fet més que perjudicar les dos ciutats. 

Perquè en totes les famílies hi ha favorits i discussions banals sobre si és més guapa una germana o l’altra, més intel·ligent, més treballadora, millor cuinera, més desperta... I amb les ciutats també es pot discutir sobre si és més bonica Alacant o València, on es cuina el millor arròs, on es viu millor, o fins i tot quines festes són millors. Però s’ha de quedar ahí, i anar tots a una en les coses que realment importen. Amb una València que hauria d’exercir ja de germana major, de capital, i una Alacant que hauria de llevar-se els complexos històrics per mirar cap a un futur on la paraula “valencians” siga positiva i no genere rebuig.