Quan entrevistem a Bárbara Blasco (València, 1972) està a punt d’entrar en màquines la tercera edició de Dicen los síntomas, novel·la amb què obtingué el premi Tusquets el passat mes de setembre. Autora de Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018) en l’editorial valenciana Contrabando
VALÈNCIA. Blasco és llicenciada en Periodisme i ha estudiat direcció cinematogràfica i guió. Escriu en Valencia Plaza i dona classe de creació literària per als tallers de Fuentetaja. La vespra que tanquen els bars fa un matí núvol i desplaent i el cel està gris, però l’entrevista transcorre en una terrassa de la Patacona i la conversa fluïda aüca el fred.
-Guanyes un premi dels importants i et convertixes en escriptora d’èxit enmig de la pandèmia. De què t’ha privat el maleït virus?
-Sobretot de conéixer personalment els lectors… i, per descomptat, de les festes del món editorial! Els escriptors vivim molt tancats i ens venen molt bé les festes, les fires. La meua gran il·lusió és estar present, com a escriptora, en la Fira de Guadalajara, a Mèxic. Per la cosa literària, però també per les xales surrealistes i tot allò que succeïx al seu voltant.
-Igual, amb sort, encara aplegues a Guadalajara en la cresta de l’ona. Està prevista per a finals de novembre de 2021. Ja voldria! La vida sempre està per damunt de la literatura, encara que a voltes, quan he estat ben fotuda i he viscut per inèrcia, he pensat que no. Si em donen a triar entre una vesprada d’escriptura i una altra amb amics i diversió, m’incline per la segona opció. Per a escriure sempre hi ha temps.
-Com et canvia la vida el Tusquets?
-En la pràctica poc. Guanye la mateixa misèria de sempre [riu]. És cert que ara tinc molts més lectors i estic en el mercat, en el panorama literari. I açò és fabulós. Però la meua vida seguix igual. Ni em creia els premis ni me’ls crec ara, encara que estic molt contenta amb el Tusquets perquè és un premi net.
-No et creus els premis?
-No. Qualsevol que estiga un poc dins del món literari sap que no es premia la qualitat i punt, que hi han un fum d’interessos comercials i altres criteris no estrictament literaris.
-L’alegria és major, per tant, perquè consideres que és un premi net?
-Clar. Presentí la novel·la a premis per a entrar en el mercat, per a ser llegida. Enviar manuscrits a les editorials aprofita per a poc. És més fàcil que et lligen presentant-te a un premi. Dicen los síntomas recorregué molts certàmens, sense èxit; alguns d’ells menors i no estigué ni entre les novel·les finalistes…
-Perderes l’esperança?
-Amb La memoria del alambre ja em passà que estigué en un calaix i hagué de vindre Néstor Mir a salvar-la i a insistir per a que l’acabara i la publicara. Amb Dicen los síntomas m’entrà el pànic en guanyar el premi. En el procés de correcció li diguí a l’editor que la novel·la era horrible i que, pràcticament, era precís reescriure-la. Li demaní temps per a fer-ho. Evidentment, no em feu ni cas.
-Hi han diferències entre l’escriptora Bárbara Blasco d’abans del Tusquets i la de després?
-Hi ha molta coentor en tot açò: l’èxit de mercat ni santifica ni denigra a ningú. En tot cas, jo trobe que a la llarga el talent és difícil que no excel·lisca. Açò pense… o vull pensar ara que m’ha tocat [riu]. En tot cas, és molt més difícil mantindre’s que aplegar.
-La projecció del premi et permet escriure des d’una altra perspectiva com a autora.
-Sí, ara sé que tinc darrere una editorial potent, que creu en mi i que tindré lectors. Saber que t’esperen té coses molt bones. I confie que no em condicione a l’hora de crear. Espere seguir treballant amb absoluta llibertat, com ha de ser per a mi el fet d’escriure.
-Què creus que esperen els futurs lectors, després d’haver llegit Dicen los síntomas? Buscaran retrobar-se més amb el perfil temàtic o l’estilístic de Blasco?
-No ho sé. És mentira que escrius només per a tu. Sempre vols que aplegue a la resta del món, però també escric per al meu jo lector. No sé què esperaran ells, la veritat, però a mi cada volta m’interessa més la part estilística. Al remat el treball del llenguatge ho és tot.
-Dicen los síntomas transcorre en una habitació d’hospital entre un pare en coma i un veí de llit moribund. Creus que la temàtica, enmig de la pandèmia, ha pogut espantar alguns lectors?
