VALÈNCIA. Ja fa temps que Rafael Solaz ha mostrat el seu interés per la figura de Vicent M. Carceller. El bibliòfil valencià, que compta amb un fons bibliogràfic format per més de 10.000 volums i una enorme quantitat de documentació i material gràfic, ja es va aproximar a la vida i l’obra de l’editor en llibres com La València prohibida (2004) o Figues i naps (2014) i en diversos articles. Ara Solaz ret homenatge a Carceller amb la publicació d’Almanacs de La Traca 1915-1918, editat per Alenar Llibres, un recull dels anuaris que oferia la revista satírica de referència.
Carceller va ser un dels editors valencians més importants i va desenvolupar una activitat empresarial molt variada en el primer terç del segle XX, fins que el 1940 va ser afusellat per les forces franquistes a causa del contingut polític de les seues publicacions. Va ser el responsable d’exitosos projectes com El Piropo, Bésame, La Chala o El Cuento del Dumenche, però la part més important del seu llegat es va m
aterialitzar en el setmanari La Traca, una revista eròtica i satírica molt popular en l’època que, ara fa cent anys, va començar a publicar els almanacs que recull Solaz.
D’acord amb l’autor d’Almanacs de La Traca, la història de la revista es pot dividir en dues etapes, separades per dos anys de suspensió de la publicació durant la dictadura de Primo de Rivera. Els exemplars de la primera fase (1911-1922) es caracteritzen per “una sàtira autòctona, escrits en valencià, amb càrrega eròtica i destinats a les classes populars, en la mateixa línia que altres autors d’èpoques anteriors, especialment Josep bernat i Baldoví”. La segona etapa (1924-1938), en canvi, “va ser més política i anticlerical, sobretot després de la proclamació de la II República i l’ambient que es vivia en aquells moments”.
La politització de La Traca, que va passar a ser escrita en castellà, va permetre que la revista assolira, segons Solaz, “unes tirades excepcionals per a l’època, la seua difusió va ser nacional i fins i tot se n’enviaven exemplars a alguns països d’Amèrica. Competia amb altres revistes del mateix gènere editades a Madrid o Barcelona, però sense dubte La Traca es va convertir en la ‘reina’ a causa de la seua popularitat’. Però la radicalització en els continguts va provocar també que la revista fóra perseguida, motiu pel qual en l’actualitat n’existeixen molt pocs exemplars. “Posseir aquestes publicacions era un indici per a la denúncia. Per això, van ser destruïts quasi tots els exemplars. Se’n van salvar pocs, els que es trobaven amagats en alguna algorfa o a l’estranger”, explica el bibliòfil.
Com a mostra del seu èxit, La Traca va arribar a tindre en la seua primera etapa col·laboradors amb molt de renom com l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez o el periodista Maximilià Thous. “L’autèntic promotor era Carceller. Tenia bons amics entre els escriptors, que hi col·laboraven per la seua popularitat”, afirma Solaz. Les pàgines de la revista estaven plagades de textos i dibuixos amb una altra càrrega eròtica, amb un atreviment que sorprén en el context de l’època. Segons el bibliòfil, “en el segle XIX ja es feien revistes d’alt contingut eròtic, però en algunes no constava l’editor de la impremta. A principis del segle XX, coincidint amb la Belle Époque i l’ambient de cabarets, hi va haver més demanda i consum d’aquest tipus de publicacions”.
La Traca era llegida per tota classe de públics, però de diferent manera. “Potser la classe alta la consumia en secret. Les classes més populars ho feien sense pudor. Era normal que alguns establiments comptaren amb la presència de diversos exemplars per a la seua consulta, per exemple les barberies o els bars”, afirma Solaz. Malgrat el seu èxit, sorprén la poca cura amb què s’abordava l’edició de la revista, en la qual no era estrany trobar imatges en mala qualitat, pàgines en blanc o sense numerar o portades repetides. Això era degut, d’acord amb l’expert, al poc marge que oferia la periodicitat setmanal i als diversos canvis d’impremta, que produïen “un cert caos editorial”.
Un altre aspecte poc cuidat era el lingüístic. Els textos de La Tracafeien servir un valencià sense rigor idiomàtic ni gramàtic, farcit de vulgarismes i castellanismes. Era una qüestió en part intencionada, com explica Solaz: “Carceller sabia que l’ús del valencià tal com es parlava arribaria a tots els públics, especialment a la classe obrera o rural. Aixà passava amb molts escrits i publicacions de principis del segle XX. Cal recordar que les Normes de Castelló no es van aprovar fins 1932, quan La Traca ja s’editava en castellà”. El bibliòfil no considera que aquest ús de la llengua responguera a un posicionament polític. “Les lluites entre republicans federals i la Dreta Regionalista es produïen en altres fronts. Les principals formacions polítiques no estaven interessades en aquest tema”, aclareix.
El llibre de Rafael Solaz recull els almanacs de La Traca publicats entre 1915 i 1918, que servien com a comiat i entrada de l’any nou. Eren edicions més acurades i d’una grandària més reduïda en comparació amb els exemplars setmanals. Amb aquesta publicació, el bibliòfil actualitza el llegat de Carceller i acosta a l’actualitat una revista que reflecteix una època en què una part de la societat valenciana reivindicava una manera de viure més lliure i desenfadada.
