X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CONVERSACIONES CULTUR PLAZA

Anna Moner: “Llevat d’algun cas excepcional, ningú no pot viure d’escriure en la nostra llengua”

25/11/2018 - 

VALÈNCIA. “La tardor del 1904, la manca de diners per poder costejar l’addicció a la morfina obliga Roger Queralt, un fotògraf de tècnica depurada, a acceptar la peculiar oferta de Madame Babinski, una popular mèdium que pretén ampliar el negoci amb la realització de fotografies d’esperits al seu gabinet de la plaça del Campanar, al barri de Gràcia de Barcelona...”. Aquest és el breu extracte de la recent guardonada amb el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la, La mirada de vidre, d’Anna Moner (Vila-Real, 1967); un llibre que, a més de seduir profundament al lector amb la seua hipnòtica sinopsi, barreja temes com l’ocultisme, les investigacions científiques o les addiccions. Promet atrapar-nos, i molt.

Encara haurem d’esperar a finals de febrer per conèixer la història completa, però hem pogut saciar la nostra curiositat parlant amb Moner a arrel del recent guardó, que valora des de l’agraïment pel prestigi i palmarès del mateix. “Saps que significa, per un costat, una projecció immediata a la novel·la; i, per altre, és important per la dotació, que serveix en el meu cas per comprar temps per continuar escrivint. Suposa un impuls fort per continuar en esta carrera de fons que es el món de l’art i la literatura”, sosté.

Escriptora, i també artista plàstica (des de l’any 1987 forma equip artística amb Sebastià Carratalá), Moner reconeix que les dues disciplines “mariden” molt bé. Els matins, ens conta, estan destinat a la pintura; les vesprades, a escriure. Dues espais (que també separa així a la seua casa) on una vocació innata utilitza les eines més precises per contar allò que vol: amb l’art, o amb paraules. I, mentrestant, col·laboracions a la ràdio, tallers, exposicions i moltes projectes. No es gens fàcil teixir una història amb la senzillesa i irresistible atractiu amb el que ho fa Monner. I per això, no cal dubte, és una autèntica delícia escoltar-la.

Foto: KIKE TABERNER

-L’ocultisme, les investigacions científiques i les addiccions vertebren part de la novel·la. Per què t’interessaven aquestes qüestions?

-En general, sempre m’atrauen qüestions que em permeten tractar la part més fosca de la naturalesa humana, vorejar l’abisme. La mirada de vidre, a més, em permetia tractar una qüestió que des de feia temps m’abellia molt: abordar les pràctiques mèdiques i artístiques que a finals del segle XIX i principis del segle XX contribuïren a bastir la imatge de la dona que en bona mesura encara perdura en l’actualitat. Encara ens resulta difícil trencar eixa imatge i cosificació que s’ha creat de la dona.

Seguisc molt allò que deia Michel Foucault: moltes vegades és precís mirar enrere, a l’origen de les coses, per entendre les coses que passen en l’actualitat. Fer una mena d’arqueologia del saber. En la novel·la me’n vaig al moment en que la mirada clínica es va a dedicar a burxar les interioritats orgàniques femenines en un intent de desxifrar el que fins llavors era un text enigmàtic i impenetrable per al discurs científic. Al mateix temps, la mirada artística s’encarregava de generar una imatge d’una dona idealitzada, perfecta i inassolible, plena de misteri; tant en la pintura, la música o la literatura. M’interessava molt veure com tot allò encara perdura.

-De fet, moltes de les teues novel·les miren al passat...

-Totes miren al passat, però també de vegades faig ponts amb l’actualitat, per exemple, en El retorn de l’Hongarés, on la trama passa en dos èpoques diferents. Però sí: estic molt còmoda treballant amb les ombres del passat perquè considere que, després de tot, no hem canviant tant. Sí la tecnologia; la manera d’usar-la. Però no la mirada, les emocions, els pors o les obsessions. Allò més essencial no ha canviat.  

-En La mirada de vidre parles d’adiccions i, en altres dels teus llibres, como Les mans de la deixebla, d’obsessió i bogeria; temes que pareixen enquadrar-se sota un mateix paraigües: les misèries humanes, recurrents en la literatura. Per què ens agrada escriure (i llegir) sobre açò?