-No sé. A mi escriure, o llegir, m’ajuda a fer front a les coses que em preocupen, és una forma d’abordar-les. L’angoixa i les preguntes inquietants, quan no se’ls fa cas, es fan més inquietants i creixen i creixen fins a aplegar al trauma, que pot acabar per dominar la teua vida. Jo he fugit durant anys de les coses que em feien por i he viscut amb por. Ara he deprés que és millor fer front i la por comença a desaparéixer.
-No ens interessa si Virginia, la protagonista de la novel·la, és un transsumpte de Bárbara, però sí que volem saber quina part de catarsi hi ha en la novel·la. M’interessa la frontera entre realitat i ficció. La novel·la és tota ficció i, encara així, és veritat. Les novel·les que m’interessen han de connectar amb una emoció real de l’autor. Una altra cosa és que açò ho transformem i creem una història, com fa l’art. El llibre ha passat per mi i m’ha succeït. I encara com! Mereix la pena per açò. Els fets de la meua vida no interessen a ningú. Sí pot interessar com soc capaç de transformar-los a través del llenguatge.
-No t’interessen massa, suponem, els escriptors que s’amaguen darrere de les novel·les.
-Es pot fer ciència-ficció i parlar d’u mateix, es pot fer realisme i fugir. M’interessa la literatura que no posa murs, sinó ponts.
-Comences a escriure de veres passats els 30 anys, quan obris un blog, però abans havies tocat més pals.
-Sí, havia provat amb el cinema i la música. Als 15 anys vaig fer un paper secundari en la pel·lícula Un negre amb un saxo, però no se’m donava bé. Per una altra banda, m’encanta cantar i toque un poc la guitarra, però no sé crear i, per tant, tampoc puc dedicar-me a la música. He acabat acceptant que el meu llenguatge, el que domine des de menuda, és el literari, però encara rellig els texts que escric per a vore si tenen harmonia. Sempre he escrit poemes, des d’adolescent. Per a mi és el procés natural de l’escriptura. Per la música, potser. El poema és breu. És un estat emocional bossat en un instant. És immediat i senzill, molt adequat per a la joventut, quan encara no tenim capacitat per a fer novel·les perquè no sabem projectar i esperar. Fer novel·les és una cosa més madura, però la poesia és la millor escola. Jo no vull deixar d’escriure poesia, encara que siga ocasionalment. Ho necessite. La poesia és un gènere superior, el profund treball del llenguatge… La poesia bona, clar!
-Has treballat també molt de temps de cambrera.
-Posar copes també és poesia. He treballat molt de cambrera, és un ofici especial. Treballes en l’oci dels altres. És com no treballar de veres. O això creus. Jo volia escriure i, mentrestant, posar copes estava bé; qualsevol altre treball, no. Sempre he volgut escriure, contar alguna cosa important. També quan estava darrere de la barra. És esgotador, a penes pots pensar, però veus la vida dels altres com en una panoràmica. En la barra, a més, hi han convencions: cal lligar amb la cambrera, com un deport, encara que no t’agrade massa. Té una miqueta de prestigi. És ridícul. Recorde sobretot la marxeta d’estar amb tu per dins i per fora la música a tota hòstia i has d’anar repetint-te, cap a dins, com en un mantra, “Whisky amb llima, dos rom cola, tres gintònics”, per a no oblidar allò que t’han demanat. Estàs molt clavada en tu mateixa i alhora estàs tan fora d’allò… És molt literari i molt cinematogràfic.
-Com d’estúpida es veu la gent borratxa des de darrere del taulell?
-No, no, al contrari. Jo m’he vist estúpida a mi mateixa. Eixe ha sigut el meu drama tota la vida, fins que m’he adonat que no soc més estúpida que els altres. Potser no menys estúpida, però tampoc més. He arrossegat durant molts anys un complex terrible.
-Parlem de Dicen los síntomas i advertim els lectors que venen tres preguntes amb spoiler: el teu personatge de l’Estrany és una reivindicació de l’amor madur, de l’amant madur?
-Sí. I mira que volia fugir del tòpic dona jove-home madur, que no m’agrada gens, però m’abellia recrear el lloc més insospitat on pot sorgir l’amor. Algú que comença a ser vell, que està en un hospital, que va en bata amb el cul a l’aire… Si succeïx és que realment és amor. L’amor autèntic pot sorgir en qualsevol lloc.
