‘Arribarà el dematí’: la nit mai no dura per sempre

ALCOI. Un Euromed, hàbitat familiar per a estudiants, professors i tantes altres persones que passen els seus dies amb un peu a València i l’altre a Barcelona, és el punt d’inici d’Arribarà el dematí (Bromera, 2016). Dalt del tren viatja Laura Tormos, filla d’un matrimoni entre un valencià i una catalana que va ser avortat precoçment i la va condemnar a una infància transeünt entre les dos ciutats. Ara, però, som a finals de l’agost de 2014, Laura ja voreja la vintena i es dirigix a una Barcelona en plena efervescència independentista per estudiar un màster i intentar comprendre, encara que potser no en siga conscient en el moment de la seua partida, quins motius van portar sa mare a llevar-se la vida saltant des del balcó d’un sèptim pis el 1997.

Esta és la proposta argumental de l’última novel·la de Joanjo Garcia (València, 1977), un prolífic autor a qui la qualificació de «jove promesa» ja se li queda curta i que publica el seu quint títol en tres anys, des que iniciaria la seua carrera literària amb Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), reconeguda amb el Premi Enric Valor. Després vindrien Aquell agost amb punt final (Bromera, 2015), Tota la terra és de vidre (Bromera, 2016) –guanyadora del Premi de Narrativa Antoni Bru– i El temps és mentida (Bromera, 2016) –Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Una trajectòria curta però que ja compta amb un reconeixement legitimat per diversos guardons i que demostra l’aposta clara i inequívoca de Bromera per l’obra de Garcia. De fet, Arribarà el dematí és un dels llançaments més importants de la temporada a la casa editorial, com demostren els distints booktrailers realitzats, que han comptat amb la participació de veus conegudes com les d’Amàlia Garrigós, Meritxell Gené o Tomàs de los Santos i Flora Sempere (El Diluvi).

El relat de Laura Tormos és també la crònica d’un cert desencís envers la militància política, el testimoni d’una jove que ha dedicat els seus millors anys a una causa –la de l’independentisme revolucionari– i que ara s’ho mira tot amb escepticisme, cansada de les dinàmiques centrípetes que afecten este tipus de moviments, en ocasions més preocupats per les picabaralles internes que per la seua incidència en la societat. No és casual que l’encarregat de complementar la novel·la siga un cèlebre militant descregut com l’antropòleg, professor de la UB i antic membre de Comunistes de Catalunya Manuel Delgado, qui a les pàgines de l’epíleg que signa relaciona amb encert la participació en estos espais amb la recerca d’una identitat individual i col·lectiva, un element motor en la història de la protagonista d’Arribarà el dematí.

De fet, el camí de Laura per a trobar-se a ella mateixa es creua amb un altre itinerari identitari, el moment àlgid del procés que encara monopolitza l’actualitat política a Catalunya i, per extensió, a la resta de l’Estat (d’aquella pols vénen estos fangs). L’inici del curs acadèmic a Barcelona coincidix amb una de les majors mobilitzacions sobiranistes per la diada de l’11 de Setembre i amb l’organització de la famosa consulta del 9N per la qual alguns dirigents catalans es troben ara immersos en processos judicials. Un moment d’expansió de la política just quan la protagonista de la novel·la se’n vol desentendre, ni que siga parcialment. A Arribarà el dematí, el procés no és només un teló de fons, sinó una qüestió que es troba present en la trama i en els diàlegs dels personatges –que adopten actituds divergents respecte als esdeveniments citats–, i això obliga Garcia a fer un ús de l’imaginari independentista (sigles, personatges, moments històrics, conflictes interns) que, a primera vista, podria resultar excessiu per a no iniciats.

L’autor, però, considera que este fet no deixa arrere cap lector. «No és una novel·la sobre el 9N, sinó sobre les coses a les quals ens vinculem», explica en declaracions a este mitjà. Garcia afegix que el text «no pretén vendre un missatge polític. És una novel·la sobre els marges, es veu el procés des dels ulls de la gent que voreja les fronteres, que habita espais desvinculats de la realitat social més àmplia. Però no està pensada per a eixa gent, sinó per a tot el món. Els marges i les dissensions dels processos polítics existixen arreu». La història d’Arribarà el dematí, per tant, se situa en un context social molt concret, però les vivències i les reflexions que se’n desprenen són fàcilment exportables. «A mesura que avançava en la construcció de l’artefacte narratiu, el tema em va despreocupar. Al final pots contar qualsevol cosa. Pots contar una història de marcians, si ho fas bé, i esta és una història de marcians», bromeja l’escriptor.

Més enllà del context en què es desenvolupa la trama, Garcia té el mèrit –perquè lamentablement no sempre se’n troben– d’haver construït un personatge femení robust. La protagonista és una xica freqüentment malhumorada que per moments sembla tindre la intenció de seguir els passos de sa mare i que arrossega la confusió pròpia de qui es fa adult en un món tan incert com el nostre, però que detesta la condescendència i no necessita ningú més que ella per aclarir-se les idees. Fins i tot en els moments en què la novel·la s’endinsa en la seua vida sexual, la veu de Laura com a dona heterosexual resulta creïble. «Va sorgir d’una manera molt espontània i molt fresca», explica l’autor, al mateix temps que reconeix que juga «més a suggerir que a dir, ja que ser més explícit seria arriscar-se molt. L’erotisme és una frontera a la qual encara no m’he acostat».

La proposta de Joanjo Garcia ens apropa, en definitiva, a les vivències d’una jove estudiant de postgrau amb conviccions polítiques que podria ser qualsevol dels seus coetanis. Una filla de la dècada dels 90 que aprén a dir que no mentre es debat entre el dubte i la certesa, entre el compromís i l’escepticisme, entre l’orgull i la tendresa. Una òrfena que tracta d’imprimir-li al seu passat una èpica innecessària per intentar entendre la decisió fatal de sa mare. Amerada per estos complexos processos, la novel·la destil·la una certa sensació de tristesa, però tot i això alberga també un missatge d’esperança que ja es deixa albirar en el mateix títol, amb reminiscències a una de les composicions més inspirades d’Ovidi Montllor, Als companys, en què l’artista alcoià canta optimista: «Arribarà el dematí / que el plor serà d’alegria. / Només per aquest fruit / jo donaria la vida». Uns versos que, com l’obra de Garcia, ens recorden que la nit mai no dura per sempre.