VALÈNCIA. Ahir va ser el tercer dilluns de gener. Com que les festes de Nadal queden ja lluny, encara vindran mesos de fred per davant —en teoria—, i no hi ha ponts previstos fins a l'abril, ni tan sols per falles... diuen els anglesos que és el dia més trist de l'any. En la seua enrònia d'anomenar coses com les llunes —Blue Moon—, les parelles —Brangelina— i les dates més capitalistes —Cibermonday—, el dia d'ahir el batejaren com Blue Monday. I com nosaltres engolim com nadons entre bolquers les farinetes que Hollywood i la cultura neoliberalista o hiperegoista ens oferix, hem adoptat eixa denominació. Que els dilluns, o dillunsos que diuen algunes iaies, són dies on costa un poc més encetar la setmana, és un fet universalment adoptat. Una altra cosa és el color blau, que els anglesos i el Monstre de Colors vinculen a la tristor, i que ací tradicionalment ha estat lligat a la calma o la pau. Un poc com passa amb el blau de la nostra mar calmada i la del seu oceà ferotge. No com el blau de la senyera, que... No és el tema de l'article.
També és cert que una volta passen els Reis —o reixos—, i comença la costera de gener, la gent va menys als bars i els saraus descendixen dràsticament, en part pel forat que deixa el Nadal en la cartilla del banc, i perquè l'oratge no sol acompanyar massa. A més, en gener arriben anuncis de programacions anuals, i declaracions d'intencions culturals o institucionals, que de vegades tenen més de propòsit que de fet. Tal volta contagiat per eixa tristor ianqui, hi ha certs anuncis del panorama cultural que em provoquen certa tristor.
Continuarà sent independent, al capdavant hi haurà gent molt solvent, tindran autonomia... però al remat, com va passar amb les caixes d'estalvi, el múscul —o poder— valencià es diluïx. S'obrin oportunitats per als autors valencians, que ara tal volta voran els seus títols traduïts al castellà i amb el poder de difusió de Planeta poden multiplicar vendes. Però, tot i que sobre el paper pot semblar una bona idea, a mi em fa un poc de pena que els nostres referents siguen fagocitats per les multinacionals. És innegable que Bromera ha fet molt per les lletres valencianes, només espere —i és un desig compartit pel sector—, que puga continuar fent-ho amb autonomia i defensant els valors que defensa en l'actualitat.
Amb un pressupost rècord de 15,2 milions d'euros, el gran públic esperaria alguna gran exposició en 2023, i no una sèrie d'exposicions pensades per a una minoria molt intel·lectual. Les entrades gratuïtes han propiciat un augment de públic fins als 170.860, tornant a xifres del 2018 —on es pagava entrada—, que sembla poc si les comparem amb els 630.580 que visitaren el centre el 2008. En aquella època, amb un pressupost similar (13,7 milions) i amb 3 milions de turistes menys a la ciutat, hi havia 3,7 voltes més visitants a l'IVAM. Sense donar massa credibilitat a aquelles dades de 2008, que estaven prou unflades, l'IVAM no acaba de ser l'opció cultural prioritària per a la població valenciana, que preferix visitar el CaixaForum, el CCCC o, fins i tot, l'Etnològic, els quals oferixen una oferta cultural més acostada a l’actualitat. Així que algú esperaria algun gran nom, alguna exposició de campanetes que tornara a portar cues a les portes com va passar amb Miró no fa tant, o amb Sorolla. Caldrà comprovar si els noms anunciants sorprenen en qualitat i en proposta expositiva, així com si de nou podrem disfrutar d'eixos fons amagats com toca. De moment ha provocat molta indiferència, un any més, la programació anunciada, i em fa pensar que els gestors de l'IVAM viuen una realitat molt diferent de la del públic potencial.
Els artistes Anna Devís i Daniel Rueda anunciaven recentment en el seu perfil de LinkedIn la recerca d'un advocat italià expert en propietat intel·lectual. El cas és que estan farts, i amb raó, que els plagien les seues obres originals per tot arreu —com ha passat ara amb un pintor italià que ven Noteworthy, l'obra de la nota musical, i algunes obres més com si foren seues—. Fa molta llàstima comprovar com és massa habitual això de no pagar a dissenyadors o fotògrafs pel seu treball o, directament, plagiar la seua obra. Espere que arribe a bon port la lluita de Devís i Rueda, en un món, el de la propietat intel·lectual, on com passa amb l'editorial, els grans tenen poder i força per a evitar plagis —Disney, Warner...— i els menuts solen passar per processos judicials llargs, costosos i anímicament esgotadors.
La situació de Bombas Gens és complicada, això és ben sabut. Un projecte d'avantguarda, de recuperació d'un espai únic i d'art obert a la ciutadania en un barri sense massa oferta cultural. Tot era preciós, però els diners són els que manen en estos casos. La Fundació Per Amor a l'Art continua fent la seua gran tasca amb col·lectius necessitats com, per exemple, el dels menors en situació vulnerable. Però la seua gran aposta cultural, el museu, viu un període d'incertesa que als amants del projecte ens provoca tristor. Tant de bo seguir molts anys gaudint dels fons i les exposicions d'eixe espai únic que és Bombas Gens.
Pot semblar una bona notícia que publiquen per enèsima volta que València és la millor ciutat del món per als nòmades digitals, expats, i en general per a viure. Darrere hi ha moltes bones notícies: si no fora una ciutat amable per a la convivència, amb una oferta cultural i gastronòmica de primer nivell, seguretat i bones infraestructures, no dirien això de nosaltres. En la part negativa trobem el que ja està arribant, una crisi residencial que és tal volta el més evident, amb preus de lloguers elevats i cases d'estrangers buides tot l'any. Però no és l'única part negativa: negocis destinats al visitant, pèrdua d'identitat, desaparició del comerç tradicional, especulació, franquícies... Qui va i ve amb diners a la butxaca, no sol tindre interés per integrar-se i formar part d'una comunitat. Som, vulguem o no, animals socials, no articles decoratius transportables d'un lloc a un altre. Cal que en siguem conscients, i invertim en l'entorn i les persones que l'habiten, sense donar peu a convertir-nos en un paradís dels xupla-sangs.
I bé, el FIB, Les Arts i l’Arenal Sound també passen a mans estrangeres, la qual cosa suposa un cas similar al de Bromera, però en l’àmbit musical. Un altre xicotet drama per als poquets grups locals que entraven en eixos cartells, i que la lògica empresarial ens fa pensar que a poc a poc desapareixeran, com també apujaran el preu de les entrades. En fi, que tal volta estarem més positius un pròxim viatge, perquè hi ha molts altres motius per a l'alegria. Però hui, contagiat per eixa imposició nord-americana, m'ha envaït el desànim. Res que no es puga solucionar superant el repte del Dry January o fent un *ADSL valencià.