-Enmig d’allò, el pare en coma irromp amb un so gutural i la novel·la pareix que haja de pegar un gir cap a un cert realisme màgic…
-Estic tan apegada al realisme que no puc superar-lo. A voltes em pregunte per què no puc escriure coses que no siguen tan realistes. I al remat ho he acceptat: per a mi la realitat pot ser un lloc tan al·lucinogen i surrealista que, sense eixir-me’n, ja puc contar infinitat de coses.
-Enmig del conflicte patern-filial, de l’anhel de la maternitat, de l’esperança en l’amor, apareix la Llentilla, la imatge a través de la qual el càncer de mama irromp en la novel·la.
-És l’inici del canvi. Virginia viu una ficció familiar i vol trobar la seua realitat. El càncer és un detonant: “La vida té límits i si no espavile, viuré sempre una mentira”, pensa. L’ajuda a prendre consciència i a rebel·lar-se.
-Gent que calla, que engul i que a la fi troba un detonant que li permet eixir-se’n. I molts que mai ho troben, que mai ixen. Has pensat a reeditar part de l’obra anterior?
-Només La memoria del alambre. Podria meréixer més lectors. Els editors pensen en guanyar diners per a poder publicar més i més. Els autors pensem en açò i també en guanyar més lectors.
-I com s’aborda l’exercici de reescriptura?
-Cal mantindre l’esperit de quan s’escrigueren les obres i fer-se’n càrrec. Correccions d’estil i poc més. Esta novel·la fa poc que es publicà i no he tingut temps de penedir-me’n massa. En tot cas, jo mai rellig un llibre meu. Entre les tortures arreplegades per l’ONU podria estar que un autor tornara a llegir un llibre seu ja acabat i publicat...
-Subjau, potser, una certa vocació feminista en la novel·la?
-Per descomptat. Tinguí una època molt feminista. De sobte em caigueren les benes dels ulls i ho entenguí tot en clau de gènere. No l’he passada. Seguisc sent molt feminista, però ja no m’abellix vore la realitat tot el temps amb la lupa del masclisme imperant. I parlar només de feminisme em lleva temps per a parlar de literatura. Ho tinc clar i normalitzat… És allò que soc, com a persona i com a escriptora. No sé si és una novel·la feminista, pot ser que sí, però no m’agrada l’etiquetatge perquè la margina, l’envia a un gueto. En tot cas, en la meua forma de vore el món hi han personatges femenins sense prejuís, forts, interessants, protagonistes, intel·ligents, com per a alçar una novel·la.
Hi ha un vincle entre els dos Blasco. Bárbara i Vicent. Dos novel·listes. I una història darrere que, potser, donaria per a una altra novel·la. “A la meua besiaia li deien La Cubana Guapa i tots pensàvem que era cubana, però no. El meu besiaio –s’explica Bárbara– era militar i pensàvem que havia anat a la Guerra de Cuba, encara que en realitat havia estat a Puerto Rico. Allà conegué la filla d’un terratinent, òrfena de mare i guapíssima. Tenia 19 anys i ell 40. S’enamorà perdudament d’ella”. De tornada anaren junts al seu poble, Cebreros, prop d’Àvila, però allà La Cubana es moria de fred i de pena. Preguntava per què tots, vestits amb capes negres, eren retors i caminaven trists, de manera que el besiaio trobà en València el Puerto Rico de la península. Estava boig per ella, demanà el trasllat i l’aconseguí. I per això la família de Bárbara és d’ací.
A més, la parella visqué en el carrer Ciril Amorós, just dalt d’on residia la que seria la primera dona de Vicent Blasco Ibáñez, Maria Blasco del Cacho, i, quan es casaren, el besiaio i La Cubana foren els padrins de boda. La Cubana Guapa parí dotze fills, l’últim la iaia de Bárbara, que nasqué quan ell tenia 72 anys i ella 51. Lucrecia Calvo, la iaia, fon escriptora de cert èxit, com dos més de sos germans. Un d’ells, Miguel Calvo Roselló, escrigué una novel·la de ciència-ficció, Un país extraño (1919); i l’altre, César, escrivia en Las Provincias i també publicà alguna novel·la… i era corrector de Blasco Ibáñez.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
La intel·ligència artificial pot crear art i fer-ne falsificacions, escriure novel·les i oferir literatura a la carta… També potser permetrà aprovar exàmens… Inquietant? Apocalíptic?