Bombes d’imaginació per recuperar l’Horta a la vida de la ciutat

VALÈNCIA. Era difícil imaginar que algun dia les prestatgeries de supermercats o farmàcies es quedarien buides, però ha passat. Les compres massives van desproveir les tendes, però alguns països també van frenar les exportacions per protegir la seua cadena alimentària. La primavera passada, Vietnam, Sèrbia o Kazakhstan  va deixar d’exportar arròs, oli i farina amb la por de quedar-se sense menjar.

València podria alimentar-se sense dependre d’un carregament de fruita provinent de l’altra punta del món? Álvaro G. Devís analitzava este cap de setmana a Culturplaza com còmics, llibres, teatres o documentals van contant el canibalisme de València. 

La ciutat devora l’Horta pels seus extrems, de Benimaclet a la Punta. Però a més d’imaginar noves formes de contar la interdependència entre València i els bancals, podem imaginar noves relacions? “Les alumnes volien un col·legi i un barri més verd, així que després de triar un descampat familiar per a elles, volem augmentar el nombre de flors útils per a pol·linitzadors”. 

L’artista Marco Ranieri fa unes setmanes que va obrir una particular “aula d’ecoart” a un col·legi de Benicalap. Dins de la convocatòria del Consorci de Museus de Resistències Artístiques —que pretén apropar a les escoles l’art contemporani—, estes setmanes Ranieri promou estes particulars “guerrilles verdes”.

“El projecte és més ampli: més endavant realitzarem una plantada simbòlica d’arbres per reivindicar un pati més verd i crearem un jardí en moviment que passarà de classe a classe durant el que queda de curs”, conta Ranieri. “L’aula d’ecoart adapta a les ferramentes artístiques els resultats d’un procés participatiu realitzat amb l’alumnat prèviament per identificar què els preocupa sobre el seu col·legi i el seu barri”.

“Els descampats i els solars en desús són bretxes en l'entramat urbà que es converteixen en intensos punts de biodiversitat”. Espècies animals com ocells migratoris o insectes pol·linitzadors troben el seu refugi que ara la iniciativa de Ranieri vol afavorir. “Dispersem bombes de llavors de diferents espècies mediterrànies d’herbassar per a proporcionar aliment als insectes pol·linitzadors. Una acció artística per a reivindicar el descampat com un espai per a la vida”.

Unes relacions afectives entre la terra i les persones que estan encriptades... en objectes com el pa. “Procés Antisistèmic (P.A.) posa en dubte que el pa —i la gastronomia— siga un espai neutre i apolític”, explica la dissenyadora Anna Celda Beut des d’Amsterdam.  

“A banda de dissenyadora, sóc cuinera. La cuina és una disciplina que sempre ha estat present a la meua vida i que s'ha infiltrat en la meua pràctica de disseny”. “Si fer pa és una de les formes més fonamentals de convertir la natura en cultura, l’activisme del pa és una via de convertir la cultura en política”, deia l’investigador en Arts i Comunicació Marwan M. Kraidy.

“Procés Antisistèmic pretén abordar a escala local un dels problemes més urgents que se'ns plantegen a escala global: la sobirania alimentària”. Amb un seguit de publicacions i molt de llevat, “P.A. investiga al voltant de la situació del sector agrari, les dinàmiques de l'alimentació i la defensa del territori, posant especial atenció en l’Horta de València”.

“El pa és una de les metàfores més encertades per parlar de la realitat del menjar, ja que en la nostra cultura, és un aliment que està present cada dia a la nostra taula i és un símbol que en si encarna el concepte de la vida mateixa a través del seu procés de producció, des de la planta de blat de la que s’obté la farina, fins a la fermentació final abans d’entrar al forn”.

Una constel·lació d’espais interconnectats que minven a ritme de PAI. Però no està tot perdut. L’arquitecta Nerea Febré Dicienda presentava fa uns mesos a La Revolta el seu projecte per a reconnectar la Punta. “Fins a finals de segle XX, esta zona de l’Horta Sud era un lloc pràcticament idíl·lic per la seua situació entre el mar i els pobles, el seu sistema productiu i la seva forma de vida. No obstant això, hui en dia està dividida per l'autovia del Saler i separat de la mar pel port”. 

“A aquestes ferides es va sumar l'any 2000 l'ampliació de la Zona d'Activitats Logístiques del Port, que ocuparia més de setanta hectàrees d'antigues hortes i cases. El projecte va ser paralitzat gràcies a la resistència veïnal i ciutadana, però es va expulsar gran part de la població de La Punta encara que el lloc fa casi vint anys que està tancat, sense cap tipus d'activitat portuària”.

La proposta de Febré Dicienda “garanteix la connexió verda entre el parc natural del riu Túria i el de l’Albufera, evidència la història del lloc i fa de transició entre la ciutat i les zones més rurals. Per aconseguir-ho recupera les séquies i els camins principals de la zona i incorpora vegetació i edificacions de bioconstrucció només on es considera necessari. A més, els nous usos plantejats recuperen coneixements útils del lloc per a l’autogestió, la decisió i l’actuació comunitària. En conjunt, es tracta d’una intervenció mínima que facilita a la població les ferramentes bàsiques per a permetre que el lloc puga evolucionar amb el temps i la població”.

“Constructivament, és un projecte molt senzill, l’única intervenció més costosa són els túnels per facilitar la connexió est-oest davall l’autovia i el soterrament parcial del tren. No obstant això, es fa sovint per exemple quan un tren passa per una ciutat. Econòmicament, l’aprofitament de residus per a la construcció i la quantitat d’espais que es mantenen com a tercer paisatge fa que siga poc costós”.

“Conéixer i treballar a la Punta amb l’associació Per l’Horta va ser, sens dubte, la base d’aquest projecte. Aquest temps em va ajudar a entendre millor el meu territori, la meua ciutat i em va fer sentir més arrelada. A més, vaig comprendre la importància d’aquest lloc per a València per ser un espai clau mediambientalment, de transició urbana-rural i per la seua història de resistència i comunitat. Per això volia mostrar que n’hi ha alternatives a la ZAL, com a objectiu final del projecte i assajar solucions més sostenibles que faciliten l’actuació i decisió comunitària”.