- No m’interessen les misèries, sinó les perversions refinades. Els dos grans temes de la literatura són l’amor i la mort. I sempre ho dic: en el fons escric històries d’amor (poc convencionals) en les quals la mort està també molt present.

Considere, en eixe aspecte, que l’art no ha de jutjar. Ni alliçonar. Ha de limitar-se a posar un espill davant. Aleshores tu veus el reflex, potser t’agrade o no, però te mostra quin som. I, si vols, si t’abelleix, passes al altre costat de l’espill. I, si no, et quedes on estàs.

Foto: ROSELLA VALOR

-Hi ha, per tant, un objectiu en les teues obres? 

-M’agrada la idea de comparar-me, en molts casos, amb el pintor romàntic alemany Friedrich. En les seues pintures, sempre apareixen els personatges d’esquenes mirant com es va un vaixell, o la lluna... o aquell tan famós del viatger davant d’un mar de boira. Hi ha gent que diu que els personatges d’esquenes pot ser ignoren al espectador. Per a mi no: Friedrich convidava al espectador a que es posara al costat d’aquests personatges que estaven mirant.

Jo vull convidar als lectors al mateix, que es posen al costat dels personatges de la novel·la, i que experimenten totes les sensacions, que pot ser de vegades son molt incòmodes... però a m’agrada complicar la existència perquè, com a lectora, m’agrada que me la compliquen també.

-Com valores la literatura en valencià en estos moments? 

-Pense que la literatura en valencià està vivint un molt bon moment. És una època fèrtil i brillant, hi ha una eclosió creativa que està produint obres d’una qualitat indiscutible. Si mirem amb una mica de perspectiva, crec que mai hem estat tan bé com ara. Hem de ser optimistes, seriosos i continuar treballant.

En els últims anys ha estat més desconegut, invisible, però en el moment en que hi ha una ràdio i una televisió que aposta per fer visible la cultura i posar cara i nom als autors i autores, tot canvia. És molt important, i s’ha de valorar.

-T’has portat alguns dels premis més importants del àmbit valencià (Premi Enric Valor, Premi Alfons el Magnànim i, ara, Ciutat d’Alzira) amb les teues novel·les. Què queda per aconseguir? 

-Els guardons sempre són importants en la mesura que reconeixen el treball i donen visibilitat a l’obra. Fan possible, a més, una dedicació més professional perquè permeten comprar temps per seguir escrivint. Però, llevat d’algun cas excepcional, ningú no pot viure d’escriure en la nostra llengua (cal apuntar que també es difícil viure de la literatura en altres llengües no minoritzades).

Respecte a la pregunta d’ara “què queda per aconseguir”... crec que pel moment he de gaudir de La mirada de vidre i centrar-me en presentar la novel·la als lectors. Les coses que han de vindre, ja vindran.

-T’has plantejat escriure en altra llengua per ampliar el teu públic?

-No. Sempre dic el mateix: som els únics escriptors del món als que ens pregunten perquè no escrivim en altra llengua que no siga la nostra per ampliar el nostre públic. També els suecs, en lloc de suec, podríem escriure en anglès perquè, així, podrien arribar a un públic més ampli. I fins i tot els autors que escriuen en llengua castellana. Però no, jo no m’ho he plantejat perquè trobe que el natural és que cadascú escriga en la seua llengua.

Si hi ha algun editor interessat es poden traduir les obres, però pense que és una cosa que no ens hem de plantejar nosaltres, que escrivim, sinó els editors. I no tindre prejudicis a l’hora de traduir certes obres.

-Utilitzes el llenguatge igualitari en les teues novel·les o escrits?

-És un tema complex. En dos línies és difícil explicar-ho. Jo, quan puc, ho faig: utilitze substantius col·lectius, etc. Ara bé, no sempre és possible perquè de vegades comporta certes complicacions semàntiques i, evidentment, en la literatura el desdoblament no funciona de cap manera.

Jo no insistic tant en això, perquè suposa una complexitat, però sí m’interessa crear personatges femenins fora dels rols habituals: personatges femenins potents i poderosos que destil·len sensualitat i intel·ligència. Que s’ixen un poc del camí. És altra aproximació a un mateix propòsit que pense que al final qualla més. Podríem quedar-nos en lo còmode i fàcil que és el desdoblament a l’hora de parlar, però si després hi ha coses inamovibles i quasi impossibles de trencar... Hem de fer força per l’altre costat i anar a qüestions més profundes que canvien la mirada sobre la dona.

