Apatrullando la ciudad

VALÈNCIA. Noranta minuts en bus turístic a una ciutat de contrastos. València, diuen, còctel de modernitat i tradició. Un bus estil britànic ens arrossegarà per la ciutat més “ensenyable”. Explicacions en deu idiomes, a gust de l’observador, il·lustraran el Tour amb vistes panoràmiques. Una ullada ràpida, un psicoflash urbà!

Es promociona VLC com una ciutat de matisos. La cara ben previsible, òbviament. La Marca València es publicita en bicicleta, en segway, rapidesa i silenci, o en espardenya de careta si cal, més genuí encara. Apatrullando la ciudad, que diria el Fary.

Avui, pugem al bus turístic! Itinerari A, la València històrica. Capturarem les mirades dels turistes, n’hi ha tantes com esguards disposats a escodrinyar. Tot sabent que mirem sense fixar-nos el que més tard voldríem recordar.

El turista X va pel camí de la Llotja. Prèviament, haurà escorcollat les nostres delícies gastronòmiques al Mercat Central de la ciutat. Aliè als clients de sempre, al nucli d’intercanvis d’aliments i de raonar de la vida. Gentada amb mòbils en mà fotografien rast de llonganisses, caps de rap, pops mutants i taronges, per dir alguna cosa. Això va a càrrec del fotògraf consumidor i d’Instagram. Imatges retocades amb filtres o sense amb la “certesa” que influiran i acomboiaran uns altres, com ells, a visitar València. València, ohhh!

L’observador turístic X haurà vagat per la ciutat amerat com una botija, “typical mercaderia de l’escuradeta”, i roig com un titot. Comprarà una sevillana o un barret mexicà sense ben bé diferenciar allò autòcton. Ai, la botiga del món!

Convertir València amb promocions barroeres en un referent del turisme, en un lloc valorat pels “tripAdivisors” del moment, no està bé, no gens.

Prop de dos milions ens visitaren el passat 2016. Un rècord històric, diuen; generant riquesa i benestar. Model de gestió tot consolidant un estàndard turístic basat en el creixement sostenible i la rendibilitat, diuen. Els italians són els que més ens visiten acompanyats d’holandesos, britànics, francesos i alemanys. València destinació estrella. Imparable pel que fa a la xifra de passatgers intercontinentals. Som irresistibles!

Avui, pujaré al bus tot sortint de la plaça de la Reina. Itinerari A, l’històric. Sí, veuré la ciutat amb ulls de turista.

Mentre s’omple, l’autobús, el visitant X, sense deixar la vorera, pot degustar refinats ice creams, gelati, innovadors. Gelat de truita de creïlla, de fabada, de botifarra o de seitons... El clàssic de xocolata també entra en la carta. L’ ideari, el decàleg, del bon turista i el postureo low cost no es donen la mà.

Un bus no massa ple s’enfila pel centre. Ara travessa els carrers de Carda i Murillo mentre l’off, la Veu, indescriptible, barreja la fama dels cítrics valencians amb la muralla àrab. El turista escarxofat, amb el plànol a la mà, intenta seguir l’itinerari. Un altre mira el rellotge, a cada semàfor en roig, anhelant un mos tot seduït per la dieta mediterrània. Un grup d’alemanyes es resguarden del sol camuflades en barrets impossibles. Jaume I i la Desamortització de Mendizábal fan parella en el mateix context!

València no és la Babilònia moderna. Londres sí que ho és. Ho deia el primer ministre britànic Benjamin Disraeli cap a l’any 1847 i tenia raó. Aquesta frase va inspirar, fa anys, la BBC amb un sensacional documental on s’aprecia la transformació de Londres des del segle XIX. Una ciutat que va saber evolucionar, mutar, com poques ho han fet. Multiculturalitat sense prejudicis tot pujant, en qualsevol districte, a un autobús o baixant a l’Underground. Acceptant distintes formes d’entendre la vida en cultures diverses; més de tres-centes llengües conviuen per comunicar-se, off course, sense cap problema. A València en tenim dues, de llengües, i de vegades, moltes, amb conflicte. Anys llum!

