Que vénen els bàrbars!

VALÈNCIA. La primavera ens saluda i ens somriu, ja és ací. Comença a bullir la cosa, progressivament rugeixen els motors. A València no existeix el desgel ni tampoc als nostres caps. El clima, amb aquest tristament suat escalfament global, gairebé no ens fa alterar el xip, es manté irritable i ansiós tot l’any. La primavera entra com qui no vol la cosa, tot rient rient. Ací dissimula l’arribada, no fa rebombori ni arma cap escàndol per deixar-se caure. Ens precipitem al carrer sense massa canvis al decorat personal i urbà. Les tempestes grosses només formen part del nostre temperament meridional. Els “xàfecs” espontanis vénen de fàbrica, al pack personal. També els “ruixats” caminen amb nosaltres, pugen al bus, esquiven patinets i alteren la rutina, és al nostre tarannà. Però ací no plou ni una gota, vivim en sec. 

El canvi de temps, una mica malfaener, ni es percep en aquest indret de l’hemisferi nord, ni s’immuta a la mudança d’estació. Una multitud incívica tragina en Falles pels carrers de la ciutat, aquest és el rendez-vous turístic i folklòric amb el canvi d’equinocci. Calor i color a la mediterrània valenciana. Olor a  pólvora, a “fritanga” i a pixum. Les falles marquen la llei entre un veïnat espantat, no participatiu de la festa, davant d’una gentada poc temperada que s’assembla a aquella marabunta de formigues legionàries. Una ciutat dominada pels xèrifs fallers que tallen la via pública quan els ve de gust, que infecten els carrers de carpes antiestètiques i perilloses amb aquest model de pseudo “haima” plastificada. 

Saraus patètics, amb quatre gats, a les tantes de la matinada amb el rum-rum, bum-bum, de sintonies de mal gust i ignorància supina que fa de companatge a l’entrepà de “sobaquillo”, això sí, amb molt d’allioli. Existeix una altra ciutat, la que viu amb una població multifacètica que fuig o es queda perplexa, que no sap a quin sant encomanar-se (no és sant Josep?). L’assumpte enguany ha estat descomunal. La brutícia es plantava a cada districte sense mirament. Una agressió constant que amenaça sense fre, que contamina el nas, que desconcerta la mirada, que desbarata el gust. Un patrimoni artístic i protegit, desconegut per la immensa majoria (ni ganes de saber), que  tremola quan la ciutat fa el ple de brutícia. Cròniques falleres diàries de disbauxa grollera que farien al·lucinar els marcians si aterraren o descobriren, amb el permís de Ray Bradbury, aquest territori. Un fum negre inunda la ciutat, una pluja fina de secà, d'estar per casa, coprotagonitza la cloenda final de les falles 2019. L’Ajuntament lamenta el disbarat inacceptable, insuportable, i ho fa a posteriori, com si no s’haguera ensumat la desfeta. Una cort de porcs, que diuen. No cal ser vident per aventurar el futur immediat, el que ens proporciona la tradició festera. València la ciutat sense llei, el peculiar western faller de cada temporada!

Aquest és l’excepcional renaixement  preprimaveral  de la ciutat,  florit i marcit, ranci i poc assenyat, que fa de preàmbul al temps de les al·lèrgies probablement com a resposta exagerada davant de substàncies externes. El cos és massa savi i algunes persones reaccionen. En primavera la durada del dia i la nit pràcticament coincideixen, no es disputen el temps com nosaltres. El calendari, organitzat entre moltes cabòries i maldecaps, ens marca les èpoques i ens aventura el canvi necessari. Jo, si em permeteu la llicència, viuria més al nord, on la xafogor no espanta i la brisa fa homenatges a aquesta “rebequeta” que tant reivindiquen els avis i Alfred Hitchcock. A més a més, diuen que Finlàndia, Noruega, Dinamarca, Islàndia... són al rànquing mundial de països feliços. L’ONU  ho constata a l’Informe Anual de la Felicitat. Ho pregonava de viva veu coincidint amb l’entrada de la primavera. Fan saber, per tal d’ampliar el tema, que en aquests països la felicitat de les seues poblacions és gairebé idèntica a la de la felicitat dels immigrants que hi viuen. Cap comentari! Ben gràfic, si és que la felicitat existeix! 

Què fem? Pugem al nord? La qualitat de vida passa per tantes i tantes coses... L’educació, tan necessària i imprescindible, ha fet saó amb aquest plugim de cultura i una mica de fred. Les xifres demostren que la qualitat de l’ensenyament i la fascinació pel saber fan una parella fantàstica per passar els dies curts i llargs amb ponent o amb calabruix. El truc, on és? Al barret de copa alta introduïm els següents ingredients: gran nivell de vida, ajuts socials sense discriminació, bones dosis de llibertat, un sistema  fantàstic de salut, gens ni mica de desigualtat salarial, zero en corrupció, aire ben pur, arbres a munts, molt color verd escampat, confiança  a piles amb el dia a dia, un futur amb milers de perspectives favorables i carretades, un fum, de cultura... Amb tot no cal vareta màgica ni romanços. Sacseges, remenes i surt. L’ordre no altera la felicitat.

Diuen que el fred estimula a la vida happy. I si som al sud de les coordenades del món feliç, què? Què fem els que gairebé vivim al secà, a una mena de rèplica fallera del desert de Sonora? De moment aquesta primavera, que està trista i “depre” abans de l’estiu, podríem fer alguna cosa per estimular la cultura. Donar-li la importància que es mereix, no fer-li el buit. Les dades alarmen, espanten, ens tempten a posar terra per enmig i tocar el dos. A un 33% dels valencians la cultura amb C li la “repampinfla”. La xifra la donava la directora general de Cultura, la senyora Amoraga, acompanyada del vicerector de Cultura de la Universitat de València, el senyor Ariño. Unes dades que estan al llibre editat per la Generalitat, “La participación cultural en la Comunitat Valenciana”. Factors econòmics, manca de temps, desinterès, exercici faller en abundància...? Açò és endèmic? Quina és la medicina? El tractament és llarg? Hi ha avançaments en marxa? Té cura o es cronifica? Les pròximes eleccions resoldran les preguntes? 

De la primavera, se n’ha parlat tant... Una àmplia representació iconogràfica ens ha nodrit al llarg dels segles. Ella ha estat la protagonista indiscutible, com dos i dos fan quatre, de músiques i de cançons, d’aquarel·les, acrílics i olis als museus, descrita amb paraules, en versos i novel·les... Ja ho deia Joan Salvat-Papasseit: 

Res no és mesquí, 

i tot ric com el vi i la galta colrada. 

I l'onada del mar sempre riu, 

Primavera d'hivern — Primavera d'estiu. 

I tot és Primavera: 

i tota fulla verda eternament.

Aquest equinocci alguna cosa ha de tenir quan la terra surt del desmai i recupera els sentits, quan el perfum concentrat de vitalitat polvoritza el camp i de vegades aromatitza els humans.