X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

Apologia del Micalet

20/01/2019 - 

VALÈNCIA. Un tipus ben espavilat. Pioner en alçada. Precursor de la tafaneria i del xafardeig urbà. Qui guaitava a 50 metres d’alçada al segle XV? Qui feia de dron? El Miquelet, sí senyors i senyores! El Micalet, també conegut d’aquesta manera a ciutat. La seua poderosa campana va estar beneïda el dia de sant Miquel, diuen que protegia València de tempestes i vents desfavorables. Ací rau el misteri del nom de la torre. Aquesta campanota grossa i preciosa, sona i marca les hores i la que es diu sant Vicent els quarts. A la sala de Campanes, en tenim fins a onze, de gòtiques. Déu ni sons!  Senyals i consignes pautades completen el vol i el repic amb la Caterina, l’Andreu, el Jaume, la Violant, el Pau... Allà, els campaners vigilen aquests immensos instruments de metall suspesos boca avall. Ells ajustaran els visos, passaran per l'adreçador, un cop a l’any amb el 'repret de les campanes'. Una festa grossa per als amants dels pesos pesants i del volteig sonor. Tocs de campana a València, en aquesta mole inspirada, ho diré fluixet, en la Seu vella de Lleida. Si al remat en la varietat occidental de la llengua ens entenem de meravella i en l’oriental “too”. Aquesta torre és un símbol indiscutible que perd posicions com a atracció turística a mesura que avança el segle XXI. 

Una ciutat amb aires de grandesa. Que es deixa enlluernar pel complex arquitectònic Calatrava de color blanc nuclear a qualsevol preu, que paga, contenta, cabassos d’euros. Que talla i enganxa, que fa collage d’anar per casa. Una ciutat amb decorats d’espot, de cartó pedra, que no duraran gaire ni passaran, probablement, a la història. Un escenari amb pegats a tota hora, que fa aigües. I el pobre Miquelet, eixerit com un gínjol. La icona més antiga i esvelta no acomboia a la ciutadania ni als organitzadors millennials o granadets de saraus. Miquelet, pobrissó, tan trempat i valent. A veure qui dura com ell més que el cul d’un morter? Fem travesses!  Tot sol, amunt, gratant el cel 6 segles. Si això és de Guinness World Records! Valorem-lo, fem petites comparances amb l’obra d’En Santiago. No la de Compostela, no, la de l’arquitecte valencià Calatrava. Establim paral·lelisme amb la “peça” del tortosí Andreu Julià que amb l’ajut de Josep Franch  idearen el nostre maltractat  i arraconat símbol urbà. Pere Balaguer, més tard, que també dissenyaria les Torres dels Serrans, enllestiria l’últim tram. El cos ben plantat i airejat lluïa a ciutat,  podia veure el mar i albirar si arribaven pirates a la costa.

Ara ensuma paelles de micro plàstic i gelats de truita de creïlles, tolera enrenou a tota hora. Trist i mig oblidat pels ciutadans. A més a més, no li cau el trencadís ni té sobre costos. El Miquelet recorda amb enyorança quan tothom el contemplava i el malcriava. Era visita imprescindible. Ara, sembla, que ni de gaidó l’observen. On són els nipons carregats de pals de selfies i càmeres analògiques, digitals o mòbils d’última generació? On paren? 

La ciutat accelera. Són temps de córrer, de running postmodern, de postveritat i collonades d’ordre mundial. De moure’s per les autovies d’Amazon. València viu moments, també, de dissimulada frenada intel·lectual segons es mire. Ignora els sabuts, els il·lustrats exportables, els més cosmopolites i entenedors. Els silencia perquè els desconeix. No els reivindica perquè no interessa generar aquesta tendència. La ciutat pateix sovint brots de gelosia. Contempla el melic de la contrada i la resta del món pròxim ho fa de reüll i malament. I, no ho oblidem, gira l’esquena a un monument com el Miquelet que ha  sobreviscut als segles. Engegat en temps difícils.  En l’època d’un monarca que es deia Pere i que era prou cerimoniós, que no es va gastar ni un gallet per costejar l’obra de la Seu. Els quartos de la catedral de València els va desembutxacar la burgesia local. El referent històric més llarguerut deixat de la mà de Déu. Gent de lluny i de molt lluny em pregunta, València té la seua torre de Pisa i no l’explota? En quina testa cap això? La torre, el Miquelet no està tort, està sol. 