Reflexione, rumie, mentre el bus s’atura davant la vorera del Museu de Belles Arts. La Veu en off del vehicle parla. Barreja el Greco amb Sorolla i Isabel de Villena; segurament perquè la Sor hi va viure al costat. Ja només falta que sone, quan deixen de parlar, la Katrina & The Waves amb “Walking On Sunshine”. Wow!

Distorsionar una ciutat és fàcil si tenim en compte que hi ha ciutats amb personalitat deformada, amb manipulació política des de fa un segle o més... L’observador X no reconeix cap monument, no té cap referència. Unes altres estan farcides de rutes i itineraris traçats pel cinema, per les sèries o per la història. Ciutat influencer pels mass media encara no, no ho som...

El bus engega; voregem Marxalenes i l’estació d’autobusos. Em sorprèn la cara dels turistes, els gestos i exclamacions quan anuncia “la Veu en off”  l’arribada a Nuevo Centro. Els visitants baixen atrets pel primer centre comercial de la ciutat. Endavant. Els russos del seient de la dreta no entenen de “dames d’Elx” ni de les vint-i-tres mil peces de gres blau fosc que la formen. Seguim el trajecte Av. Corts Valencianes. Oh, el nou Mestalla!? Per estar ja, gairebé, una runa? Som a l’itinerari A, recorde, l’històric. Caldrà actualitzar, refer, el contingut i recorregut del missatge turístic! Kafkià!

Hem de ser crítics, autocrítics, i també una mica “busca-raons”. No volem una ciutat transformada per la marca, ni necessitem un parc temàtic, ni fer fugir els veïns de casa seua. No hem d’expulsar els habitants. No els allunyem del seu patrimoni, de la cultura, de la vida del districte. La identitat necessària dels barris no pot conviure amb la gentrificació. La Invasió Turística no és negociable amb voreres “petades” a qualsevol hora i olor a pixum als carrers.

No volem una ciutat aparador. Patir “ciutat marca” duu conseqüències nefastes. Ni la volem amb etiquetes per barris; ni hipster, ni medieval, ni del segle I aC. amb la falca: “...més atractiu/va del Mediterrani”. Vivim en una època en què tot canvia de pressa. En una època en què tot passa de pressa. Tenim una ciutat polièdrica. Moltes, moltes, cares té València. Una història ben lligada al carrer, a la xerrada mediterrània i al plaer de viure.

La fisonomia urbana canvia. Sembla que l’espai s’adapte més als turistes i visitants ocasionals que als qui hi som dia a rere dia. Ara sembla que hi ha catàleg; passem de barris cràpula a barris cool, de barris d’oci a... No som mercaderia per comprar ni per a exhibir; no podem deixar de transitar pels barris més populars en tradició. Els records s’esvaeixen tot ofegant els veïns de sempre. No cal saquejar, espoliar, l’antic encís. És difícil descriure com transpira Russafa o el  Carme, per posar un exemple. Els baixos canvien d’ús i de veïns segons el nou disseny. Barris negoci. I apuja i apuja el preu!

Ara el Bus turístic ja ha enllestit la retirada. Els guiris miren al·lucinats i jo també. Agua Marina, joieria. Víctor García, tapisseria. Auto-Lavado, Cafeteria Aida, Golikov Hair Studio, gabinet de bellesa, això llegim als rètols...
A la dreta l’Estació Joaquim Sorolla, la de L’AVE, la del no Corredor Mediterrani. La Veu en off amb narrativa simplista, sense audiència, comunica que està feta de policarbonat vidrat. Caram, amb la ruta històrica!
El Bus no passa la ITV del turista crític i vigilant. No filtraré tot l’itinerari ni el contingut de l’àudio. No, no faré cap spoiler. Un trajecte caòtic, galopant entre cotxes, a la “deriva”. El Bus, periple mòbil de desinformació turística, tot circulant entre molta taronja amarga a terra. Fet i fet, la València no postal.