 -Pot ser no tinga que veure directament amb el ocultisme que abans parlàvem, però és prou misteriós que, malgrat estant en una època amb tanta informació, moltes mentides es prenguen com veritats. Com veus de perillós este moviment de la postveritat?

-El que resulta perillós és la manca de criteri: la manca de capacitat de discernir la veritat i la mentida. En este moment, malgrat que tenim accés a moltíssima informació, la manca de criteri fa que siguem molt manipulables. I és molt perillós.

Contra això, cal recuperar l’esperit crític, la educació i la cultura. Recuperar tot això. Una cosa que s’ha comentat molt ha sigut l’intent d’eliminar la filosofia dels estudis. Evidentment, el pensar i el que t’ensenyen a pensar és fonamental. No sols filosofia com assignatura (que també), sinó des de menuts, però pareix que els interessos van per altre costat. Hem de mantenir-nos ferms i aconseguir, encara que siga en els cercles més propers, que el coneixement siga accessible per a tots.

-L’escriptor Jorge Carrión té un llibre en el qual parla sobre les llibreries i el seu paper en la història . Quin creus que és el paper de les llibreries actualment i on queden amb tot el comerç digital de llibres i, a més a més, amb el monopoli d’Amazon?

-Considere que una cosa és la fredor asèptica del servei que t’ofereixen aquestes companyies, i altra, la proximitat i el saber fer dels llibreters i llibreteres. No té res a veure. Una llibreria és un espai on estàs tranquil; és acollidor; i la gent que estima molt profundament els llibres valoren molt el treball de moltes llibreries. A més, algunes ja s’estan transformant en espais de cultura on fer altres activitats per a combatre a “l’enemic” (en aquest cas).

Jo, per exemple, faig un taller on es barreja la literatura amb una copa de vi. I es pot fer en llibreries, biblioteques... Simplement hi ha que oferir altres coses o el espai per a que la gent s’acostume a habitar-les. Pensar coses que les facen atractives per al públic general.

-Amb el quadre de Bansky que s’autodestruïa en una subhasta es va debatre sobre l’art i l’espectacle i, sobre tot que, malgrat que ell feia (i fa) crítiques al capitalisme, ha acabat convertint-se en un producte del mateix sistema del que vol fugir. Com ho valores?

-És una situació un poc perversa. Ell està en l’anonimat, vol fer una sèrie de denúncies contra el capitalisme i la societat... Però tampoc saps exactament açò d’on naix. Al mateix temps, és un artista que ja ha penetrat en aquest sistema dins d’un mercat amb una subhasta. Encara que la teua obra intente pervertir-ho tot, si entres dins; entres, sobre tot, en aquestes vies de l’art que formen part d’un capitalisme ferotge que ell mateix tracta de criticar. Genera molts dubtes i és normal.

Perjudica la concepció de la resta de l’art al final quan, realment, crec que seria més interessant abordar i aprofundir en altres qüestions. El debat deuria passar per fer més visibles els artistes. Que pugan, realment, traslladar la seua obra a la gent i explicar-la directament. I, sobre tot, que el món de l’art siga més accessible. Normalment quan parlem d’art contemporani, la gent pensa que tot passa per clavar-se davant una paret. S’han d’establir una sèrie de corrents, i s’estan fent moltes coses als museus de València per generar activitats que van per ací. Açò és el que em pareix més important.

-L’art contemporani, després de tot, és molt desconegut... 

 -Hi ha un desconeixement molt gran de l’art contemporani. Te n’adones quan fas exposicions, per exemple. Nosaltres fem visites guiades que tenen molta acceptació i ve molta gent i, quan tenen accés, a banda de la impressió que té cadascú quan van sols, al tindre informació o tenen, entren d’altra manera en la obra. I no pensen que es un tipus d’art que no van a entendre. De fet, pensen que es van a sentir més còmodes amb altres tipus d’art i tampoc és veritat, perquè identifiquen algunes coses (una dona vestida d’una determinada manera), però tampoc saben reconèixer els personatges que apareixen o el missatge que es volia transmetre als espectadors. El coneixement de la obra, ja siga literària i artística, és el que fa que tinga incidència.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email