Enlluernats probablement pels estàndards previsibles, allunyats del centre i amb promoció desbocada, el Miquelet de la Seu va perdent pistonada. Monuments pseudocinematogràfics, que ja cansen, volen convertir València, diuen que la ciutat ho desitja, en un plató productiu. Pensadors locals d’alçada i no tant, excessivament teòrics de manual, intenten implicar-nos en postulats difícils d’assumir en aquestes coordenades. Repensem com hem estat de maltractats com a poble, anys i panys, decennis i segles si filem prim. Al remat, patim una mena d’involució maquillada de postureig (odie el mot). De viatges subvencionats per “aprendre” a dissenyar estratègies urbanes ben poc assumibles amb la humitat neuronal que fa a aquest indret d’Europa, amb molta necessitat de vitamines democràtiques.

Reclamem el lloc merescut per prestigi i respecte al Campanar més VIP del País Valencià. El bipedisme carismàtic, d’estar plantat com si tingués cames, del Miquelet, trempat i primmirat d’una València que ja havia estat batejada com a “Ciutat dues vegades lleial” (les dues “L” que coronen l’escut expliquen aquesta doble lleialtat atorgada en resistir als atacs de Pere el Cruel de Castella, quin nom) Ara, afegirem cridant, doblement  amnèsica. Vinga, recuperem el Miquelet com a símbol. No el deixem en l’oblit. No fem de ciutadans cruels. Tampoc no cal vestir-se de miquelets com si fórem a la Guerra Successió i volguérem acabar amb els botiflers tot d’una. Tornem a fer de la Torre un logo exportable. Cifesa, l’empresa valenciana, productora i distribuïdora de pel·lícules des de l’any 1932, ja tenia el Miquelet com a emblema. També la malta el Miguelete, no comente el nom espanyolitzat flaire de postguerra local amb franquisme indissoluble. Al seu packaging duia dibuixat el “micalet” fent equilibris damunt d’una bola del món. La  seua fama va arribar molt més lluny de l’emblemàtic i enyorat  ultramarí Castillo a la Gran Via València. La publicitat de cinema i de civada de malta va contribuir a no perdre de vista el nostre gratacel medieval. 

Què passaria si a Londres, Roma, París, Nova York... abandonaren els legats millor plantats, els de més prestigi i edat? La història es mereix un respecte. Estudiem-la. Tenim molts moments on escodrinyar. Repassem uns segles enrere, mai no enfiten el cervell i rescaten memòria. És divertit i tota la pesca. Alimentem la tafaneria il·lustrada. I més ara que hi ha un remember inaudit, fastigós i aterridor, cap a la història més vergonyosa i recent de la humanitat. Què costa retre homenatge a un símbol urbà indiscutible? Esborrat del mapa un reclam  turístic de tots els temps?

No volem una València postmoderna que arriba tard a tot. Instagramers, youtubers, facebookers, activistes a tota hora, influencers en embrió, d’última fornada, trieu el Miquelet. Feu selfies d’alçada. La panoràmica del moment, que es diga el Micalet. Ompliu la xarxa, enganxeu seguidors, que esclaten likes com una “mascletà”. Aquesta Torre octogonal necessita visibilitat digital. Impliquem mitjans, que À punt munte un programa amb vistes. Ell, el Micalet, tot sol, durant segles, ha estat l’edifici que  sobresortia en l’skyline de  València. Que no caiga en desgràcia.  Coratge, pugem 207 esglaons. Guaitem amb ull de peix, amb gran angular i descobrim la ciutat des de l’atalaia. Posicionem el Miquelet al món, localitzeu-lo al mapa. Aquestes són les coordenades, 39°28′30″N, 0°22′32″O. No us perdreu, no. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email